Comencem a caminar des de l'aparcament de la vall de Baladrar, a la carretera del Pas de la Casa, i recorrem la llarga coma que s'encaixa entre els pics de Pedrons i de la Mina. Ens enfilem dalt d'un petit collet on comença la cresta i comencem a grimpar. La cresta és molt marcada i comença força vertical per uns grans blocs de granit molt fosc. Les principals dificultats de la cresta es poden evitar per la dreta, però igualment cal superar llargs trams de II i passos aïllats de III aeris i notablement exposats, sobretot pel cantó esquerra, on tenim una bona timba. La roca és molt ferma, i avancem pel fil o lleugerament per la dreta evitant algun dels blocs més incòmodes. Grimpem una bona estona superant les petites dificultats, i arribem a un collet previ al pic oriental. Acabem de pujar per grans blocs fins al cim principal, punt més elevat de tot el sector. De tornada baixem fins al coll de l'Orri de la Vinyola on girem i seguim per l'aresta cap al sud, passant pel pic de la Mina. Baixem pels amplis lloms i ens llencem pel pendent de l'esquerra fins a les antigues mines del Pimorent.

Just a sobre d'un dels colls que ha viscut alguns dels episodis més èpics del ciclisme mundial s'aixeca una notable mola calcària que dóna nom a tot el sector. Aparquem al vessant sud del coll de Galibier i fem un llarguíssim flanqueig de pla cap a l'est fins a sota del corredor de Termier. Ens hi enfilem primer per una tartera de fort pendent i després grimpant per dins de la canal, amb alguns passos exposats. Arribem al coll i un petit estany on girem a l'esquerra i per una coma pedregosa anem pujant fins guanyar la cresta summital. Tot seguit grimpem per terreny ferm i evident directes fins al cim. Extraordinàries perspectives des d'aquest cim que fa de frontera natural entre el massís de la Vanoise al nord i els Ecrins al sud.

Des del popular coll d'Iseran destaca una muntanya per la seva punta esmolada entre grans glaceres. Ens hi aproximem per la vall d'Averóle, on comencem la llarga aproximació de bon matí des de l'últim aparcament. Pugem fort per prats de forta inclinació cap a les bordes de la Mottuaz, sempre amb la gran imatge de la punta Charbonnel a l'esquena. En canvi el nostre cim no el veurem fins ben amunt. Pugem fort per les restes de l'antiga glacera fins a trobar l'exígua actual. Ens calcem grampons i comencem a remuntar la glacera, plena d'esquerdes, algunes dissimulades. Amb compte anem pujant, ja que és un cim poc freqüentat i no hi ha traça. Arribem a la base rocosa del cim, que ataquem pel flanc dret per una tartera molt pendent primer, i una grimpada una mica aèria després. El cim és un petit altiplà amb grans vistes. Tornem pel mateix camí, amb molt de compte a la glacera, i seguim avall cap a la bonica zona de pastures de la Buffaz. Ruta llarga i exigent.

A l'est del Piemont, sobrevolant la vall de Susa, s'aixeca un cim punxegut que tresora una llarga tradició de fe i alpinisme. Situats a la població de Susa prenem una pista llarguíssima i en fort pendent que ens acosta al refugi de la Riposa. Comencem a caminar de bon matí per prats amb forta inclinació que continuem més amunt del refugi. Després d'un fort pendent assolim el segon refugi, el de Ca d'Asti, considerat el més antic dels Alps. Canviem l'herba pels esquistos i pugem més fort per un camí que guanya l'aresta prop d'una creu de ferro. El tram superior el camí es redreça, i recorrem un tram força pendent equiopat amb cadenes abans de coronar el cim, on hi ha un refugi lliure i una petita església. Tornem pel mateix camí contemplant la llarga vall de Susa que s'estira fins a Torí.

Situats a la Vall d'Aosta remuntem la vall secundària de Valsavarenche fins al cap d'amunt, al nucli de Pont, on comencem l'aproximació al refugi. En poc més de 2 hores remuntem els 725 metres de desnivell fins al refugi Vittorio Emanuele II, on farem nit. A les 5 del matí comencem a caminar amb els frontals per una zona de blocs. Comença a clarejar i arribem a la glacera, on calcem grampons i comencem a pujar un tram força dret. Més amunt el pendent es suavitza i avancem per un llarguíssim desert de neu i gel. Sota la bonica Becca de Moncorvé anem girant a l'esquerra sota uns seracs, i encarem el darrer tram d'ascensió fins a la cresta summital. Arribats a la roca cal grimpar fins assolir la cresta, i ens dirigim cap al pas clau, un breu flanqueig lateral fàcil però extremadament exposat. Fem la corresponent cua, ja que és un cim molt concorregut, i assegurant amb la corda superem la breu grimpada que ens deixa al costat de la Madonna que corona el cim. Descens pel mateix camí, seguint la traça ben definida pels centenars de persones que cada dia d'estiu pugen aquest 4.000 fàcil i bonic.

