El Ferran (985 m.) i el Puig Bestracà (1.056 m.)

Ben acompanyats i guiats emprenem un itinerari llarg i intricat a l'Alta Garrotxa. Sortim d'Oix i després de passar per llocs emblemàtics com el Pont Trencat, la palanca d'Agafa l'Ase i la Mare de Déu d'Escales arribem en forta pujada al cim del Ferran. Baixem a Talaixà i encara més fins al Grau d'Escales. Tot seguit emprenem la bonica vall d'Hortmoier i després de superar el vertical grau de l'Escaladuix pugem fort fins a coronar el Bestracà.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Oix, Montagut i Oix (Garrotxa)
• Distància: 24,9 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.505 metres
• Temps: 11:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Itinerari llarg i amb considerable desnivell. Trams de camí poc definits.
• Cartografia: Alta Garrotxa, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Oix	00:00	00:00	0
Pont Trencat	00:43	00:43	3,2
Mare de Déu d'Escales	00:39	01:22	4,5
Coll de Terres	01:17	02:39	6,1
Cim del Ferran	00:37	03:16	7,2
Talaixà	01:05	04:21	8,1
Grau d'Escales	01:07	05:28	10,7
Palanca del Samsó	00:28	05:56	11,4
Els roures (prop de Sant Miquel d'Hortmoier)	00:21	06:17	12,9
Grau de l'Escalduix	00:35	06:52	14,6
Planes del Barrancot	00:33	07:25	16,4
Les Feixanes	00:50	08:15	18,3
Puig de Bestracà	01:16	09:31	20,3
Sant Andreu de Bestracà	00:35	10:06	21,2
El Peirer	00:17	10:23	22,6
Oix	00:36	10:59	24,9

Crònica

L'Alta Garrotxa és un terreny intricat, feréstec i inhòspit. La petja humana hi és ben notòria des d'antany, però la duresa del terreny i la falta d'accessos fàcils n'ha foragitat bona part de la població. Si bé la majoria de masies han quedat en estat d'abandó o pitjor encara, de ruïna, l'entorn natural conserva una bellesa salvatge que en pocs altres llocs es pot assaborir.

Hem fet diverses incursions en aquest territori, atrets sempre per la seva salvatgia. També val a dir que en algunes d'aquestes ocasions n'hem sortit escaldats, ja sigui per haver perdut el camí o per fer llargs recorreguts no previstos. Aquesta vegada però anem ben assessorats, ja que l'amic Lluís ens guiarà i ens ajudarà a assaborir el territori delicatessen de l'Alta Garrotxa.

Així doncs ens trobem d'hora a l'aparcament de l'entrada del poble d'Oix. Serem una bona colla, la Lídia, el Lluís, la petita Alina (com camina!), la Imma, la Sílvia i jo mateix. Comencem a caminar per la carretera que d'Oix puja cap a Beget, però de seguida la deixem per prendre la pista a la dreta que planejant porta a la casa de turisme rural de Can Pei. Continuem pista enllà seguint el PR-186 fins arribar al pont Trencat.

Aquest curiós pont medieval té un forat al seu centre, sense que se'n conegui si tenia algun ús específic. Passat el pont abandonem la pista i seguim un camí a la dreta. Baixem fins a la riera d'Oix, que forma un bonic engorjat amb la roca moldejada pel pas de l'aigua durant milenis. Sobre un dels gorgs trobem la palanca d'Agafa l'Ase, curiosa i precària. Passem amb compte afinant l'equilibri. Des de l'altre cantó seguim el camí enllà, direcció est, de manera que gairebé sempre anem amb el sol en contra. El camí és poc definit, com bona part del recorregut que farem avui. En diverseos llocs es bifurca i seguim el més evident, tot i que no és gens fàcil orientar-se en aquest entorn. Els bons coneixements del territori per part del Lluís evita que perdem molt temps mirant i remirant.

Anem pujant suaument pel vessant sud de la cresta del Ferran fins arribar a la Mare de Déu d'Escaldes. Es conserva una bonica església d'una sola nau amb dovelles als laterals i un campanar quadrat poc habitual. L'edifici té un porxo sobre del qual hi ha un refugi lliure en bon estat de conservació, amb llar de foc, llit i taula. L'edifici principal de l'ermita està en bon estat de conservació, suposem gràcies a alguna restauració. En canvi la resta de construccions de l'entorn estan pràcticament ensorrades. És un lloc bonic i auster, enmig d'un entorn natural i amb l'únic accés possible caminant.

Passat la Mare de Déu d'Escales el camí comença a pujar més costerut. Enfilem zig-zaguejant per camí boscà, amb visibilitat limitada per l'espessa vegetació de caràcter mediterrani. Sí que tenim una bona vista sobre la Cresta del Gall i la Serra de Bestracà en un tran en què cal creuar un grau per un pas fàcil però una mica aeri, amb vistes cap a l'oest. Pugem fins al coll de Terres, on s'ajunta un dels camins que puja des de Sadernes. Continuem pujant encara més fort, ara direcció nord, per encaminar-nos ja cap al primer cim del dia, el Ferran.

Encara ens fa suar una mica, ja que el darrer tram és dur i feixuc. Un darrer esforç i arribem al cim del Ferran (985 m.), un cim discret per l'alçada però panoràmic per les vistes i ben conegut pels escaladors aficionats a les crestes, ja que la seva és una de les més populars i concorregudes. Al cim fem un mos, descansem uns minuts i contemplem el paisatge. Cap a l'oest el Bassegoda destaca sobre la resta. A sota mateix del cim, al nord, el petit nucli de Talaixà sembla a cop de pedra, però caldrà baixar força metres.

