Passat l'incomparable poble de Taüll, a la Ribera de Sant Martí, tributària de la vall de Boí, comença un caminet que tímidament planeja al principi però de seguida s'esvera per pujar fort cap als estanys del Pessó. L'estany superior, el més gran, descansa plàcidament sota la gran mola rocosa del pic del Pessó, el més alt de la zona. Avui però ens enfilarem fins un altre cim situat poc més al nord, al límit del Parc Nacional, un cim modest però que ens ofereix una excepcional panoràmica de la contrada.

Un matí rúfol amb boira i vent frustren la idea inicial de recórrer tota la cresta de Besiberri, i amb penes i treballs assolim els dos cims més elevats afinant al màxim l'orientació. Sortim de la presa de Cavallers, la voltem i comencem a enfilar el barranc de Riumalo. Arribats a l'estany de Malavesina la boira ho tapa tot, i decidim fer una llarga diagonal entre els grans blocs, sota mateix de la cresta, per dirigir-nos a la base del primer cim. Mirant d'anar trobant fites, sense visibilitat i per terreny incòmode avancem fins una canaleta que ens enfila sota mateix del Besiberri sud. Avancem ara per la cresta grimpant fins al Comaloforno, sostre del massís. Baixem per una canal trencada i molt dreta fins a l'estany Gelat, i arribem al punt d'inici pel costerut camí del pas de l'Ós.

Dediquem 3 dies i una estona a recórrer la clàssica ruta que uneix els diferents refugis guardats del Parc Natural d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, popularitzada i comercialitzada amb el nom de Carros de Foc. Sortim un vespre del Prat de Pierró, passat Espot, i pugem fins al refugi d'Amitges, on sopem i fem nit. El següent dia ens enfilem sota el pic de Ratera i baixem cap al refugi de Saboredo. Tornem a pujar sota el tuc de Sendrosa i saltem cap al circ de Colomèrs, on fem parada al refugi. Tornem a pujar al port de Caldes, i ens enfilem al Montardo on gaudim de grans vistes. Des de la base del cim planegem entre estanys fins al refugi Ventosa i Calvell. El dia següent comencem la feixuga pujada al coll de Contraix, i baixem gairebé 1.000 m. fins al refugi de l'estany Llong. Havent dinat seguim pujant cap a la collada de Dellui i després planegem llarga estona entre estanys fins al refugi de Colomina. L'últim dia el comencem pujant entre preciosos estanys, primer el pas de l'Ós i després la collada de Saburó. Baixem cap a l'idíl·lic refugi Josep M. Blanc, en una petita península dins de l'estany, i després d'una pausa tornem a pujar cap al coll de Monestero. Des del coll fem una grimpada ràpida fins al pic de Peguera. Ja només ens queda desfer la llarga vall de Monestero, passar pel refugi Ernest Mallafré i tornar al punt d'inici. Una preciosa ruta d'alta muntanya amb cims, estanys, flors, animals, corriols i tots els ingredients per gaudir de la travessa en companyia de bons amics.

Empetitit entre els gegants Posets i Bachimala, ens enfilem al cap d'amunt d'aquesta punta esmolada que presideix els plans de Biadós. Prop del refugi comencem a caminar i remuntem un llarg llom herbat que puja direcció nord. El caminet va pujant progressivament per les pastures alpines dibuixant un semicercle cap a llevant. Ens acosem a la base del Bachimala fins al Senyal de Biadós, sobre mateix del coll, i aquí anem a buscar una aresta que es va estrenyent mica en mica. Guanyem alçada per la cresta cada cop més esmolada, i grimpem els metres finals amb uns passos fàcils però aeris. Grans vistes des del cim cap als colosos de la zona, i les fondes valls. Tancarem una ruta circular baixant cap al barranc d'Añes Cruzes, i desferem la plàcida vall fins a Biadós.

Des de les idíl·liques bordes de Biadós comencem la llarga aproximació cap a la collada de Grist, on començarem la cresta. Flanquegem pel cantó nord el primer tram i de seguida ens enfilem a la cresta en un tram abrupte on hem de fer alguns passos de grimpada exposats (II i III). Superem els 3.000 m. al Diente Royo, i ja no els deixarem fins al final de la cresta. Avancem trams caminant i trams grimpant, per terreny força fàcil, tot i que sovint aeri i exposat. Algunes grimpades són força espectaculars enmig d'un gram ambient alpí. Després de pujar i baixar diverses puntes, coronem el pic de les Espadas i desgrimpem cap al pas del Funambulista, fàcil però extremadament exposat. Seguim grimpant amunt, amb trams molt bonics i esmolats i altres on caminem sense complicació. Una última forta pujada ens deixa dalt del cim principal tancant un llarg recorregut per la cresta. Descens llarguíssim sota la glacera de Llardana. Ruta assequible però llarga, amb molt desnivell, aèria i espectacular.

