Torcal de Antequera

• 

  Paisatge càrstic del Torcal de Antequera

• 

  Caminant per terreny de lapiaz

• 

  Notables depressions entre les agulles

• 

  Agulles de totes formes i dimensions

• 

  Immens paisatge càrstic

• 

  Passejant entre agulles

• 

  Agulles de notables dimensions

• 

  El Tornillo

• 

  Zona de blocs arrodonits

• 

  Roca en equilibri

• 

  Antequera, al capvespre

Al centre geogràfic d'Andalusia trobem un espectacular paisatge càrstic en què l'erosió de l'aigua i el vent ha modelat les roques calcàries d'origen marí formant un conjunt molt peculiar d'agulles i roques de formes inverosímils envoltades de petites depressions. Ens movem per un espai caòtic i intricat, on fora dels camins més marcats cal intuició per moure's per un terreny d'aventura divertit i gens habitual. Avancem pels espais accessibles entre les formacions rocoses, però també ens enfilem fins als punts més alts, on tenim bones perspectives de l'entorn.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Centre interpretació Torcal de Antequera Antequera, Màlaga, Andalusia (Espanya)
• Distància: 8,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 260 metres
• Temps: 4:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Orientació complexa, amb trams perdedors
• Cartografia:

Itinerari

Crònica

Inaugurem l'any 2016 ben lluny de casa, però en un paratge singular i molt bonic en què gaudirem de les capricioses formes erosionades de la roca del Torcal. Estem en un dels paisatges càrstics més importants d'Europa, i sens dubte és un dels més peculiars pel gran nivell erosiu i els curiosos resultats d'aquest procés. En un turó força alçat sobre la població malaguenya d'Antequera hi trobem aquest espai natural protegit on trobarem una gran zona de lapiaz i un nombrosíssim conjunt d'agulles i esperons que s'alcen sobre fondalades i depressions forjades per l'aigua i el vent durant mil·lenis.

Al sud d'Antequera una carretera local enfila fort pels vessant sud de la serra del Torcal fins que trobem un indicador que ens porta fins un gran aparcament on hi ha el centre d'interpretació d'aquest espai natural. És Cap d'Any, i el centre està tancat. Com que és d'hora encara hi ha poca gent, tot i que més tard l'aparcament s'omplirà. És una zona molt concorreguda, ja que per gaudir de les espectaculars formes d'aquest paratge n'hi ha prou amb una fàcil passejada per un itinerari ben marcat. Nosaltres passarem el matí recorrent els camins més habituals, però també en sortirem per descobrir al nostre aire aquest interessant paisatge càrstic.

Al peu mateix de l'aparcament surten dos camins, un marcat amb senyals verdes i l'altre amb senyals grogues. En realitat és un mateix camí circular, el primer és més curt i adreça aproximadament a la meitat, i el segon fa la volta més llarga. Sense pressa es pot fer aquest camí més llarg en aproximadament dues hores, comptant que ens entretindrem fent fotos a alguna de les curioses formacions, o bé ens enfilarem en algunes de les roques que anirem trobant al nostre pas. Aquests camins marcats recorren la zona sud del Torcal, prop del centre de visitants i del mirador que s'aboca sobre la cinglera del Cerro las Ventanillas.

El camí és molt agradable i ben fresat. De seguida s'enfila lleugerament fins un petit collet on s'obre una bonica panoràmica cap una de les nombroses depressions de la zona envoltada d'agulles i de formacions rocoses. És difícil descriure aquest paisatge, però forma un caos especialment bonic. L'erosió ha anat provocant el desgast de les roques d'origen sedimentari i ha anat obrint grans passadissos entre elles i marcades depressions. El camí va seguint els corredors i les comes del terreny, i sempre anirem trobant roques a banda i banda, algunes notablement altes. Fins i tot hi ha algunes vies d'escalada.

Alguns dels passadissos tenen noms ben explícits, com el Callejón Oscuro o el Callejón del Tabaco, per les formes del terreny. També moltes roques han estat batejades, com el Tornillo, icona del parc, el Camello, el Sombrerillo, el Dado, la Paloma,... Precisament un joc ben divertit és anar descobrint aquestes formes mentre caminem. Anem vorejant curioses formacions, i pugem una mica fins un curiós auró que sobresurt en una zona on els arbres són ben poc freqüents. Acabem de pujar fins un nou collet que ens dóna una nova perspectiva, amb moltes més formacions i valletes entremig. El Torcal sembla inacabable.

És un lloc molt estètic i perculiar, i de fet ha servit de plató de diverses pel·lícules i anuncis. A la zona balisada hi acostuma a haver molta gent, però un cop sortim dels itineraris marcats gaudirem d'una curiosa sensació de sol·litud i aventura. És un lloc on costa d'orientar-se, ja que és una mena de laberint amb infinitat de passadissos entremig de milers de roques. Un cop a dins costa saber on ets, i precisament aquesta sensació és ben agradable.

En algun punt el camí s'endinsa en un estret passadís de roca, gairebé una cova, però de seguida tornem a sortir a un petit replà envoltat de roques. Anem acabant la volta circular pels camins marcats i passem per una zona amb formacions molt arrodonides i agulles de roca que semblen un conjunt de discs apilats. El dia és variable, amb més núvols que sol, però de tant en tant alguna ullada il·lumina i dóna color a les roques. Cal parar atenció perquè tot i ser enmig d'Andalusia aquesta zona és molt humida, i els camins són molt relliscosos, amb una roca molt polida.