Un camí tortuós en fort pendent, en què cal mig desgrimpar en alguns punts, ens condueix en pocs minuts però distrets a Talaixà. Aquest petit nucli és ara deshabitat, però segons explicava Cèsar August Torras havia arribat a congregar més de 130 habitants. Situat a l'ampli coll del mateix nom en resta en peu l'església de Sant Martí, amb un esbelt campanar i diversos edificis, un dels quals habilitat com a refugi lliure.

Deixem Talaixà i continuem la marxa ara per la cara nord de la cresta del Ferran. No baixarem pel GR, el camí principal que desfà la vall, sinó que ho farem pel Bac del Vaquer per un camí fresc i distret que va perdent alçada dins del bosc espès seguint la trajectòria del torrent del Vaquer. Estem una bona estona baixant fins arribar prop de la riera de Beget. Ens desviarem uns metres a l'esquerra per arribar-nos al Grau d'Escales, un pas curiós treballat a la roca amb un bon precipici sota els nostres peus. Aquest indret és conegut també com a Salt dels Lliberals, ja que durant la primera Guerra Carlina un bon nombre de combatents lliberals vinguts de la Pobla de Lillet van morir aquí en ser llençats al buit.

Tornem uns metres enrere i baixem fins a peu de la riera de Beget, la qual creuarem per la palanca del Samsó. És curiós aquí observar com des d'aquest punt baix per on l'aigua s'escola, neixen a banda i banda dues crestes ben esmolades. Cap a l'est la Cresta del Ferran, i cap a l'oest la Cresta del Gall, el tram més oriental de la Serra de Bestracà.

Creuem el pont i l'equip es divideix. La Lídia i l'Alina tornen cap a Oix per la pista, i la resta continuem enllà sense saber que encara ens queden força hores de marxa. Passat el pont trobem una pista i la seguim a la dreta tot remuntant la vall d'Hortmoier. Seguim els senyals del GR-11 i avancem ràpid per pista en bon estat i força planera. Poc més endavant deixem el GR i continuem per la pista fins a passar pel pla de Plansesilles, on hi ha els Tres Roures del Rei, dels quals només en queden dos. Dos arbres monumentals enmig d'un bonic prat i ben a prop de l'ermita de Sant Miquel d'Hortmoier.

Quan la pista creua la riera de Beget l'abandonem i seguim riera amunt. Afortunadament per nosaltres en aquest tram pràcticament no baixa aigua, i avancem sense problemes. Anem esquivant els rocs que ens dificulten el pas enmig de la riera fins arribar al grau de l'Escalduix. De sobte trobem a la dreta un pas pràcticament vertical que s'enfila amunt. Aquest pas permet superar un tram vertical de la riera, d'altra forma inaccessible. El grau és un pas força vertical però equipat amb uns quants esglaons de ferro, que conjuntament amb la vegetació permeten superar aquest tram vertical i retrobar el camí més còmode. És un tram divertit i atlètic.

Avancem ara planejant una estona més fins arribar a les Planes del Barrancot, on creuem el pont i canviem de direcció. Si fins ara veníem direcció oest, ara tombem pràcticament 180º i ho fem vers est sud-est. Després d'un petit respir planer tornem a pujar pel Bac de les Feixanes. La calor és intensa, i el meu mecanisme de refrigeració fa figa. Em costarà de seguir el ritme de la resta, que tot i que moderat, se'm fa excessiu. Ens aturem a dinar a la casa abandonada de les Feixanes, punt precisament on abandonarem el GR que havíem seguit durant una estona.

Havent dinat continuem el camí, afortunadament dins d'un bosc que ens proporciona ombra. Pugem una bona estona fins al collet de la Portella. Se'm fa molt díficil aquest tram, i encara més el que vindrà, amb més pendent i també més sol. El camí es redreça encara més, i en el darrer tram abans del cim cal creuar algunes tarteres incòmodes en fort pendent, seguint pràcticament la desdibuixada aresta que mena al cim. Mica en mica, a ritme molt lent, aconseguim assolir el cim, jo l'últim de la tropa.

El cim del Bestracà (1.056 m.) és un lloc bonic, no només per ser un cim amb bones vistes sinó perquè havia estat un castell. És fàcil reconèixer restes de l'antiga muralla així com de diverses edificacions. Es conserven les parets, i poca cosa més, de l'antiga església de Sant Julià. Un vèrtex geodèsic posat amb poca gràcia sobre els murs de l'antiga església certifica que som dalt del cim. No deixa de sorprendre pensar que hi havia gent vivint en aquest punt tan inhòspit i inaccessible, exposats al fred i al fort vent de tramuntana que aquí no té aturador.

Avui però el dia és plàcid, i després de les dificultats pujant gaudim del cim. Tot seguit emprenem el camí de baixada pel cantó oposat per on hi havíem arribat. Seguim un sender evident que primer es dirigeix cap a l'est, com si volgués resseguir la carena, però aviat canvia d'opinió i baixa cap al sud directament. Arribem en pocs minuts a Sant Andreu de Bestracà, una església romànica de tall clàssic, d'una sola nau, de considerables dimensions, ben conservada i amb porta al mur lateral encarada al sud-est.

Des de l'ermita continuem per pista bona, tot i que l'adrecem en alguns punts per evitar fer marrada. Passem sota la casa de Bestracà i més avall sota la gran pairalia del Peirer. Creuem la carretera de Beget i en pocs minuts més arribem a la part nord del petit poble d'Oix, que creuem fins retrobar el punt d'inici.

Ha estat una grata experiència de conèixer alguns racons ben especials de la inhòspita Alta Garrotxa, avui ben guiats pel nostre amic Lluís, bon coneixedor i enamorat incondicional d'aquests paratges.