Situats a la Vall d'Aosta remuntem la vall secundària de Valsavarenche fins al cap d'amunt, al nucli de Pont, on comencem l'aproximació al refugi. En poc més de 2 hores remuntem els 725 metres de desnivell fins al refugi Vittorio Emanuele II, on farem nit. A les 5 del matí comencem a caminar amb els frontals per una zona de blocs. Comença a clarejar i arribem a la glacera, on calcem grampons i comencem a pujar un tram força dret. Més amunt el pendent es suavitza i avancem per un llarguíssim desert de neu i gel. Sota la bonica Becca de Moncorvé anem girant a l'esquerra sota uns seracs, i encarem el darrer tram d'ascensió fins a la cresta summital. Arribats a la roca cal grimpar fins assolir la cresta, i ens dirigim cap al pas clau, un breu flanqueig lateral fàcil però extremadament exposat. Fem la corresponent cua, ja que és un cim molt concorregut, i assegurant amb la corda superem la breu grimpada que ens deixa al costat de la Madonna que corona el cim. Descens pel mateix camí, seguint la traça ben definida pels centenars de persones que cada dia d'estiu pugen aquest 4.000 fàcil i bonic.
Fitxa
- Tipus de sortida: Alta muntanya
- Lloc de sortida: Pont Valsavarenche, Vall d'Aosta, Itàlia
- Distància: 18,80 quilòmetres
- Desnivell positiu: 2.070 metres
- Temps: 15:15 hores
- Dificultat: F
- Sensació de dificultat: Força fàcil Llarga glacera fàcil. Grimpada fàcil però molt exposada al tram superior
- Cartografia: Gran Paradiso - Valle d'Aosta Kompass 1:50.000
Itinerari
Punt de pas | Temps parcial (h.) | Temps acumulat (h.) | Distància (km.) |
---|---|---|---|
Dia 1. Aproximació al refugi | |||
Pont | 0:00 | 00:00 | 0 |
Refugi Vittorio Emanuele II | 02:45 | 02:45 | 4,9 |
Dia 2. Gran Paradiso | |||
Refugi Vittorio Emanuele II | 00:00 | 00:00 | 0 |
Glacera | 02:00 | 02:00 | 2,0 |
Base de la Becca di Moncorvé | 02:00 | 02:00 | 4,0 |
Cim Gran Paradiso | 01:00 | 05:50 | 4,5 |
Pausa | 01:25 | 07:15 | |
Refugi Vittorio Emanuele II | 03:15 | 10:30 | 9,1 |
Pont | 02:00 | 12:30 | 14,0 |
Crònica
Després de passar uns dies al Parc Nacional de la Vanoise on hem quedat realitzat diverses activitats i hem quedat meravellats pels seus paisatges, saltem de vall i de país. Creuem el coll del Petit Sant Bernat a través d'una carretera llarguíssima i plena de revolts, i baixem cap a la vall d'Aosta. Anem desfent la vall des de Courmayeur fins prop de la població d'Aosta, on no cal acabar d'arribar. Abans trobem el trencant a la dreta que remunta una vall secundària fins a Valsevarenche, i seguim encara més amunt, fins al petit nucli de Pont, a la capçalera de la vall. A Pont hi ha un gran aparcament, un càmping, un hotel i un parell de restaurants. Des d'aquí comença el camí més habitual per pujar el Gran Paradiso.
El Gran Paradiso és una de les muntanyes més concorregudes dels Alps. Té 3 ingredients que la fan especialment atractiva: és fàcil, té bons accessos, i sobretot: supera els 4.000 metres. Aquesta cota mítica atreu centenars de muntanyencs cap al seu cim, i en canvi en condemna d'altres alpinísticament més interessants a l'abandó. Paradoxes de la muntanya. I avui participarem també en aquest festival, juntament amb molts d'altres muntanyencs que omplirem fins a la bandera el refugi Vittorio Emanuele II.
