Una escarpada línia granítica separa el coll de l'Alba del Pic de Rulhe, al límit de l'Arieja i Andorra. Sortim des de la vall d'Incles i remuntem el riu Juclar fins a al capçalera. Més amunt dels estanys comencem a grimpar fins al Pic de Ruf, on comença la cresta. Per terreny aeri anem sortejant gendarmes i bretxes, seguint sempre el fil. Fem alguns ràpels abans d'escalar el tram més difícil, just abans del pic de Fontargenta. Grimpant assolim el pic de Rulhe i tornem pel camí normal.

Amb els mateixos protagonistes, i al mateix lloc, de nou el tram més tècnic de la cursa decideix el vencedor. Com l'any anterior Joan Freixa va tibar fort del grup i va liderar tota la pujada al Pedraforca. Però els últims metres més tècnics van servir al corredor Gerard Españó per aproximar-se al líder, tot mostrant-se com un gran expert en terrenys difícils. Van arribar al cim pràcticament junts, però a la baixada el corredor de Lles de Cerdanya Gerard Españó va ampliar el marge i es va presentar a Saldes amb un minut i mig de distància sobre Freixa.

Fronterer entre el Pallars i el Coserans, aquest cim amb excel·lents vistes panoràmiques és poc conegut, discret a l'ombra del proper Mont Valier, el Senyor de l'Arieja. Modifiquem sobre la marxa una ruta de dos dies per problemes físics i climatològics amb el resultat d'un cim prou interessant, però amb una aproximació llarga i poc lògica.

Ben acompanyats i guiats emprenem un itinerari llarg i intricat a l'Alta Garrotxa. Sortim d'Oix i després de passar per llocs emblemàtics com el Pont Trencat, la palanca d'Agafa l'Ase i la Mare de Déu d'Escales arribem en forta pujada al cim del Ferran. Baixem a Talaixà i encara més fins al Grau d'Escales. Tot seguit emprenem la bonica vall d'Hortmoier i després de superar el vertical grau de l'Escaladuix pugem fort fins a coronar el Bestracà.

A diferència del cim principal, el Pedraforca xic és poc concorregut, i menys encara si sortim del camí normal. Fem una ruta original i divertida que ens porta a creuar les Coves dels Talibans, un gran pont natural de roca i un curiós túnel d'uns 50 metres que ens enfila fins a la Feixa Alta fent uns passos fàcils d'escalada (III). Tot seguit anem a buscar el fort pendent de la Gran Diagonal, i amb una última grimpada coronem el cim. Baixem per les Costes d'en Dou.

El punt més elevat del massís del Vercors és una magnífica talaia sobre les amples planes de la comarca de Trièves, sobre l'espectacular mola rocosa del Mont Aiguille, sobre la pròpia gran muralla rocosa del massís que s'estén de nord a sud i fins i tot sobre els Ecrins i el Mont Blanc. Una llarga excursió amb sortida a Gresse-en-Vercors ens enfila al cim en forta pujada passant pel Pas de la Ville i recorrent la llarga carena. Des del cim seguim la carena cap al sud fins al Pas de Bachassons on iniciem un llarguíssim flanqueig fins al punt d'inici.

Escalem una de les muntanyes més mítiques de França, bressol del primer alpinisme al segle XV. D'aparença superba i aspecte inaccessible des de tots els vessants, isolada i vertical, amb un gran altiplà herbat al seu cim, situada al sud del Parc Natural del Vercors, amb moltes històries i encara més llegendes i amb una forta personalitat. Enfilem per la ruta normal, una via de 8 llargs força fàcil, aèria i amb trams perdedors. Descens final amb un ràpel espectacular.

Encara fosca nit iniciem la llarga remuntada del barranc de Coronas. Un bon tros amunt anem flanquejant la cresta de Llosars fins trobar la canal Estasen. Equipats amb piolets i grampons enfilem per pendents de 45-50º. Quan la canal es bifurca entrem a l'encaixonat i estètic corredor Petit Black, més inclinat (60º). Grimpem fins a les agulles Escudier i Daviu abans d'accedir al cim dels Pirineus. Creuem el pas de Mahoma, baixem fins a la collada de Coronas i emprenem la llarga baixada fins al punt d'inici.

Al nord de la ciutat de Berga, prop de les agulles dels Mercadals i més a prop encara de l'Hostal del Guiu hi ha una petita cova d'uns 40 metres de profunditat ben poc coneguda. Complicat d'arribar-hi per la manca de camí i la considerable vegetació, la petita cova té dos nivells, ambdós de fàcil accés, el superior amb una petita grimpada. És un forat senzill i amb petites concrecions calcàries.

Sortim des del Pla de Campllong i planegem fins al gran mas de Castellar del Riu. Primer per pista i després per camí poc definit avancem vers ponent per la base del Serrat de la Corba, fins que una debilitat del terreny ens permet creuar la cinglera: el Grau de l'Olivell. Baixem fins al mas de Mataplana, amb vistes cap a la vall de Lord, i pugem fort pel nord del serrat. Tornem pel camí dels Porxos, fent parada a la pintoresca ermita de Sant Llorenç.