Aneto (3.404 m.) per la canal Estasen i el corredor Petit Black

Encara fosca nit iniciem la llarga remuntada del barranc de Coronas. Un bon tros amunt anem flanquejant la cresta de Llosars fins trobar la canal Estasen. Equipats amb piolets i grampons enfilem per pendents de 45-50º. Quan la canal es bifurca entrem a l'encaixonat i estètic corredor Petit Black, més inclinat (60º). Grimpem fins a les agulles Escudier i Daviu abans d'accedir al cim dels Pirineus. Creuem el pas de Mahoma, baixem fins a la collada de Coronas i emprenem la llarga baixada fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Pont de Coronas, Vall de Ballibierna (Benasc)
• Distància: 11,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.475 metres
• Temps: 10:40 hores
• Dificultat: PD/BD
• Sensació de dificultat: Mitjana. 250 metres de corredor. Pendent mitjà de 50º, 60º últim tram. Dificultat variable en funció de l'estat de la neu.
• Cartografia: Aneto - Maladeta, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Tornem a dirigir-nos al punt culminant de la cadena pirenaica, però ho fem per una via menys habitual i sobretot molt menys massificada que el camí normal de la glacera. La canal Estasen és un ample corredor de neu que enfila fins molt a prop del cim de l'Aneto des de la glacera de Coronas. Es tracta d'un corredor força fàcil, amb un pendent d'uns 45-50º segons la neu. A tres quartes parts de canal aquesta es bifurca en tres: l'esquerra és la sortida normal del corredor Estasen, la dreta és el braç dret de l'Estasen i la del mig és el corredor Petit Black, més dret, encaixonat i amb un gran ambient alpí. També hi ha altres possibilitats més complicades que requereixen escalar sobre roca.

La dificultat d'aquests corredors depèn molt de la quantitat i qualitat de la neu, que poden fer variar la inclinació i obligar a alguns passos de roca. En condicions bones com les que vam trobar es tracta d'una ruta de baixa dificultat, on només cal afrontar amb seguretat el fort pendent sobre neu. No vam utilitzar assegurament en corda ja que les condicions no ho requerien, però no seria difícil assegurar en les moltes fisures que ofereix la roca granítica d'aquest entorn. Evidentment el factor més important que cal valorar és la meteorologia, ja que estem parlant d'un corredor a més de 3.000 metres d'alçada, i amb vent, fred o tempesta l'experiència podria ser ben desagradable. És molt recomanable sortir d'hora ja que l'aproximació és llarga i feixuga.

Com que la pista que puja per la vall de Ballibierna ja està oberta, pugem amb la Sílvia fins al pont de Coronas, on passarem la nit. Abans d'anar a dormir parlem amb un grup que fan nit al refugi de Coronas (o refugi de Pescadors), i quina casualitat trobem l'Àngel, un company de Berga. Tot i que anem a dormir d'hora quan sona el despertador sembla que tot just estem al primer son. Esmorzem sense gana i ens posem a punt per començar la ruta. Poc després de les 4 de la matinada comencem a caminar amb els frontals encesos. Seguim uns metres el GR que puja per la vall de Ballibierna, però aviat el deixem i tombem a l'esquerra per seguir el camí indicat del barranc de Coronas.

El camí és fresat, però amb la fosca cal parar atenció a no perdre la traça. Avancem una primera estona per zona boscosa, sempre seguint el curs del torrent. Poc més amunt el bosc va desapareixent i fan acte de presència els blocs granítics que ens acompanyaran durant bona part de la ruta. Enfilem un tram més dret fins prop de l'ivonet de Coronas, i el pendent encara augmenta per terreny més obert direcció nord-est. Comencem a trobar trams amb neu combinats amb trams de pedra. Quan comença a clarejar trobem el grup amb qui havíem parlat al vespre, i que al final també faran la mateixa ruta que nosaltres. Així doncs avançarem plegats fent una bona corrua.

Pugem fins prop de l'ivó Inferior seguint el camí, però a partir d'aquí tendim més a la dreta, apropant-nos a la base de la cresta de Llosars. Seguim algunes fites i els consells de la Lourdes i el Josep, uns amics que van ser-hi la setmana passada. Flanquejant la cresta de Llosars per sota fem via i evitem perdre alçada. La neu ja és contínua, i de qualitat variable. Ens enfonsem força, i algun tram es fa feixuc. Superem mig grimpant una llengua de roca. Anem pujant en diagonal, amb la gran mola de l'Aneto que sempre tenim davant, a la dreta de l'ampla vall de Coronas.

Després d'una bona estona flanquejant arribem fins on ens sembla la base del corredor Estasen. Com que hem anat flanquejant per sota la cresta tenim poca perspectiva, i l'entrada se'ns fa estranya, ja que no s'assembla amb les imatges que havíem vist. Però cal tenir en compte que la imatge habitual del corredor està presa molt lluny, normalment al coll o al pic de Coronas. Confirmem amb el GPS que estem al lloc correcte. Ens equipem amb el casc i l'arnés per si fes falta. Amb grampons i dos piolets per cap comencem a pujar fort.

