La boira ens fa canviar la inicial de pujar el Petit Peric des dels Angles, i ens conformem amb una part del recorregut previst. Sortim de la part superior de la població i seguim el camí indicat de la Balmeta. Amb suaus pendents per un bosc esclarissat arribem al refugi del mateix nom, i iniciem l'aproximació a l'objectiu inicial, però un cop a la base del cim reculem per culpa de la boira. De nou al refugi prenem el caminet que va pujant el vessant nord del Mont Llaret. Fem diversos revolts fins assolir la carena, i la creuem transversalment seguint per sort una traça oberta, ja que ens movem sense visibilitat. Arribem a les pistes d'esquí i baixem còmodament al punt d'inici.

Al cap d'amunt de la vall de Ransol comencem a foquejar per la pista coberta de neu fins a trobar un petit pont. El creuem i marxem cap a l'oest sortejant un tram de bosc. S'acaba la vegetació i fem una llarga diagonal per pales amples i pendent moderat. A mesura que anem pujant el pendent augmenta, i fem unes quantes zetes al tram superior, el més dret. Coronem el cim i gaudim d'àmplies vistes abans d'encarar la baixada. Esquiem les amples pales amb neu variable, entre pols ventada i crosta. Desfem com podem el tram de bosc i tornem al punt d'inici satisfets d'una bona matinal d'esquí.

Des de Can Maçana ens encarem cap a les cingleres de Monserrat, i resseguim l'ampli camí del vessant nord passant sota la gran paret d'Agulles. Passem sota la Cadireta i deixem el camí principal per pujar fent una llarga diagonal fins al coll de Port. Comença el tram més intricat, resseguint canaletes i petits barrancs, alguns equipats amb esglaons, cadenes o cordes. Després del Lloro i la Nina arribem al Portell Estret, i més enllà ens enfilem al mirador d'Agulles, prop de l'Arbret. Comencem a baixar cap a la Portella, i després el descens més fort cap a la base de les parets. Fem també una petita marrada a Sant Pau Vell i el mirador natural del Castell de la Guàrdia.

Poc tindria d'excepcional fer una Tosa si no hagués nevat 30 centímetres la nit anterior i que les pistes d'esquí estiguessin pràcticament tancades. Així doncs amb un tou de neu recent sortim de la base de la Molina i planegem pels Pletisals fins a trobar la pista Olímpica, més costeruda i interessant, avui tancada. Anem pujant fort fent llargues esses fins al Ras d'Alp, on ens endinsem en la boira. Seguint les balises i pràcticament sense visibilitat anem pujant fins al punt més alt, amb boira, vent i fred. Ens refem amb un cafè calent al Niu d'Àliga, i tot seguit baixem gaudint d'una neu excepcional amb totes les pistes per nosaltres.

Des del Pla de Beret planegem per les pistes d'esquí de fons i perdem una mica d'alçada per anar a buscar la coma de l'Arriu de Parros traçant una diagonal entremig d'un bosc esclarissat. Remuntem la plàcida coma abundantment innivada fins a la capçalera, on comencem a enfilar més fort per pales amples fent llargues zetes. Fem un flanqueig per terreny força dret fins treure el nas sobre l'Estanh Nere, i acabem de pujar fins l'avantcim on ens rep una forta ventolera. Baixem per les amples pales força pendents fins a la coma, on tornem a posar pells i remuntem el vessant nord del Cap dels Clòsos. Baixada plàcida per pendent moderat i neu primavera.

Calcem els esquís a l'inici del Pla de Beret i comencem a remuntar la coma de l'Arriu Malo fins arribar a l'Estanh de Baish de Bacivèr, que voltem per sobre. Anem tombant cap al nord guanyant alçada suaument fins assolir l'amplíssim circ de Bacivèr, on creuem els estanys superiors. Enfilem més fort fent llargues llaçades per la gran pala oest, i amb una última diagonal molt llarga assolim el cim que ens mostra una vista zenital sobre Beret i més enllà les grans muntanyes de l'Aran. Baixem traçant una línia més directa sobre bona neu ja força transformada.

Des del pantà de Margalef fem una curta aproximació fins a la desembocadura del barranc de la Taverna, on trobem a pocs metres la boca inferior de la cavitat. Es tracta en realitat d'un tram subterrani del torrent en la seva part més baixa. Té tres boques principals d'accés, i permet un recorregut linial de gairebé 500 metres. La zona superior es caracteritza pels grans blocs, on cal anar grimpant per progressar. Fins i tot en alguns punts trobem cordes i alguns trams equipats amb esglaons. La part inferior manté un curs permanent d'aigua, i trobem bonics racons amb tolls i parets modelades pel pas de l'aigua. Tanquem la jornada visitant la curiosa ermita troglodítica de Sant Salvador.

Voltem per les barranqueres i cingles del vessant nord de la serra del Montsant fins assolir el punt més alt d'aquest sector. Arranquem des de la presa del pantà de Margalef, paradís mundial d'escaladors de nivell. Voregem el pantà i ens enfilem pel solitari barranc de la Falconera, on prèviament hem visitat una curiosa cova troglodítica on encara actualment algú hi passa temporades. Visitem el curiós toll de la Cadolla dels Forats, i més amunt el bucòlic Racó del Teix, on es resguarda un arbre monumental. Per camins poc definits acabem de pujar fins al cim, i tornem desfent la carena de la Rovellosa.

Sortim des de Sant Antoni de Calonge, arran de mar, i ens enfilem fins al punt més elevat de la serra de les Gavarres, passant abans pels petits poblets abandonats de Fitor i Sant Cebrià dels Alls. Des del cim contemplem tota la plana baixempordanesa i l'extensa sureda d'aquesta petita serra mediterrània. Baixem fort cap al nord fins a la la Bisbal, capital del Baix Empordà, i amb el temps just accelerem per carretera fins a Palafrugell, on enllacem amb el punt de tornada per la via del Tren Petit, una Via Verda remodelada fa pocs anys.

Sortim de Gósol en un matí lletjot i comencem a seguir el PR C-127 que dóna la volta completa al massís del Pedraforca. Caminem cap al nord i passem Font Terrers just abans de començar a flanquejar a certa altura la capçalera de la coma de Cerneres, que es dibuixa atractiva cap a l'oest, amb el Cadinell al Fons. Un cop al Collell obrim la mirada cap a la vall de Gresolet, així com la paret nord del Pedraforca que tenim just a sobre de la pista per on baixem. Pugem al refugi Lluís Estasen i seguim planejant cap a les antigues mines de carbó abans de tornar a Gósol. Ruta un xic monòtona en què el Pedraforca saps que hi és, però no el veus enlloc.