Puig de Bassegoda (1.373 m.)

L'Alta Garrotxa és una zona sorprenent, on tot i la proximitat tens la sensació d'estar fora de la civilització, en un entorn salvatge i feréstec. El Puig Bassegoda no és el cim més elevat de la zona, però sí un dels més destacats, visible des de molt lluny gràcies a la seva forma característica i el seu aïllament. Fem una ruta circular per camins poc habituals.

Fitxa

• Lloc de sortida: Aparcament passat Sadernes
• Distància: 17,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.300 metres
• Temps aproximat: 6:15 h.
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil. Trams perdedors. Alguns passos de grimpada. Alguns passos una mica aeris.
• Ruta: Aparcament després de Sadernes - Pont de Valentí - Prop Sant Feliu de Riu - Obaga dels cingles de Freixenet - Coll d'Espinabell - Coll de Riu - Puig de Bassegoda - Bac de Principi - Ca n'Agustí - Planes de la Muntada - Aparcament prop de Sadernes
• Cartografia: Alta Garrotxa, (1:25.000), Editorial Alpina

Crònica

Des del poble de Montagut agafem la carretera que ens porta fins a Sadernes, un petit nucli on hi ha un hostal, l'església de Santa Cecília i un càmping. Aquí s'acaba la carretera però continua una pista apta per al trànsit amb vehicles que remunta la riera de Sant Aniol. Un parell de quilòmetres més amunt trobem successius aparcaments que acostumen a omplir-se ràpidament les èpoques més turístiques. Passem la nit al segon aparcament.

Ens llevem d'hora per aprofitar el matí, però plou, i no convida a començar una excursió que es preveu llarga. Esmorzem i decidim fer una volta més curta, però sembla que el temps millora i ens encaminem cap al Bassegoda. Qualsevol dels camins que hi menen des del vessant garrotxí obliguen a una llarga aproximació. El camí més curt seria pel vessant francès, des del poble de Costoja. Després de mirar detalladament el mapa havíem decidit fer una ruta circular, pujant per Sant Aniol d'Aguja pel GR-11 i baixant per alguns camins que ressegueixen la carena. Tota la zona està farcida de camins i corriols, i l'orientació no és fàcil. Hi ha algunes marques i fites, però com que n'hi ha de tots colors i per tot arreu costa decidir quines seguir. A la pràctica vam anar decidint sobre la marxa, mirant el mapa i el GPS en els llocs de dubte, però ens vam deixar portar pel propi sentit de l'orientació i pels camins que més ens agradaven en cada moment. Al final va resultar una ruta tota ella per camins poc transitats.

Al cap d'aproximadament 15 minuts de caminar per la pista, poc després de deixar a l'esquerra el Pont de Valentí, veiem un caminet que marxa cap a la dreta i comença a pujar, amb un pal que indica la direcció cap al Puig de Bassegoda. Ens hi encarem i comencem a pujar de forma decidida. El camí va pujant per l'obaga, anant a buscar el vessant nord dels cingles de Freixenet o Guitarriu, una llarga i espadada cresta que creix perpendicular a la riera de Sant Aniol, on pràticament sembla néixer. El camí puja per un bosc espès, primer per una fageda, tot seguit per una castanyeda i més enllà per una pineda. El camí a l'inici és ben definit, però més endavant tenim dubtes en algun punt, sobretot per la gran quantitat de fullaraca que el desdibuixa. Durant molta estona trepitgem el terra encatifat, amb les fulles molles de la pluja, i com que anem amb vambes quedem amb els peus ben xops.

El camí és molt agradable. La sol·litud és total. Passem ben a prop de l'església romànica de Sant Feliu del Riu, però en passar pel camí i no per la pista ni ens n'adonem. El camí es van endinsant al darrere dels cingles de Freixenet, a la zona del bac de Riu. El bosc és espès, però en ser majoritàriament caducifol·li, la nuesa dels arbres permeten veure l'entorn: a la nostra dreta els espadats dels cingles de Freixenet, i a l'esquerra la plana de Riu. L'entorn és encantador, talment un bosc de fades d'on han de començar a sortir follets i manairons d'arreu. Anem caminant a bon ritme sobre el fullam, buscant alguna fita escadussera o alguna marca de pintura vermella en algun arbre.

Durant molta estona anem planejant, guanyant poca alçada, sempre resseguint per la base els cingles. A la nostra esquerra veiem la inconfusible silueta del Bassegoda, encara força lluny, però ens hi anem aproximant. Quan fa gairebé dues hores que caminem el camí va tendint cap al nord, dirigint-se cap al marcat coll de Riu, on comença pròpiament la pujada al Bassegoda. Abans passem pel coll d'Espinabell, on seguim uns minuts per pista fins al coll de Riu, cruïlla de camins i pistes. Hi ha un pal indicador de diversos camins, però cap de les indicacions assenyala al Bassegoda. Deixem la pista de dreta i esquerra i seguim de dret per un camí poc definit, però amb alguna marca de color blau. Al principi no sembla camí, però es va definint.

Al coll de Riu comença la pujada al Bassegoda, quan ja portem dues hores i vint minuts d'aproximació a bon ritme. Ben a prop del coll cal fer una petita grimpada que ens fa dubtar si és el camí correcte, però aviat veiem que sí. Trobem tres nois que ens diuen que baixen del Bassegoda, i que el camí és molt costerut, amb tarteram incòmode. Són les primeres persones que trobem avui. Efectivament el camí puja de valent, i els trams de tartera es fan feixucs. El camí no és del tot definit, però es va seguint, ja que veiem l'objectiu davant nostre. Cal anar a buscar el final dels espadats de roca de l'ampli cim del Bassegoda. Pugem una bona estona per aquest terreny incòmode marcant una diagonal cap a la dreta fins assolir la base mateixa de la roca vertical. La voregem encara més cap a la dreta fins a trobar unes fletxes pintades de color verd que indiquen el pas cap al cim.

