Mont Aiguille (2.087 m.)

Escalem una de les muntanyes més mítiques de França, bressol del primer alpinisme al segle XV. D'aparença superba i aspecte inaccessible des de tots els vessants, isolada i vertical, amb un gran altiplà herbat al seu cim, situada al sud del Parc Natural del Vercors, amb moltes històries i encara més llegendes i amb una forta personalitat. Enfilem per la ruta normal, una via de 8 llargs força fàcil, aèria i amb trams perdedors. Descens final amb un ràpel espectacular.

Fitxa

• Tipus de sortida: Escalada
• Lloc de sortida: Richardière, Chinchilianne, Isera, Roine-Alps (França)
• Distància: 10,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.080 metres
• Temps: 11:30 hores
• Dificultat: PD/BD
• Sensació de dificultat: Mitjana. Via de 8 llargs semiequipada. II/III i algun pas de IV, discontinu. Aeri. Trams equipats amb cable. Orientació delicada tant de pujada com de baixada.
• Cartografia: Villard-de-Lans. Mont Aiguille, IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

És un amor a primera vista. Només veure una imatge d'aquesta característica muntanya en quedes prendat, i saps que algun dia o altre caldrà fer-hi cap. I precisament vam aprofitar uns dies lliures que teníem per marxar amb la Sílvia cap al Parc Natural Regional del Vercors, als prealps francesos, per sota de la ciutat de Grenoble. Vam dedicar tres dies a conèixer una mica el vessant sud del Parc, la zona més muntanyosa, però fent especial ènfasi en aquesta majestuosa muntanya, ja que vam dedicar un dia a escalar-la, i els altres dies vam buscar diferents perspectives, totes elles espectaculars.

És un perfecte altiplà, amb parets absolutament verticals per tots els seus vessants i amb una zona summital ben planera coberta d'herba, el que en francès s'anomena un plateau. És una gran roca calcària, separada a considerable distància del gran massís principal de les Moucherolles, una gran línia rocosa orientada de nord a sud i que recorda molt al Cadí. A nivell geològic aquest gran bloc calcari reposa sobre una zona més tova de margues. Milenis enllà formava un únic massís, però l'erosió va anar afeblint les zones més toves provocant la seva curiosa forma. De fet al vessant est es poden veure grans xaragalls on contínuament van caient pedres, o sigui que la muntanya s'està desmuntant. L'any 1.940 el punt més alt, situat precisament a la punta est, va col·lapsar, i el cim va perdre 11 metres d'alçada.

El Mont Aiguille no és una muntanya qualsevol. Al seu darrere mil-i-una històries i llegendes han forjat una especial relació entre la muntanya i les persones. La seva peculiar forma ha fascinat des d'antany. Ja a l'edat mitjana la muntanya va ser anomenada Muntanya Inaccessible o Supereminet Invius. Era una muntanya molt popular, més que alguns dels gegants alpins. Segons s'explica el rei francès Carles VIII tenia l'ull ficat en aquesta gran mola rocosa després de passar-hi en un viatge, i va encomanar a un dels seus lloctinents més intrèpids, Antoine de Ville, la difícil missió de pujar a dalt de la muntanya. Va formar un curiós equip professional de set persones, entre ells un fuster, un picapedrer, un capellà i sobretot un constructor d'escales. Aquests especialistes, sense saber-ho, van ser els precursors de l'escalada artificial, i mitjançant escales, cordes i ganxos van assolir el cim. A dalt, com manaven els preceptes, van bastir 3 creus visibles des de baix i van construir un petit refugi. A vegades s'ha considerat aquesta ascensió com l'inici de l'alpinisme, tot i que l'activitat no va tenir continuïtat, i no va ser fins tres segles i mig més tard que es va tornar a escalar la muntanya. Tot i això l'anfany per descobrir d'aquells precursors és molt similar al dels primers alpinistes i excursionistes. Tot això passava l'any 1.492, simultàniament a l'inici d'un dels més grans exterminis de la humanitat, conegut també com el descobriment d'Amèrica.