Des del bonic poblet d'Os de Civís iniciem una ruta transfroterera de dos dies en bicicleta en què unirem el sector més occidental d'Andorra amb la part més feréstega de la Vall Ferrera. Comencem remuntant la plàcida vall de Setúria fins a les bordes, on pugem per les pistes d'esquí i assolim el punt més alt al Port de Cabús. Saltem a la vall Ferrera amb un descens ràpid per una zona de pastures alpines fins al remot llogarret de Tor. Seguim baixant cap a Alins, i tornem a enfilar-nos fins al refugi del Gall Fer, on farem nit. El segon dia creuem el magnífic bosc de Virós i fem un descens vertiginós fins a Tírvia, on comença la llarguíssima pujada, primer a Burg i Farrera, i després per pista fins al coll de So. Planegem sobre la coma de Bedet, i baixem a la base del pic de Salòria, on iniciem l'última i duríssima pujada cap a les precioses bordes Conflent i el coll del mateix nom, des d'on ja només ens queda deixar-nos caure fins al punt d'inici.

Des del remot i despoblat Escuaín comencem a caminar fent una breu i paisatgística caminada circular per la ruta indicada dels miradors. A notable alçada contemplem les espectaculars gorges que s'enfonsen centenars de metres. De nou al poble baixem per un camí tortuós i molt dret fins al peu de l'aigua, passant abans per un curiós túnel natural. A peu del torrent contemplem els petits tritons pirenencs que han trobat en les plàcides bassetes un bon hàbitat. Abans de tornar a pujar contemplem l'espectacular surgència del Yaga o fonts d'Escuaín, on una bonica cascada neix directament de la roca. Les seves aigües han circulat més d'un quilòmetre per una interessant cova càrstica.

L'autobús 4x4 de Nerín ens deixa dalt de la serra de las Cutas, a pocs metres de l'espectacular mirador sobre el gran canó de la vall d'Ordesa. Planegem per sobre de la cinglera esfereïdora en direcció cap a la base del massís de les Tres Serols: el Cilindre, el Mont Perdut i el pic d'Añisclo, que tenim davant. Ens apropem a Góriz sense acabar d'arribar-hi, i seguim el camí normal fins que sota un gran esperó girem a la dreta per enfilar una canal molt dreta. Grimpem un primer ressalt, i anem remuntant en fort pendent la cara sud de la muntanya fins assolir els 3.000 metres a la Punta de las Escaleras. Hem de grimpar dues parets, la segona més dreta, fàcil (II+) i equipada amb un cordino. Tot seguint un pendent ara nevat arribem directes al cim. Amb la visibilitat reduïda per les boires baixem pel camí normal de l'Escupidera fins a l'estany Gelat, i seguim baixant amb vistes espectaculars de la vall fins a Góriz, on fem una parada abans de desfer el camí ja conegut.

Fem molts quilòmetres però sense a penes desnivell per la gran plana baix empordanesa. Planegem ràpid per la via verda del Tren Petit des de Palamós a Palafrugell, i per bones pistes de la xarxa cicluturista arribem al bonic poble medieval de Pals. Seguim cap a llevant pels extensos arrossars fins a les Basses d'en Coll, i tot seguit a la Gola del Ter, on el riu pirinenc desemboca al mar davant les illes Medes. Tornem més per l'interior, connectant Fontanilles, Sant Feliu de Boada i Torrent, i de nou prop del mar fem parada paisatgística a la platja de Castell i la cala s'Alguer.

La ruta inicialment prevista a la serra de les Gavarres queda bruscament escurçada pels ruixats que ens enxampen a mig camí. Tot i això encara recorrem 30 quilòmetres en itinerari circular. Sortim de Sant Antoni de Calonge i planegem fins a Calonge, on agafem la pista que segueix la carena del Puig Cabrer. La pista de seguida va pujant fort i constant, i sense pauses assolim el Puig Cargol (363 m.) Seguim cap a Fitor, però no ho fem per la pista sinó pel sender trial·ler del dòlmen Llobinar. Fem una petita pausa per contemplar Santa Coloma de Fitor i seguim per pista precària cap al Mas Calç, on la pluja ens fa girar cua. Pedalem una bona estona sota un ruixat moderat i per bona pista baixem fins a Vall-llobrega, on connectem amb facilitar amb el punt d'inici.