Els últims metres fins arribar al cim cal fer-los grimpant. Una grimpada fàcil encara més deslluïda amb la instal·lació de dues cadenes per facilitar l'últim tram de 10 o 15 metres. El cim és un ample altiplà retallat verticalment per les vores, sobretot la sud. La planura del cim ja la va glossar l'escriptor i pintor olotí Marià Vayreda en les primeres ratlles de la seva obra més coneguda, "La punyalada", quan deia parlava del cim com un "canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra". Des del cim tenim una bonica vista cap a les fondalades deshumanitzades de l'Alta Garrotxa. Cap a l'oest veiem la silueta sorprenentment afilada del Comanegra (cim de la Garrotxa) i el Puig de les Bruixes, on ja havíem estat fa mesos. Cap al nord veiem ben definit el massís del Canigó, i més a la dreta el Costabona i altres cims orientals. En dies clars també es pot veure el cap de Creus i el mar, però avui precisament la visibilitat és molt dolenta a causa de la boirina.

Intentem recórrer la planura del cim direcció oest, però queda tallat bruscament per una bretxa que caldria superar amb corda assegurats, i no portem material. Baixem doncs per on havíem pujat, al pas de les cadenes, i un cop superat tombem cap al vessant nord i anem baixant fins arribar a una planura ben definida, el Pla de la Bateria, on seguirem un camí poc definit cap a l'esquerra. Des d'aquest punt una opció més llarga però segurament més fàcil és baixar una mica més fins al coll de Principi, i des d'aquí seguir el GR-11, però el camí s'allarga considerablement. Nosaltres anem a buscar un camí poc transitat que recorre transversalment el bac de Principi, a mitja alçada. Dos nois que hem trobat al cim també s'apunten a seguir aquest camí. No saben on es fiquen!

El camí és poc definit, i cal buscar alguna marca als faigs per seguir-lo. L'abundant fullam que a vegades arriba fins més amunt del genoll dificulta la localització d'un camí ja poc marcat. Al cap d'una estona veiem al GPS que ens hem desviat una mica del camí. Hem anat resseguint el cingle però una mica massa munt, i el camí va més per baix. La direcció però és bona, i comencem a baixar fortament entre els arbres i fins i tot per una tartera de pedra petita ben divertida. Al cap d'una estona trobem el camí i l'anem seguint. Arribem a una cruïlla de camins, coneguda com a Placeta Blanca. Seguim baixant cap a l'esquerra, tot i que tenim dubtes. Hi ha diversos camins cap a totes bandes. El camí que seguim va baixant al costat del marcat cingle de la Presa, amb alguns trams aeris, tot i que l'abundant vegetació evita la sensació de buit. El camí és fàcil, però no val a badar.

Anem baixant fins arribar a les àmplies pastures que envolten el mas de ca n'Agustí, un oasi obert enmig d'un paisatge feréstec i selvàtic. Fa unes cinc hores que caminem. Trobem a l'amo de la bonica i àmplia masia, i fem petar la xerrada una estona. Ens comenta que podem tornar per la pista i adreçar una mica, o baixar pel camí tradicional fins a la riera de Sant Aniol. No ens ho pensem i baixem pel camí. Els nois empordanesos, escarmentats, baixen per la pista. Creuem els prats del voltant de la casa fins al cap d'avall, on hi ha una pista difuminada que aviat esdevé camí. Al final dels prats hi ha un roure monumental que fins i tot surt al mapa, el roure de ca n'Agustí.

Baixem per l'agradable camí que ens aproxima cap al fons de la vall. Es nota que era un antic camí de ferradura, amb un bon traçat que va resseguint el torrent de Tumany. Passem per la zona d'escalada de les Marrades, tancada ja que la zona està inclosa dins d'un programa de protecció de la nidificació d'aus rapinyaires. Baixem durant una bona estona, deixant enrere la imatge del Bassegoda, cada cop més lluny. Arribem al peu de la riera de Sant Aniol al costat de la casa de can Ferriol. Passem les planes de la muntada i anem caminant pel marcat camí que passa pel costat de la riera. En algun moment cal passar la riera, avui seca en alguns trams. Arribem a la pista i la seguim. El camí marcat en alguns trams es separa de la pista, i és més agradable. Passa per una antiga farga i finalment arriba al Pont de Valentí, gairebé dissimulat per la vegetació. És un lloc realment bonic.

Creuem el pont i arribem a la pista que ja seguirem fins arribar al punt de sortida. Abans encara passarem per la zona d'escalada del Castell Sespasa, on hi ha diverses cordades fent les seves progressions, per vies de diversa dificultat. Uns minuts més i arribem al segon aparcament, on teníem la furgo. Hem invertit 6 hores i 15 minuts en fer aquesta bonica ruta que ens ha portat al cim del Bassegoda tot resseguint camins poc freqüentats.

L'Alta Garrotxa és una zona cogosta i salvatge. Una orografia complicada amb cingles espadats i profundes fondalades l'han protegit de l'imperi de l'asfalt. És una zona on hi ha mil-i-un camins i racons per descobrir. La poca alçada de la zona la fan apta per a gairebé tot l'any, però especialment a la tardor es pot gaudir amb tota la seva esplendor, amb la olor d'humitat i colors ocres. Hem gaudit d'una magnífica excursió. Més tard encara acabarem de completar la jornada al festival de cinema de muntanya de Torelló, gaudint d'un parell de pel·lícules molt espectaculars, entre elles la guanyadora del certamen d'enguany.