El 1.701 el llibre de Salvaing de Boissieu Septem Miracula Delphinatus (Les set meravelles del Dauphiné) diu que la Muntanya Inaccessible té una "altura prodigiosa, és escarpada per totes bandes, està separada de les muntanyes veïnes i és més estreta de la base, de forma que sembla una piràmide invertida". Com a curiositat històrica, mencionar també que l'any 57 el pilot Henri Giraud va aterrar amb una avioneta al cim de la muntanya, i ho tornaria a fer diverses ocasions portant fins i tot turistes (vídeo ficció i imatges reals de la gesta). Més informació geològica, històrica i excursionista als webs: http://montaiguille.free.fr/, http://www.mont-aiguille.com (en francès) i l'excel·lent article de l'amic Luigi.

Encisats per tot el que envolta aquesta muntanya ens disposem a pujar-hi. I ho fem per la via normal, la forma més fàcil d'accedir-hi. És una via d'escalada de 8 llargs i de baixa dificultat, ja que la majoria de passos són de II i III, amb algun pas aïllat de IV. Trobarem diferents assegurances durant la ruta, tant químics com alguns claus molt grans i antics a les reunions. En alguns trams també hi ha un cable d'acer molt gruixut, com si fos una via ferrada. Es tracta d'una via de tall clàssic, és a dir, no va a buscar la dificultat sinó que l'evita. És un itinerari enginyós que busca els passos més lògics per lleixes i canals. La majoria dels trams es podrien pujar en "ensemble", tot i que nosaltres vam fer-ho assegurant sempre. Vam utilitzar diverses bagues i només algun encastador en els dos últims llargs. Els caps de setmana la via acostuma a ser molt concorreguda, i el principal risc és la caiguda de pedres de les cordades superiors. En el nostre cas en anar-hi un dia entre setmana no vam trobar-hi ningú, i vam gaudir plenament de l'experiència. Cal tenir en compte també que una dificultat afegida és endevinar l'itinerari, ja que no sempre és evident. Portàvem una bona descripció de la ruta i una bona ressenya gràfica que va ser molt útil.

Ens acostem al petit poblet de Richardière, pertanyent al municipi de Chinchilianne, comarca de Trièves, al sud del Vercors. S'hi arriba fàcilment des de la carretera D7 que continua cap a Grenoble. En passar pel nucli principal de Chinchilianne contemplem la magnífica panoràmica de la cara sud-est de la muntanya des dels prats verdíssims del voltant del poble. Passem Richardière i uns metres més amunt aparquem en una petita esplanada uns metres per sobre del poble. Al peu de l'aparcament marxa un camí indicat i senyalitzat amb pintura de color groc. Pujarem una bona estona per dins d'un bosc espès i frondós en direcció al Coll de l'Aupet. El camí puja fort tota l'estona, i en els punts en què la frondositat del bosc ho permet contemplem la perspectiva de la gran muralla rocosa. El camí puja de sud cap a nord fins a vorejar l'esperó occidental de la muntanya i situar-nos a la cara nord. Així gaudirem de les vistes cap a la muntanya des de diferents angles.

Arribem al coll de l'Aupet després d'una hora i mitja de pujar tot fent ziga-zagues. Mirem cap a on mirem tot es veu molt dret i impressiona. No tenim clar per on haurem de començar a enfilar, però comprenem perquè antigament l'anomenaven inaccessible. Des del coll continuem pujant cap a la base de la roca, abandonem el camí balisat i pugem per una tartera per camí evident. Ens situem a la base de la part nord-est seguint la traça. Un cop al peu de la roca hem de tendir cap a l'esquerra, i de lluny la veiem un gran clau que dóna inici a la via. Ens equipem i comencem.

Els dos primers llargs, sobre el paper, són els més difícils. Havia llegit que tenien trams de IV, però crec que més aviat són de III, ja que sempre hi ha bones preses. Alguns trams són considerablement aeris, però la progressió és segura. El primer llarg tendeix cap a l'esquerra, i el recorregut s'identifica fàcilment. Té uns 40 metres o menys, i trobem un químic poc més amunt de la meitat. Fem la reunió en un gran clau. El segon llarg és similar al primer. És més vertical i més llarg que el primer, d'uns 45 o 50 metres i de dificultat similar. També té un químic més o menys a la meitat. Aquest segon llarg arriba fins a l'inici d'una gran lleixa on hi ha la còmoda reunió. En aquesta ruta són més útils les habilitats com a rastrejador que no pas com a escalador.

