Des de la minúscula estació d'esquí de Mijanes, al nord de la comarca occitana del Donasà, sortim una bona colla amb els esquís als peus tot i l'escassetat de neu. Avancem un tram llarg i planer seguint la coma del riu Maure fins passada la cabana de l'Orri. Després comencem a pujar per terreny més obert fins a situar-nos sota les grans pales del cim. Encarem la pujada més forta per la dreta, fins a guanyar la carena. El primer tram del descens i el més dret el fem pel vessant sud fins a la Comella de l'Ós. Llavors per terreny menys uniforme anem desfent la coma fins al punt d'origen.

Descendim a les entranyes de la serra de Montgrony enfonsant-nos en un espectacular avenc format per dos pous enllaçats. Explorat per primera vegada el 1901 per Font i Sagué amb gran expectació, aquest avenc té un primer pou vertical, cilíndric, d'amples dimensions i 31 metres de profunditat. Tot seguit s'obre una immensa sala amb fort pendent, una gran arcada i una notable cúpula. Al fons davalla el segon pou, més estret, també vertical i més concrecionat que baixa fins als 67 metres de profunditat total.

Fem una ruta linial que ens porta a recórrer pràcticament tota la carena del Puigsacalm de sud a nord. Sortim de la collada de Bracons i de seguida deixem el camí més fresat per enfilar molt fort per passos equipats amb cordes i cadenes fins el primer cim de la carena, el Tosell Gros. Carenegem entre la cinglera, prats d'altura i una bonica fageda en direcció cap al sostre de la serra. Al cim gairebé ni ens aguantem pel vent, i comencem a baixar fins trobar el tercer pic, el Puig dels Llops. Seguim la carena amb vistes cap al Canigó i el Basegoda, i sense adonar-nos-en trepitgem el Puig Corneli, sobre els bonics plans de Santa Magdalena del Mont. Baixem cap al Barret i fent llaçades pel bosc fins a Joanetes.

Des de Collbató comencem a remuntar el vessant sud de Montserrat per la drecera de Fra Garí, un camí molt dret que ens obliga fins i tot a mig grimpar en algun punt. Arribem a l'ermita de Sant Joan, pugem a Sant Onofre i per unes escales costerudes ens enfilem a la Miranda de Santa Magdalena, punt més alt de la ruta. Tornem a baixar pel mateix camí fins trobar-ne un que flanqueja per la base, i seguim fins al coll de les Garrigoses, on ens fiquem dins del barranc. Caminem una estona fins a trobar els trams equipats, on encadenem 8 ràpels, alguns de ben bonics per unes cubetes molt engorjades. Tornem pel camí de les Feixades fent una petita parada a la cova Freda.

Enfilem de nou la marcada cinglera que presideix la capital berguedana i ens porta fins un dels millors miradors de la Catalunya central. Sortim des de Berga i enfilem els estrets carrers del barri vell fins al castell de Sant Ferran, on seguim el caminet que marxa passat el pont del Diable. Al coll de Vilaformiu trobem la pista, i just als plans de sobre busquem rastres de fites fins a trobar un sender poc definit que ens porta a una tartera incòmoda i tot seguit ja guanya la cinglera. Anirem seguint al fil del precipici, passant pel Roc Gros, fins als miradors. Baixem perl camí de davant, passant per la bonica cova de Can Maurí.

Ens situem a l'extrem oriental de la Serra de Mariola amb la intenció de pujar el seu punt més alt. Sortirem des de l'àrea recreativa de Sant Cristòfol, a la part alta de la capital del Comtat, Cocentaina. Acompanyats del vent i la boira anem remuntant cap a l'oest per terreny de carrasques. Passem la font de les Huit Piletes i pugem més fort cap a la base del cim. Passem l'ensorrat mas de Llopis i arribem al coll on flanquegem cap a sota del cim. Ens hi enfilem tot i no gaudir de les vistes per culpa de la boira. Tornem seguint la carena, i allarguem la ruta més del que voldríem per un camí per terreny cremat als incendis del 2012. Abans de tornar al punt d'inici ens enfilem fins a l'icònic castell de Cocentina que presideix la població.

A finals del segle XIX es van iniciar les obres de construcció d'un canal d'aigua a través del Desfiladero de los Gaitanes per alimentar una central hidroelèctrica, així com un caminet artificial de servei suspès al buit uns 100 metres per sobre el llit del riu Guadalhorce. El rei espanyol Alfons XIII va inaugurar aquesta infraestructura, que alhora va servir per comunicar els diferents nuclis del poblet del Chorro. El deteriorament i l'abandó van fer desaparèixer pràcticament la ruta, habilitada precàriament com a via ferrada. Recentment s'ha restaurat el camí amb finalitats lúdiques i turístiques.

Al centre geogràfic d'Andalusia trobem un espectacular paisatge càrstic en què l'erosió de l'aigua i el vent ha modelat les roques calcàries d'origen marí formant un conjunt molt peculiar d'agulles i roques de formes inverosímils envoltades de petites depressions. Ens movem per un espai caòtic i intricat, on fora dels camins més marcats cal intuició per moure's per un terreny d'aventura divertit i gens habitual. Avancem pels espais accessibles entre les formacions rocoses, però també ens enfilem fins als punts més alts, on tenim bones perspectives de l'entorn.

A l'ombra de Sierra Nevada, la capital del regne nassarita ofereix una completa recreació per als sentits. L'Alhambra és el monument més icònic de la ciutat, una gran fortalesa dalt d'un turó envoltada per magnífics jardins a l'interior de les muralles. A sota el barri de l'Albaicín, amb els seus carrers estrets i costeruts, bull de vida amb turistes i locals que omplen els petits establiments. Cultura, gastronomia i molta animació concentrats en un petit espai.

Ens enfilem al sostre de la península Ibèrica pel seu vessant sud, des del bonic poble de Trévelez, amb l'arquitectura i el color blanc característics de la comarca de l'Alpujarra. Fem una llarguíssima caminada, sense dificultat però amb un fort desnivell de 2.000 metres pels lloms pelats i d'ambient gairebé lunar. Des del cim tenim una àmplia panoràmica de l'arrodonida Sierra Nevada. També albirem els vaixells que solquen el sud de la Mediterrània, i fins i tot s'arriba a abastar la costa africana des de gran alçada. Pugem seguint el riu de Culo de Perro, i tornem per la Loma del Mulhacén fins al Mirador de Trévelez, on comença la forta baixada.