Al bonic coll de Mont Cenis, al peu del gran llac, agafem la carretera i baixem fins a prop de Lanslebourg, on comença una pista que primer planeja, i després puja molta estona per un bonic bosc d'avets. A partir dels 2.200 metres entrem en un terreny més obert, i la pista d'alta muntanya ens porta a l'entrada del fort, situat estratègicament en un esperó amb vistes a tota la vall. Visitem l'interior del fort, amb molts passatges subterranis, i tot seguit pedalem una mica més amunt fins a les antigues casernes. Avancem en direcció al pas de la Beccia mentre el camí és ciclable, i finalment girem cua i emprenem el descens per bona pista fins al peu del coll, des d'on caldrà remuntar uns metres.

A la capçalera de la Val Cenis hi ha una antiga pista militar que puja fins al coll de Sollières, sota cims de més de 3.000 m. A sobre mateix del coll hi queden les restes d'un antic fort militar. La primera part de la pista militar puja fort per dins d'un bosc. Més endavant el bosc desapareix i creuem el gran pla de Sollières, una gran pastura d'alçada. A partir d'aquí la pista és més precària, i traça un gran semicercle sota el cim de lal Senyal del Petit Mont Cenis fins al coll. L'últim tram de pujada fins al cim s'ha de fer a peu. De nou al coll, iniciem la baixada per la Combe des Archettes, per on un corriol baixa fort per unes pastures molt inclinades. Envoltats de tempeses, arribem a les granges de le Jeu, on la pista permet accelerar el descens.

Als peus mateix del cim del Galibier, al seu vessant nord, una pista permet remuntar la vall de Rochilles fins a un campament militar i més amunt als llacs de Grand Ban i Rond, sota cims escarpats. Un corriol permet pujar fins al punt més alt de la ruta, un coll situat sota la vistosa l'Aiguille Noire, un cim molt punxegut, escarpat i vistós. El camí continua a l'altra banda del coll i, amb algun tram difícil, es pot anar baixant per la llarga, solitària i preciosa vall de la Plagnette. Més avall es passa per un nucli de bordes, i finalment s'arriba a l'estètica ermita de Geneuil, ja sobre mateix de la turística població de Valloire, on acabarem la ruta.

Pugem un dels ports més mítics dels Alps, envoltat d'un espectacle natural d'altes muntanyes, i ho fem per una ruta poc convencional, ja que a part de les conegudes carreteres que pugen a banda i banda, també hi ha una antiga pista militar que permet fer l'ascensió amb bicicleta de muntanya i en un ambient molt tranquil. Sortida des del coll de Lautaret i pujada per una pista en notable pendent però sense dificultats fins al refugi de Galibier, des d'on cal fer l'últim quilòmetre per carretera. Panorama excepcional des del coll i un gran ambient ciclista. Una ruta curta però d'alt voltatge.

Des de la petita estació d'esquí d'Auris comencem a pedalar per pistes que van pujant fins al coll de Cluy, amb grans vistes cap els Ecrins. Ben a prop de l'estació de l'Alpe d'Huez baixem uns metres i acabem de pujar per asfalt fins al coll de Sarenne, ben conegut pels ciclistes de carretera. Baixem uns metres per asfalt i prenem un corriol que comença per un bosc, i més endavant recorre un tram preciós i amb diversos passos notablement aeris amb vistes sobre la vall. El corriol connecta petits nuclis i diverses petites ermites abans d'arribar al punt d'inici, amb una última però contundent pujada.

Fem una ruta en bicicleta que connecta la Vall Fosca amb l'antiga estació d'esquí de Llessui a través del ja mític coll del Triador. Des de Cabdella baixem a Espui on comença el llarg port de muntanya. Enllacem revolts i pendents moderats fins a sota el Montsent de Pallars, amb excel·lents vistes cap a les dues valls. Baixem a la Fita Alta, als dominis de l'antiga estació d'esquí, i prenem una pista secundària que puja fort fins al cim. Des de dalt una llarguíssima pista carenera va baixant cap als plans de la Regalíssia i la collada de Sant Quiri, i tot seguit un descens més marcat fins al fons de la Vall Fosca, a l'alçada de Molinos.

Pugem còmodament amb el telefèric des de la presa de Sallente fins a l'Estany Gento on agafem la drecera cap a la Colomina, un camí poc fresat i conegut que ens porta fins al peu de l'estany. Deixem el refugi a l'esquerra, voregem l'estany i també el bonic estany de Mar. Enfilem el curt però intens pas de l'Os i gaudim d'una panoràmica excepcional. Girem a l'esquerra i comencem a pujar fins al coll de Mar, on ja hem de començar a resseguir la carena pedregosa que amb petites grimpades ens portarà al cim. Continuem per la cresta, baixem, i tornem a pujar al pic de Tort, de nou amb petites grimpades. Vistes excepcionals cap a una de les concentracions lacustres més importants del Pirineu, dins del PN d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

La capçalera de la vall de Chistau està coronada per una carena amb diverses puntes que superen els 3.000 metres. Són els pics de Culfreda o Batua, units per una cresta fàcil de recórrer i molt panoràmica. Sortim des del càmping del Forcallo, ja que a l'estiu no es pot arribar fins al punt habitual de sortida, el refugi lliure de Tabernés. Hi pugem a peu i seguim el corriol que remunta el riu Zinqueta fins al Vado de Bachimala. Aquí comença la llarga pujada fins al Puerto de la Madera, on ja enllacem amb la carena, primer ampla, i més endavant una bonica cresta de roca fosca que es pot recórrer sense dificultat fins a la Punta Cabalera, i finalment el tram més estètic fins al punt més alt. Bones vistes cap als massissos de Bachimala i Posets. Baixem pel mateix camí.

Situats a l'estació d'esquí de fons de Tuixén - La Vansa, remuntem la llarga i ampla carena de la muntanya d'Arp pels prats herbats. Creuem la part superior del Prat Llong i encarem la pujada a la Tosa Plana i tot seguit al Pedró, ja per terreny més pedregós. Des de dalt tombem cap a ponent ara resseguint la carena del Prat Llarg, fins al punt on declina. Girem cap al nord per encarar el retorn, sense camí definit, però entremig de prats alpins i terreny amable. Arribem a la part baixa del Prat Llong on enllacem amb la pista que ens porta al refugi de l'Arp, i tot seguit al punt d'inici.

Visitem aquest cim de difícil accés situat als confins entre l'Arieja i el nord d'Andorra en una ruta llarga i feixuga. Sortim des de la presa de Solcèn i prenem un caminet que va a buscar el torrent de Picot. Comença una llarga pujada cap als estanys del mateix nom, i després amb un pendent encara més fort fins a la llarga carena que ens portarà primer a la punta Michel Sébastien, i després al Malcaràs. La marxa és lenta, ja que ens movem sempre per terreny incòmode i pedregós. Tot seguit baixem cap a l'est fins a l'estany Forcat, on hi ha un refugi. Sense acabar d'arribar-hi prenem un camí molt dret que puja a una carena, baixa a una coma on encara queda força neu, i torna a pujar a la carena del Picot. La baixada és molt feixuga i complexa, amb algun pas equipat.