El tercer llarg és una llarga travessa en diagonal, d'uns 60 metres i de II amb algun pas de III. És una travessa aèria, però molt segura ja que hi ha cable d'acer per si ens hi volem agafar, tot i que és innecessari. Fa un llarg flanqueig per una lleixa inclinada fins a una gran escletxa que hi ha entre la paret principal i l'agulla de la Vierge (la Verge). Els darrers passos són molt aeris i espectaculars. Al peu mateix de la Verge comencem el quart llarg. Primer cal baixar un parell de metres desgrimpant per un bloc encastat, i seguir cap a l'esquerra buscant un mur fàcil (III). Un tros amunt trobem un pitó, i encara més amunt un altre on hi ha la reunió. Però en comptes de fer reunió aquí continuo per unes grades amunt fins una vira cap a la dreta, on hi ha un químic més còmode per fer de reunió. L'únic inconvenient és que acaba sortint una tirada de més de 60 metres, i la Sílvia ha de baixar el primer tram fàcil per acabar d'allargar la corda.

Com que hem allargat la quarta tirada, la cinquena s'escurça. Creuem una lleixa cap a la dreta fins arribar al punt en què comença el cable d'acer. El sisè llarg és un flanqueig horitzontal força espectacular. Cal creuar el Passatge des Meules (pas de les mules). Es tracta d'un pas horitzonal força aeri, equipat amb cable d'acer, en el qual cal ajupir-se en passar sota un sostre. Després del pas ajupit s'acaba el cable, i cal continuar per la lleixa aèria fins a l'entrada d'una marcada canal. Trobem un químic al pas horitzonal, i fem reunió en un dels grans claus característics a l'inici de la canal.

Situats en una canal molt evident, comencem la setena tirada amb un pas força vertical i atlètic (IV). De seguida s'arriba a un nou tram de cable d'acer que remunta la canal. Seguim amunt per la xemeneia entaforada, amb passos no difícils però sí entretinguts. A mitja canal hi ha la reunió. El vuitè i últim llarg continua per la canal, amb un primer tram més dret, però tot seguit s'ajau i permet una progressió fàcil. L'última reunió està situada a l'esquerra de la canal d'arribada, però no la veig i n'improvitzem una a la sortida mateix de la canal, al peu de l'altiplà.

En arribar sorprèn com la verticalitat i la roca donen pas al terreny pla i l'herba. Un gran pla s'obre als nostres peus. Gaudim en sol·litud del cim i de les àmplies panoràmiques. Només el fort vent ens destorba l'experiència. Un cop al gran plateau ens arrecerem del vent i dinem, i tot seguit continuem cap a l'esquerra fins arribar al cim. El cim està situat a la punta nord-est, el punt més aeri i vertical de tot l'altiplà. El penyasegat es desploma centenars de metres per sota. Grans vistes cap al Grand Veymont i l'altiplà del Vercors.

Tornem enrere gaudint del vast panorama. Passem el punt per on hem arribat i continuem uns metres més fins a trobar la placa commemorativa del cinquantenari de la primera ascensió, de la qual fa ara 520 anys. Al peu de la placa s'obre una marcada canal que comença a baixar, amb un característic bloc encastat enmig. Aquí es pot muntar un ràpel i baixar uns 15 o 20 metres, o bé desgrimpar amb compte. Com que no hi ha instal·lació de ràpel, o almenys no la sabem veure, optem per desgrimpar ja que no és complicat, només el primer tram on cal baixar per oposició un pas incòmode. Tot seguit trobem un camí fresat que fent algunes esses va baixant per la canal. Baixem uns minuts fins trobar una lleixa horitzontal. En arribar a la lleixa hi ha un arbre a l'esquerra. Fem un ràpel d'uns 30 metres des d'aquest arbre, tot i que es pot baixar desgrimpant sense problemes. També més a la dreta hi ha un altre arbre des del qual es podria rapel·lar.

El descens sempre va seguint la marcada canal, i després del ràpel continuem baixant sense més problemes que parar atenció ja que baixem per una espècie de tartera estreta i dreta. La canal es va tancant i en un punt gira lleugerament. Ens acostem a un saltant i no veiem la instal·lació de ràpel fins que pràcticament hi som. A la dreta de la paret un químic amb un mosquetó ens permet baixar amb seguretat uns metres més cap a l'esquerra fins al fil del precipici, on hi ha una instal·lació de ràpel segura amb doble parabolt, cadena i anella. Muntem el ràpel amb dues cordes, ja que té uns escassos 40 metres. Baixa per una placa força vertical fins un punt en què la canal es torna a ajaure.