A tocar d'un dels dominis esquiables més grans dels Alps, Tignes-Val d'Isère, trobem una interessant muntanya alta i punxeguda, fronterera amb Itàlia que es pot pujar en una sola jornada. Sortim del petit embassament de la Saut, gairebé a 2.300 metres, i enfilem per pendents herbats fins assolir la llarguíssima carena que haurem de recórrer fins al cim. Deixem darrere la potent imatge de la Grande Casse, i recorrem el llarg llom, primer caminant fàcilment, i més amunt amb alguns trams de grimpada. Arribem al límit de la gran glacera de la Sassière, que no cal trepitjar, ja que ens mourem per una estreta franja entre la glacera i l'abisme. Arribem a l'aresta summital, normalment seca i fàcil, però aquests dies ha nevat i trobem gel que ens dificulta la progressió. Amb els grampons enfilem la piràmide final, esbufegant fort per l'alçada i amb compte perquè el terreny és delicat i aeri. Grans vistes des del cim cap a les muntanyes més emblemàtiques dels Alps que posen la cirereta a una bona jornada alpinística, fàcil però amb ambient.

Des del poblet de pastors de Les Prioux comencem a caminar cap a l'est traçant una forta pujada pels pendents herbats de les Béveriers. Enfilem per bon camí fins prop de la glacera de Nants, on tombem a l'esquerra per fer un llarguíssim flanqueig ascendent. Després de gairebé 1.000 metres de desnivell assolim un altiplà suspès sobre la vall, on hi ha el bonic refugi de fusta de la Valette. Fem una pausa i gaudim de l'incommensurable paisatge, presidit per la Grande Casse i els seus satèl·lits. Acabem d'enfilar fins al cim arrodonit per la banda per on pugem, però absolutament vertical i retallat pels altres vessants. Tornem al camí principal i comencem a baixar fort direcció a Pralognan, que veiem molt avall. Un sender vertiginós acaba al Pas de l'Ane, on cal mig grimpar per perdre alçada. Arribem al poble satisfets d'una bonica excursió, i ja només quedarà agafar l'autobús per tornar al punt d'inici.

Des de Pralognan pugem còmodament amb un telecadira fins al refugi de les Barmettes, on comencem una de les rutes més populars i boniques de la Vanoise. Pujant suaument en aproximadament una hora arribem fins al Lac des Vaches, un planell semi-inundat amb unes característiques passeres de pedra que el creuen, i amb la imatge al fons de la Grande Casse, sostre del massís. Passat aquest punt emblemàtic seguim pujant cap a la base de la gran muntanya, on hi ha el coll i el refugi de la Vanoise. Mentrestant hem anat voltant per l'esquerra la característica agulla de la Vanoise. Després d'una pausa contemplant la muntanya i l'entorn voltem el refugi i baixem per la paral·lela vall d'Arcelin, tancant la volta a l'agulla. Desfem la llarga vall i baixem fins a Pralognan, on entrem per la bonica cascada de la Fraiche.

El nom de la muntanya és ben significatiu del què hi trobarem: una excel·lent talaia cap a la zona central del parc de la Vanoise. Arribem fins a l'últim aparcament, el de la Pêche, passat el nucli de les Prioux, i comencem a caminar per una pista còmoda que planeja entremig d'una vall ampla, tapissada pels prats alpins i envoltada de muntanyes. Passem el refugi de la Pêche i seguim planejant fins a les granges de Ritort, on deixem la placidesa de la pista i enfilem fort per un camí ben fresat. Pugem durant molta estona, primer per terreny herbat i més amunt per una gran coma pedregosa i en fort pendent. Arribem al Col d'Aussois, que obre la perspectiva cap al vessant sud i l'espectacular Pointe de l'Echelle. Des del coll ens enfilem a la dreta fins a l'aguda punta, amb alguna petita grimpada. El cim és aeri pel vessant oest, i es desploma vertical sobre la vall, de la qual tenim excel·lents vistes, així com dels cims més elevats de la zona.

Des de Pralognan-la-Vanoise pugem al petit nucli pastoral de Les Prioux, on aparquem. Iniciem la ruta baixant pel camí al peu del rierol que ens tornaria a Pralognan. Passat el pont del Diable un caminet comença a pujar fort a l'esquerra pel vessant est del nostre cim. La ruta no és el camí normal, sinó una alternativa que ens permetrà fer la ruta circular. Enllacem mil-i-una voltes, pujant fort i guanyant vistes sobre la vall i els cims que l'envolten, sobretot la Grande Casse, sostre de la Vanoise. Pugem durant molta estona, amb alguns trams aeris ja que el pendent és fortíssim, fins i tot amb dos o tres passos equipats amb cordes i cadenes. Al coll de la Mona retrobem el camí normal i amb una última pujada assolim el cim, molt popular i d'àmplies panoràmiques. Tornem pel camí normal, lleugerament més al nord.