Sortim a mitja tarda caminant des de Pont, primer planejant vora del riu per una pista que mor al costat d'un restaurant. Just darrere l'edifici, al peu d'un torrent, comença el camí que s'enfila fort direcció est pels pendents de la muntanya. El camí és molt fresat, ja que hi passen centenars de persones cada dia. Fa unes marcades zetes per anar guanyant alçada progressivament. El més petit de la colla, el Lluís, també ens acompanyarà fins al refugi, i tot i tenir només dos anys i mig, també vol pujar caminant una bona estona. Així anem avançant poc a poc per un pendent considerable, especialment feixuc per la calor de la tarda i perquè anem força carregats. Triguem dues hores i tres quarts en arribar al refugi, però en part perquè anem a ritme de nen petit. En dues hores o menys es pot pujar tranquil·lament.
Arribem al refugi Vittorio Emanuele II gairebé a l'hora de sopar. Teníem plaça reservada, i vam estar de sort, ja que havíem reservat amb poca antelació, quan ja sabíem que faria bon temps. El refugi és molt gran, i té una característica coberta metàl·lica que el fa singular. Davant té un petit estany, i una bona vista cap al Ciarforon, una interessant muntanya parcialment coberta de neu i glaç. Ens assignen una habitació tancada, o sigui que estarem molt bé. El refugi està ben ple, i ens toca el segon torn de sopar. Fem un bon àpat, tot bo i abundant. Carreguem bé les bateries per la dura jornada de l'endemà. Anem a dormir d'hora, ja que tocaran diana aviat. Dormim sense neguit. Altres vegades hem pujat cims més alts i més complicats, de manera que dormim relaxats fins a les 4 de la matinada que toca l'impertinent despertador.
A les 4 és més o menys l'hora que tothom es lleva. Hi ha frisats que ja han sortit, i altres que ens ho prenem amb més calma. Esmorzem amb molta altra gent, i mica en mica tothom va desfilant. Sortim poc abans de les 5 del matí amb els frontals posats. El camí comença al darrere el refugi. El primer tram és poc definit, ja que avança per una zona de blocs sense sender pròpiament dit. Ens anem fixant en les fites i en les llumetes dels frontals d'aquells que els precedeixen. Sense complicació anem avançant direcció nord-est, en pujada moderada i constant.
Arribem a una zona oberta que correspon amb la llengua de l'antiga glacera, que ha retrocedit moltíssim. Anem girant cap a la dreta (est) i entrem en aquesta gran coma indefinida, plena de grans rocs. Hi ha fites per tot arreu, però sembla fàcil endevinar el camí més lògic que segueix més o menys el rierol. Creuem el rierol i encara seguint l'ampla coma ens enfilem en unes llenques de roca polides per l'antiga glacera. Davant nostre veiem molts muntanyencs que ja han superat la llarga coma, i al fons d'una espècie de circ glacial van girant a la dreta. El dia comença a clarejar, i apaguem els frontals.
La coma que hem anat seguint mor al fons d'una mena de circ glacial envoltat de parets de roca. Les llumetes que vèiem dels muntanyencs que ens van davant han anat girant a la dreta i han començat a enfilar-se per les parets del circ, que de lluny semblaven molt dretes i un cop situats al fons semblen molt més fàcils. Des d'aquest punt ja trobem més o menys la neu contínua, i ens calcem els grampons. Girem doncs cap a la dreta seguint unes llengües de neu que pugen fort per les parets del circ i s'enfilen fins a la part ampla de la glacera. Antigament la glacera devia caure per aquest circ, i és fàcil d'imaginar el munt d'esquerdes i la trencadissa de seracs que hi devia haver en aquest tram força vertical. Ara és simplement un pendent de roca amb un fil de neu que permet pujar més fàcilment.