Després de fer la volta a la ruta groga, acabem d'apropar-nos fins al mirador, que ofereix una vista alçada cap al sud, a la zona de Villanueva de la Concepción. Ja és mig matí, i el lloc és molt concorregut, amb turistes, famílies i excursionistes que aprofiten el primer dia de l'any per fer una passejada per l'entorn. Com que la volta ha estat curta i el lloc és molt bonic, encara tenim el cuquet d'aprofundir una mica més en aquest peculiar entorn. Caminem doncs vora la carretera fins al Tornillo, una curiosa roca declarada monument natural. Es tracta d'una roca aïllada molt desgastada a diferents estrats que fa l'efecte realment que fossin diverses les roques circulars apilades, però n'és una de sola. És la icona que identifica tot el parc, i és ben curiosa i bonica.

Des del Tornillo sortim dels camins balisats i ens dirigim cap a la part nord del paratge, una zona sense camins marcats més enllà dels que dibuixen les cabres salvatges que habiten la contrada. Antigament hi havia també un tercer camí marcat, de color vermell, però va ser abandonat, i només en algun punt trobarem algun senyal. Pel que ens expliquen el camí es va perdre perquè no es volia fomentar que els turistes s'endinsessin tant dins del parc amb la intenció de limitar la degradació i també evitar riscos, ja que com hem dit és una zona perdedora i complexa. Al mateix temps es va crear un servei de guies per acompanyar la gent que ho vulgués més enllà dels camins més habituals.

Passem sota un promontori rocós habitat per una nombrosa família de cabres que ens vigilen indiferents des de la seguretat que els dóna l'alçada. Ens anem enfilant cap a la zona més alta, on la roca és molt desgastada amb nombrosos estrats d'erosió. De lluny veig un marcat turó on sembla que hi ha alguna cosa al camp d'amunt, i la curiositat ens hi porta. Sense camí, però enllaçant les petites depressions i fent una grimpada arribem fins un punt elevat, on el que vèiem és una càmera que serveix per donar una perspectiva àmplia del paratge. Des d'aquest punt tenim una bonica perspectiva general. Alhora també veiem que encara hi ha un punt més alt, on hi ha una mena de pal que segurament havia servit per onejar alguna bandera.

Baixem d'aquest promontori i anem buscant el pas entre les roques per dirigir-nos al proper, el que sembla més alt. No és fàcil, ja que no hi ha camins evidents, i cal anar vorejant les roques. En alguns casos anem endavant i endarrere, ja que alguns passos són inaccessibles, i hem de recular per buscar la ruta fàcil i menys arriscada. Els senyals de les cabres ens orienta en el nostre camí. Avancem per una zona molt bonica, amb milers de roques arrodonides, d'un color més aviat rogenc i que semblen un enorme pastís de pasta de full, amb moltíssimes capes.

Mig grimpant acabem d'arribar al punt més alt del Torcal de Antequera, el Camorro de las Siete Mesas, un petit promontori a 1.346 m. des d'on tenim una privilegiada panoràmica. Som al punt més alt i també el més allunyat, i ara toca tornar. Sabem que tenim una bona caminada fins al punt d'inici, i que el camí no serà fàcil, sobretot trobar la ruta més adequada. Baixem cap a l'oest, primer vorejant una zona de roques tot buscant el millor pas, i després baixant fort per un pendent més acusat fins una marcada vall. Tot baixant passem per l'abric de Juan Ramos, una barraca de pastor construïda a recer d'una balma natural.

Baixem fins una gran coma on hi ha vaques pasturant. Ens trobem una bonica roca en equilibri sobre el prat, un monòlit ample i arrodonit, però que descansa sobre una base estreta. Als voltants creixen algunes agulles esmolades i altives. Entrem de nou en una zona caòtica, on anem buscant rastres del vell camí. Creuem un ampli passadís sota grans roques molt estratificades, i anem resseguint un indici de corriol intricat que avança entremig de les formacions. Passem al peu del Camello, i realment el nom és ben escaient. Trobem un petit grup d'excursionistes locals que gairebé es sorprenen de trobar gent en aquesta zona del paratge, on pràcticament només vénen les persones que coneixen el territori. Els seguim uns minuts i bé que ens va, ja que aquest tram és especialment perdedor.

Avancem una bona estona pel laberint que formen les roques i els passadissos que les envolten. Ens anem fixant en les diferents formes que l'erosió ha anat modelant. L'aigua dissol la calç, i amb l'ajuda del vent i el gel va transformant la roca tova al llarg dels mil·lenis. Mica en mica anem apropant-nos al centre del parc, i finalment trobem el camí marcat per on havíem començat l'excursió. El seguim i en uns minuts tornem al centre d'interpretació on comencen totes les rutes i hem aparcat. Ha estat una ruta molt plaent, amb un primer tram fàcil i marcat en què ens hem deixat sorprendre per les curioses formes, i una segona part més aventurera, on ens hem mogut per intuïció fins al punt més alt i la zona més remota.

Al vespre baixem a fer un tomb per Antequera, una bonica població malaguenya de 44.000 habitants i molts monuments interessants. Diuen que és una de les ciutats amb més monuments religiosos, amb aproximadament 30 esglésies. Passegem pels animats carrers del centre, i ens enfilem fins a les muralles de l'Alcazaba on tenim una bonica vista zenital de capvespre. Hem començat l'any amb una ruta ben interessant per carst del Torcal de Antequera, un paisatge peculiar, estètic i fotogènic, on hem gaudit de les inversemblants formes que la natura i els elements ha modelat a força de segles.

Imatges