Pic Roi (2.750 m.)

• 

  Sortim més amunt de Sant Climent de Taüll

• 

  Pugem fort pel barranc del Pessó

• 

  Deixem enrere l'estany de Baix del Pessó

• 

  Estany i pic del Pessó

• 

  Pujant cap a la collada del Montanyó

• 

  Pugem per la carena. Al fons el Tuc de Carants

• 

  Cim del Pic Roi (2.750 m.)

Passat l'incomparable poble de Taüll, a la Ribera de Sant Martí, tributària de la vall de Boí, comença un caminet que tímidament planeja al principi però de seguida s'esvera per pujar fort cap als estanys del Pessó. L'estany superior, el més gran, descansa plàcidament sota la gran mola rocosa del pic del Pessó, el més alt de la zona. Avui però ens enfilarem fins un altre cim situat poc més al nord, al límit del Parc Nacional, un cim modest però que ens ofereix una excepcional panoràmica de la contrada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pont de Sant Nicolau Vall de Boí (Alta Ribagorça)
• Distància: 10,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.055 metres
• Temps: 6:20 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Vall de Boí Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El diumenge es lleva esplèndid, a diferència del dia anterior en què la boira, el vent i el fred ens van fer la guitza tot pujant cap als Besiberris. Estem cansats després de la jornada d'ahir, ens llevem tard i improvitzem una sortida fàcil havent esmorzat. La idea és acostar-nos als estanys del Pessó, i un cop allà decidirem si ens acabem d'enfilar fins algun dels cims que el circumval·len. El cim més interessant de la zona és sens dubte el Gran Pessó (2.894 m.), i entre les diferents rutes n'hi ha una de molt interessant que recorre integralment la cresta, amb passos poc difícils de grimpada. Fa temps que tenia mirada aquesta ruta, però avui la descartem ja que hem sortit massa tard i es necessita temps per aquest itinerari. Ens servirà en tot cas per prendre vistes alhora que gaudirem d'una ruta fàcil i paisatgísticament agraïda.

Des del poble de Boí remuntem la carretera de la vall de la Ribereta i fem parada obligatòria a Taüll, poble emblemàtic de la vall amb potser les dues esglésies més reconegudes, Santa Maria i sobretot Sant Climent. Els seus campanars són veritables joies del romànic, i juntament amb les altres esglésies de la vall van ser reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Seguim pujant per la carretera uns quilòmetres més fins que trobem un revolt molt pronunciat a la dreta que segueix pujant cap a l'estació d'esquí de Boí-Taüll. Aparquem en aquest punt i comencem a caminar seguint la pista que marxa paral·lela al riu.

Planegem suaument fins una antica pedrera on s'acaba la pista i comença el camí que de seguida s'enfila més fort. Avancem per un lateral de la vall guanyant alçada poc a poc per una zona de vegetació ufanosa, amb pins, matolls i moltes flors. Tinc especial debilitat pels marcòlics vermells, abundants a la zona i ara al límit de la seva floració estival. El caminet arriba a un prat inclinat on hi ha una cruïlla de camins. Abandonem el que va seguint la vall i girem cap a l'esquerra tot iniciant una forta pujada. Pujarem fort durant una bona estona resseguint el petit barranc del Pessó, les aigües del qual sempre ens quedaran a la dreta. Anem guanyant alçada sobre la vall, contemplant les muntanyes que tenim al sud, com el característic Castellet de Moró, o lluny cap a l'oest l'inconfusible Turbó.

La pujada no dóna treva, i amb un sol intens de juliol anem guanyant alçada a marxes forçades. La forta i constant pujada ens dóna un respir arribant a l'estany de Baix del Pessó, a més de 2.400 metres. Un petit replà alberga al seu fons un estany petit i poc prodund, però d'aigües clares i netes. Estem ja en un entorn d'alta muntanya sense més vegetació que el prat alpí i algunes flors que trenquen l'hegemonia del verd. Podem contemplar diverses petites orquídies al peu de l'aigua de l'estany. El voregem per l'esquerra i continuem el camí que traça una diagonal ascendent que en 20 minuts ens acosta a l'estany de dalt, el més gran.

L'estany de Dalt del Pessó ocupa una cubeta glacial envoltada per diversos cims, el tuc de Carants i el pic Roi al nord, el pic del Pessó a l'est i el Pessó Petit al sud. És una massa d'aigua considerable situada gairebé a 2.500 metres d'altura, sobre la qual es reflecteix l'escarpada cresta del pic del Pessó. Tot i estar envoltada de cims altius, vora l'aigua hi ha un petit replà d'herba que ens tempta a passar-hi una bona estona fent petar la xerrada. Només venir fins aquí ja és una excursió ben recomanable, i coincidim amb diversos excursionistes, la majoria estrangers. L'Ariadna, l'Albert, la Sílvia i jo mateix passem gairebé una hora reposant a la riba de l'estany i contemplant com les truites salten intentant caçar algun mosquit o bèstia voladora.

Els nostres companys han de tornar d'hora i comencen el camí de tornada. Nosaltres ens enfilarem una mica més fins un petit cim situat sobre mateix de l'estany en direcció nord. Ens costa de trobar cap rastre de camí, tot i que més amunt sí que veiem alguna fita. No deu ser una ruta gaire concorreguda, ja que no hi ha traça evident. Però tenim per davant un vessant obert principalment d'herba i amb un pendent moderat que permet atacar-lo per qualsevol punt. Anem buscant el pas més lògic, i de tant en tant trobem alguna fita. Pugem direcció nord fins a la collada del Montanyó, que ens obre la vista cap al nord, concretament cap al sector del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Precisament la carena a la qual acabem d'arribar marca el límit del Parc.

Des del coll girem a la dreta i comencem a pujar més fort, amb un últim tram amb blocs de roca fosca d'esquistos. Uns minuts més i coronem el cim del Pic Roi (2.750 m.), una punta que ens ofereix una bonica perspectiva pirinenca. S'albiren el massís de Bessiberri i el de la Maladeta cap a l'oest. Al sud l'estany del Pessó per on acabem de pujar, sobre del qual, més cap a l'est, el pic escarpat que l'hi dóna nom. Cap al nord destaca la vall del Montanyó que s'aboca a la vall de Sant Nicolau, porta d'accés a la zona d'Aigüestortes. El cim pren el nom del color vermellós de la seva roca, que contrasta amb altres cims com el del Pessó, de granit gris.

És l'hora de dinar i aprofitem aquesta gran talaia per dinar amb vistes. Portem carmanyola i fem un dinar de luxe. En acabat, veient que els núvols es van espessint, anem tornant, sempre pel mateix camí. Baixem des del cim cap al coll seguint la línia d'aresta, retallada i vertical en el tram superior, i suau i amansida arribant al coll. Baixem de nou a l'estany i anem seguint el camí que baixa fort fins al fons de la vall. Dediquem 2 hores des del cim fins al punt d'inici, poc més de 5 quilòmetres i més de 1.000 metres de desnivell, o sigui que el pendent és acusat. Arribem al punt d'inici satisfets d'una ruta fàcil, bonica, sense pretensions però paisatgísticament ben estètica.

Imatges