Aquest primer tram sobre neu té un pendent moderat, i ens serveix d'escalfament per la llarga travessa glacial que ens espera. De moment no ens encordem ja que el terreny és franc i fàcil. Un tros amunt cal creuar dos trams de blocs que trenquen la continuïtat de la neu. Aquesta zona de blocs separa la glacera inferior, molt malmesa, de la superior, molt més gran i contínua fins a sota mateix del cim. Ens enfilem doncs a la glacera superior i aquí ja ens encordem, ja que el pendent augmenta considerablement. Avancem ara per la gran glacera, amb un primer tram considerablement dret. Hi ha molt bona traça, però en aquestes èpoques tan avançades de la temporada d'estiu la neu ja està molt malmesa, i alguns trams són directament gel viu.
La ruta sempre és fàcil, i només cal anar seguint la traça. Tenim desenes de persones davant, i tantes d'altres al darrere. Només cal parar més atenció als trams de gel viu, i n'hi ha força, i també algunes petites esquerdes que apareixen pràcticament amb comptagotes. És en general una ruta força franca i segura. L'itinerari va dibuixant una línia per la dreta de la gran glacera, paral·lela a la línia rocallosa. Avancem pràcticament rectes cap a l'est per la part més baixa de la glacera fins que una petita muralla de seracs ens obliga a fer un zig-zag. Pugem una mica més fort fins just a sota de la Becca de Moncorvé, una agulla que s'aixeca vertical a la dreta de la glacera. Precisament a sota d'aquesta punta anem girant a l'esquerra per encarar l'últim tram de pujada.
Ens encarem ara cap al nord, seguint sempre la traça. Ens creuem ja amb diversos grups que han sortit més d'hora i ja estan baixant. També ens sorprèn veure un parell de parapentistes que s'han llençat volant des del cim, i a part de gaudir d'un panorama aeri fantàstic, s'estalviaran la llarga baixada. La ruta doncs va girant a l'esquerra i es situa sota una mena de cresta que baixa directament del cim. Avançarem de dret per una llarga línia recta ascendent, només trencat per alguns zig-zags obligats pel fort pendent. Anem trobant alguns trams de gel viu que ens fan parar atenció. Tenim ja a la vista el cim, i ens hi dirigim decidits però a ritme suau, ja que l'alçada es nota. El dia és esplèndid, amb un lleuger vent fred que ens va avançar ben abrigats.
Arribant gairebé a la cresta summital cal superar una petita rimaia amb una notable esquerda. Encara hi ha un pont de neu, però es veu fràgil i durarà poc. Més amunt ja veiem dues escales metàl·liques preparades pel dia que el pont es trenqui. Esperem que no tinguem la mala fortuna que ens passi a nosaltres. Creuem el pas amb compte, atents a la corda quan passem cadascun de nosaltres. Queden ja pocs metres per arribar a la roca, on hi ha molta gent, alguns descansant després d'arribar al cim, altres esperant el seu torn per accedir a la preuada punta.
Un cop a la roca ens traiem els grampons i grimpem sense problemes cap a la part superior. Arribem a una roca plana situada a 15 o 20 metres del cim, just al punt on comença el pas clau. Es tracta d'un passatge lateral de 8 o 10 metres sobre unes petites lleixes que ens porten directament a la base de la Madonna. No té gran dificultat, més enllà que les lleixes són petites, però el que fa espectacular el pas és la impressionant timba que tenim sota els nostres peus, de centenars de metres. És doncs un pas fàcil però compromès, i que cal fer amb atenció. Hi ha 3 espits on ens podem assegurar mentre fem el pas. Tenim cua al davant, així que hem d'esperar uns minuts que passin i traspassin dos o tres grups, ja que al cim hi ha molt poc espai.
Si tota l'ascensió fins aquí és molt plàcida i fàcil, amb pendents arrodonits i progressius, un cop al cim la muntanya es mostra retallada i severa, amb uns grans blocs suspesos al buit que fan basarda. Quan ens toca el torn iniciem la maniobra, primer voltejant amb tot el cos una mena de bloc encastat que ens permet accedir a les petites lleixes. Passo primer assegurant el pas amb cintes en els tres espits, i tot seguit passen la Pilar i la Sílvia. És un pas fàcil, que fem concentrats però tranquils. Un cop superat el pas lateral ens enfilem a una roca on hi ha directament la Madonna, punt considerat com a cim del Gran Paradiso (4.061 m.)