El primer tram té un pendent més moderat, d'uns 40º, i encara no som pròpiament dins del corredor. Tendeix a l'esquerra en diagonal fins a trobar l'entrada més evident. El pendent va agumentant fins a 45 o 50º. La neu és prou consistent. A la part més baixa és més tova, i costa més obrir traça. Un cop dins de la canal pròpiament dita la neu és més consistent, i avancem sense grans dificultats. És una neu bruta, de primavera avançada. Hi ha traça més o menys definida, i pugem còmodament. El corredor Estasen és ample, i més que un corredor n'hauríem de dir canal. Pugem remuntant el fort pendent durant uns 150 metres fins que la canal clarament es bifurca.

La via normal de sortida de la canal Estasen és la de l'esquerra, més ample i d'uns 45º de pendent. És el camí més ràpid per pujar cap al cim de l'Aneto, que queda encara més a l'esquerra. L'opció de més a la dreta seria el braç dret de l'Estasen, d'uns 45/50º de pendent i que ens deixaria al peu de l'agulla Escudier. Al mig, i separat per dos grans esperons granítics s'obre un marcat corredor, estret, encaixonat i de fort pendent: el Petit Black. Com que les condicions són bones no dubtem en emprendre aquest estètic corredor, que en alguns punts no arriba als dos metres d'amplada. Des de baix veiem que està totalment cobert de neu fins a la sortida. La neu acostuma a aguantar força en aquest corredor gràcies al seu encaixonament que fa que el sol no hi toqui pràcticament en tot el dia.

En cas que les condicions haguessin estat més difícils, hauria estat força fàcil protegir aquest tram, ja que la roca granítica a banda i banda té moltes fisures. Cal anar amb compte però amb la consistència dels blocs, i evitar fer caure cap pedra, ja que seria difícil pels de sota esquivar-la a causa de l'encaixonament del corredor. Com que la neu és molt estable i el doble piolet ofereix molta seguretat pugem sense encordar-nos. El corredor té uns 50 metres, i es fa curt. Quan tot just comences a assaborir-lo ja ets dalt. És un tram curt però intens, amb un gran ambient alpí.

Arribem dalt del corredor un a un, i alguns acabem d'arribar fins a l'agulla Escudier (3.340 m.), que queda uns metres a la dreta. Per arribar-hi cal fer una grimpada fàcil però una mica exposada per blocs granítics. Tornem a la sortida del corredor i continuem cap a l'esquerra grimpant sense grans dificultats (II). Arribem grimpant a l'agulla Daviu (3.350 m.), situada entre la sortida del corredor Petit Black i la sortida normal del corredor Estasen. Ja veiem la creu del cim de l'Aneto uns metres més amunt. Cal acabar-hi d'arribar remuntant un últim pendent de neu.

Curiosament arribem dalt del cim de l'Aneto (3.404 m.) i estem sols. Ara bé, això durarà poc, ja que de lluny veiem la munió de gent que s'acosta pel camí normal. Fem la foto de grup, un grup que avui fa goig, amb 9 persones. No ens entretenim i decidim creuar el pas de Mahoma abans que arribi el gruix de la gent. Creuem el mític pas amb el compte que requereix un tram fàcil però molt exposat. Un cop a l'altra banda descansem uns minuts tot contemplant el paisatge en un dia agradable, sense vent, amb sol i una temperatura molt agradable. El paisatge des del punt més alt dels Pirineus és magnífic. Als nostres peus l'ampla, tot i que minvant, glacera, la més gran dels Pirineus. A prop cims estètics i emblemàtics: Coronas, Maldito i Maladeta. Impressionant!

Baixem uns metres pel camí normal enmig d'una munió de muntanyencs i esquiadors tots ells engrescats amb l'expectativa d'assolir el punt més elevat dels Pirineus. Voregem la punta Oliveras Arenas per sota i arribem a la collada de Coronas, des d'on tenim una bona perspectiva de la canal Estasen i el corredor Petit Black. Des d'aquí sembla molt més dret i difícil del que realment és. Seguerament la imatge més bona del corredor i el cim de l'Aneto la tindríem des del pic de Coronas, però estem cansats i ni ens ho plantegem. Des del coll de Coronas desgrimpem per un tram de blocs fàcil fins a la glacera de Coronas.

Comença la llarga travessa per la glacera, amb una neu molt humida i pesada. Baixem amb neu contínua fins l'ivó del Medio, i a partir d'allà els blocs de granit seran els protagonistes. Des d'aquest punt tenim el pic d'Aragüells davant nostre. Tombem lleugerament a l'esquerra seguint el curs de les aigües fins prop de l'ivó Inferior. Anem baixant per terreny incòmode i creuem el torrent. Continuem baixant fortament per la riba esquerra. El descens es fa etern, i el desnivell, les hores de ruta i sobretot la calor produeixen una acusada sensació de cansament. Els núvols avancen i ens afanyem per evitar mullar-nos.

Passem l'ivonet de Coronas i a partir d'allà el camí és més suau. Arribem al pont de Coronas després de més de 10 hores i mitja de ruta d'alta muntanya. Tot i la duresa de la ruta estem satisfets i feliços d'haver arribat al cim dels Pirineus per una ruta molt interessant, més directa, més alpina i més emocionant.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta