Roc de la Valette (2.628 m.)

Des del poblet de pastors de Les Prioux comencem a caminar cap a l'est traçant una forta pujada pels pendents herbats de les Béveriers. Enfilem per bon camí fins prop de la glacera de Nants, on tombem a l'esquerra per fer un llarguíssim flanqueig ascendent. Després de gairebé 1.000 metres de desnivell assolim un altiplà suspès sobre la vall, on hi ha el bonic refugi de fusta de la Valette. Fem una pausa i gaudim de l'incommensurable paisatge, presidit per la Grande Casse i els seus satèl·lits. Acabem d'enfilar fins al cim arrodonit per la banda per on pugem, però absolutament vertical i retallat pels altres vessants. Tornem al camí principal i comencem a baixar fort direcció a Pralognan, que veiem molt avall. Un sender vertiginós acaba al Pas de l'Ane, on cal mig grimpar per perdre alçada. Arribem al poble satisfets d'una bonica excursió, i ja només quedarà agafar l'autobús per tornar al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Les Prioux Pralognan-la-Vanoise, Savoia, França
• Distància: 10,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 925 metres
• Temps: 6:15 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Les Trois Vallées IGN

Itinerari

Crònica

Dediquem un últim dia al sector de Pralognan, on tan bé hem estat en aquests primers dies de vacances estivals. Un lloc que ens ha sorprès pels paisatges i per la placidesa i comoditat dels pobles. Avui sortim amb la Sílvia i pugem amb la furgoneta fins al petit nucli de les Prioux, a 5 o 6 quilòmetres de Pralognan. És una zona habitual d'excursions, i hi ha un bon aparcament. Des d'aquí l'excursió més habitual és pujar el Petit Mont Blanc, com vam fer un parell de dies abans, però avui nosaltres marxarem en sentit contrari. Amb motxilles lleugeres sortim de les Prioux i creuem a l'altre cantó de la carretera per buscar un sender ben fresat i indicat que comença a pujar per uns prats alpins. El camí s'enfila fort i aviat guanyem alçada sobre el llogarret de pastors.

El camí no tè pèrdua, i en alguna de les poques cruïlles que trobarem, els indicadors són clars. Sempre hem d'anar cap al refugi de la Valette. Enfilem de forma decidida i constant pels pendents herbats de les Béveriers, observant la part rocosa de la muntanya que encara queda molt amunt. Pugem a ritme moderat, animats per la fresca matinal i el dia esplèndid. Un bon tros amunt creuem un rierol que cau des de les glaceres de Nants per una passarel·la de fusta. Seguim pujant i passem pel Chalet de Nants, que malgrat el nom pugui fer pensar el contrari, és simplement una humil barraca de pastors. Poc més amunt de la barraca el camí queda barrat per una muralla de roca, i girem a l'esquerra iniciant un llarg flanqueig.

Flanquegem en pujada encara per forts pendents herbats, ara en direcció nord. En algun punt el camí és una mica aeri, ja que el terreny és molt inclinat. Pugem però sense cap problema, i al cap d'una bona estona assolim el llavi de l'altiplà, després de prop de 900 metres de desnivell. Aquesta punta de l'altiplà és probablement el lloc més bonic de tota la ruta d'avui. Si mirem enrere tenim la immensa capçalera de la vall, que s'allarga de forma rectilínia des del nucli de les Prioux fins a les capçaleres dels cims glacials de Péclet i Polset, ambdós de més de 3.500 metres. Si mirem endavant tenim just enfront nostre el refugi de la Valette, format per 3 edificis de fusta, situats en un planell gairebé al límit del precipici, i amb una preciosa estampa a l'horitzó presidida per la Grande Casse i els seus veïns, les muntanyes més altes de la Vanoise. Realment preciós.

El refugi de la Valette és un lloc realment singular. Els 3 edificis són molt bonics, de fusta i construïts de forma sostenible. Al prat que els circumval·la hi ha diverses taules i cadires, on ens asseiem una bona estona fent un refrigeri. És un lloc tan bonic que no tenim pressa en marxar-ne, i gaudim de la placidesa i la bellesa del lloc. Assaborim cada instant i anem digerint un paisatge alpí impressionant. Just a sobre del refugi hi tenim la Dôme de Chasseforêt (3.586 m.), un cim glacial arrodonit que es pot atacar des del mateix refugi, però amb equipament d'alpinisme. El cim és just 1.000 metres de desnivell per sobre del refugi. Hauria estat una bona opció anant d'hora i amb l'equipament adequat. Però no ens lamentem, ja que l'indret és molt bonic i estem ben satisfets de ser aquí i copsar aquest magnífic paisatge. Després d'una estona de pausa relaxada a la terrassa del refugi reprenem la marxa.

Prenem el camí que baixa cap a sota del refugi, però aviat l'abandonem, ja que ens volem enfilar fins un cimet poc destacat prop del refugi, el Roc de la Valette. És un cim ben curiós, ja que mirat des del refugi no sembla més que un llarg pendent herbat, amb la part superior ampla, arrodonida i coronada per una fita. Com que és terreny calcari tot el prat està farcit de flor de neu, i cal fer mans i mànigues per no trepitjar-les. Pugem el pendent herbat fins al punt més alt, i ens fixem que per la resta de vessants el cim és ben altiu i retallat, amb parets que cauen centenars de metres cap al fons de la vall. Contemplem el paisatge, similar al que es veu des del refugi, però a més alçada. Gaudim mirant com la Grande Casse s'enfila per sobre de la resta de muntanyes. Hi ha una bona combinació de muntanyes de roca i muntanyes de neu.

Tornem al camí i comencem a baixar. Planegem uns minuts al voltant dels 2.500 metres d'altura fent un flanqueig sota els murs de roca de la Dôme de Chasseforêt i la Dôme de Sonnailles. Arribem a un petit collet on el camí comença a baixar fort. És l'hora de dinar i fem una pausa. En acabat comencem el descens, que comença suau però de seguida baixa fort fins a esdevenir vertiginós. Tenim just a sota el nucli de Pralognan, però tot i que sembla a prop és més de 1.000 metres de desnivell per sota. El caminet gira a l'esquerra i baixa fort per terreny pedregós, on cal vigilar de no relliscar. La inclinació es va incrementant fins arribar al Pas de l'Ane (pas de l'ase), un grau on cal utilitzar les mans per mig desgrimpar i desfer un petit ressalt de roca. Superat aquest pas el camí perd inclinació, i entrem en una zona de vegetació. Encara caldrà baixar uns minuts més fins arribar a la zona dels càmpings de Pralognan.

Com que havíem sortit de les Prioux i hem arribat a Pralognan ara toca tornar al punt d'inici, i ho fem amb un autobús urbá que en pocs minuts ens puja per la pista asfaltada. Donem així per tancada la primera part de les vacances a Pralognan, una zona preciosa al cor de la Vanoise amb infinites possibilitats per als turistes, els excursionistes, els alpinistes i els escaladors. Nosaltres hem fet activitats fàcils i relaxades, prioritzant el gaudir d'aquest territori i la contemplació del paisatge, així com intentar copsar la idiosincràsia de l'indret. Deixem molta feina pendent, ja que aquest primer tast del territori ens ha donat algunes respostes, però com acostuma a passar ens ha generat moltes més preguntes. Hi tornarem.