Dic que és el punt considerat com a cim, ja que alguns consideren que el veritable cim és una mica més cap al nord, un altre petita agulla que també es pot pujar grimpant. En tot cas però, independentment de quin sigui el cim veritable (podem parlar d'un o dos metres de diferència), el lloc emblemàtic és la Madonna, i és on fem la foto de cim satisfets de l'experiència tot i el cansament. Contemplem l'ampli paisatge i fem algunes fotos, però no ens encantem gaire, ja que hi ha molta gent esperant per pujar i el cim té uns dimensions molt reduïdes. Desfem doncs la mateixa maniobra, amb la mateixa atenció que d'anada, i a l'altre costat desgrimpem uns metres fins una zona una mica més còmoda on farem una pausa per descansar una estona i dinar.
Entretant, amb tot el tràngol de la cua, el cim, desfer la petita grimpadeta i l'aturada per dinar, hi hem dedicat gairebé 2 hores. Després de dinar arrecerats del vent del nord una desena de metres sota el cim, ens tornem a posar els grampons al peu de la neu i iniciem el descens. La baixada és llarga i té poca història, anar seguint la traça i deixar que la gravetat faci efecte. Tot baixant contemplem a la nostra dreta el massís del Mont Blanc, molt destacat i visible des d'aquest punt. Contemplem el vessant italià, menys conegut per a nosaltres. Desfem la llarga glacera sense cap dificultat, de nou parant atenció als trams de gel, tot i que ara estan més desfets. Arribem a la part baixa de la glacera superior i creuem el tram de blocs. La glacera inferior, reduïda gairebé a la mínima expressió, té la neu molt estovada a causa de la temperatura del migdia. Acabem de baixar els últims metres i arribats al final ens traiem els grampons i descansem uns moments al costat d'uns muntanyencs valencians amb qui hem coincidit al cim i ara ens tornem a trobar.
Seguim baixant ara per la roca, buscant el millor pas que ens marquen les fites. Un tros avall el camí va tendint cap a la dreta i baixa fort per un terreny pedregós. Quan veiem al refugi ja només queda una última baixada més pronunciada i creuar la zona de blocs. En pocs minuts ens plantem al refugi, on ja ens esperen el Pep i el Lluís. Fem una llarga pausa al refugi per refer-nos de l'esforç i de la calorada. Des del cim hem trigat poc més de tres hores. Portem ja més de 10 hores de marxa, i un bon desnivell. Descansem una estona a la terrassa del refugi, i tot seguit prenem el camí de descens, que fem poc a poc a causa del cansament acumulat. Gairebé dues hores i mitja més ens ocupa baixar fins al nucli de Pont, on ens dutxarem al càmping i farem un bon sopar al restaurant que hi ha al costat de l'aparcament.
Més enllà de la murga que representa pujar un cim d'aquestes característiques: nit al refugi, anar molt carregat, llevar-se d'hora, gentada per tot arreu,... pujar el Gran Paradiso ha estat una molt bona experiència. És una gran muntanya, amb una llarga secció de glacera i un tram superior molt estètic i escarpat. El pas final, curt però molt exposat, posa un colofó emocionant a una llarga ruta glacial. És una muntanya ben poc difícil que permet concentrar-se en gaudir del paisatge i de la companyia. És una muntanya molt esquiable, i possiblement a l'hivern seria més entretinguda en transformar la llarga i avorrida baixada en un bon descens en esquís. Però l'ascensió també és ben interessant a l'estiu, on en un dia clar i nítid com avui podem gaudir d'un gran paisatge alpí.
Afegeix un nou comentari