Després del ràpel tornem a baixar uns metres caminant, i sempre seguint la canal. Un tros més avall, de nou la canal torna a girar a la dreta i es desploma verticalment. Tenim al davant l'últim i el més espectacular dels ràpels. Una bona instal·lació amb tres parabolts, cadena i anella permet muntar-lo còmodament, instal·lats sobre una espècie de plataforma muntada amb uns ferros que impedeixen la caiguda de pedres cap avall. Aquest ràpel impressiona. En primer lloc és totalment vertical, en segon lloc és molt llarg (uns 45 metres), en tercer lloc pràcticament no veus el final, i finalment cal tenir en compte que es desenvolupa dins d'una marcada xemeneia, al final de la qual pràcticament no hi entra llum. Cal tendir sempre cap a l'esquerra tal com es baixa, i anar a buscar la gran fisura que hi ha al peu de la roca i que ens permetrà sortir a l'exterior. Per orientar-se durant el ràpel ens podem fixar en els parabolts de la via d'escalada de Tubulaires, que passa just per la trajectòria del ràpel. És important no tendir massa a la dreta (tot baixant), ja que fent-ho així es baixa més avall del compte, i s'entra en una altra fisura encara més tancada, gairebé una cova, sense sortida fàcil. Com que no tenia clar quina de les dues fisures era la sortida, vaig baixar massa, i vaig quedar tancat en la fisura més fonda. La Sílvia va baixar advertida del fet i va tendir més a l'esquerra. Des de dalt em va assegurar per remuntar un pas d'uns 5 o 6 metres (IV) que em va permetre tornar al camí correcte.

Segons la ressenya que portàvem hi havia d'haver un altre ràpel de 15 metres, però no el vam saber trobar. Sí que hi ha alguns químics, però molt amunt, que més aviat semblen assegurances d'alguna via d'escalada. També es podria baixar desgrimpant, ja que la màxima dificultat és sortejar un gran bloc encastat. Muntem un ràpel en un químic més enrere, i baixem sense problemes fins a la sortida de la gran fisura. Un cop a l'exterior continuem avançant per una lleixa al peu de la roca, ja a la base de la paret, i després de creuar una altra fisura per dins arribem al punt d'inici. La baixada ha estat lenta, ja que cal caminar amb compte en diversos trams, muntar alguns ràpels i hem perdut força temps amb el punt en què he baixat al fons de la fisura. Ja al peu de la via desferem el mateix camí durant aproximadament una hora i mitja fins al punt d'origen.

És una experiència sensacional, tant per la càrrega històrica i mística d'aquesta muntanya, com per la seva bellesa, com per la pròpia activitat. No és una escalada difícil, és més aviat un terreny d'aventura on cal posar en pràctica l'orientació, el sentit comú i en menor mesura l'escalada. Rememorarem aquells primers intrèpids aventurers de fa més de 500 anys i gaudirem d'un paisatge idíl·lic a sud del Vercors. Absolutament recomanable!

Altres perspectives

Aquesta muntanya està totalment isolada, i per tant la perspectiva és espectacular i diferent en tots els seus vessants. Des del punt de sortida hem contemplat l'ampla paret sud-est, a mesura que pujàvem hem vist l'esperó occidental, i hem acabat pujant per la paret nord-oest, amb perspectiva limitada per la poca distància. Els següents dies vam continuar a la zona, i vam poder gaudir de diferents perspectives. El dia següent la boira i la pluja van impossibilitat cap activitat, però el següent vam fer una llarga ruta pujant el Grand Veymont, des del qual hi ha una excel·lent perspectiva de la paret nord-oest, tant des del cim, que vam poder veure parcialment entre la boira, com des de diferents punts del recorregut de tornada, amb diferents angles de visió. Destaca especialment la vista des del Coll d'Allimas, que vam poder gaudir amb les últimes llums. El darrer dia, amb poc temps ja que havíem d'emprendre el camí de tornada vam per una caminada una mica d'aventura des de prop del petit nucli de la Batie, pujant fins al Col du Pellas, i des d'aquí un camí pràcticament indefinit que segueix l'aresta nord-est fins pràcticament al peu de la paret. És potser la visió més esfereïdora de la muntanya, amb la paret més alta i més estreta situada sobre grans xaragalls. Unes vistes impressionants!

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta