Alta Muntanya a la resta de Pirineus

Vinyamala (3.298 m.)

Amb una bona colla d'amics ascendim la Pique Longue, punt culminant del massís del Vinyamala i sostre dels Pirineus francesos. Fem la ruta clàssica que comença al Barrage d'Ossoue i planeja una bona estona per una ampla coma glacial. Comencem a pujar i creuem el Pont de Neige, on hi ha una congesta permanent. El pendent s'incrementa i guanyem alçada pel camí que avança damunt del barranc. Quan arribem a les coves de Bellevue tombem cap a ponent, i ben aviat ens calcem els grampons i entrem a la glacera. Avancem una bona estona pel centre del flux glacial, el primer tram amb pendent moderat i a partir dels 3.000 metres molt més suau. Arribem a la roca i ens posem els cascs per grimpar per un terreny fàcil però descompost que en pocs minuts ens situa dalt d'aquest gran cim amb una extensa panoràmica dels Pirineus centrals.

Travessa Ordesa - Mont Perdut - Taillon - Bujaruelo

Durant 3 dies caminem per una de les zones més espectaculars de tots els Pirineus: la vall d'Ordesa i el Mont Perdut. L'autobús de Torla ens deixa a la Pradera d'Ordesa, on caminem de pla al peu del riu Arazas cap a les grades de Soaso i la popular Cola de Caballo. Les clavijas de Soaso ens enfilen a un balcó natural i planegem cap a Góriz. El mateix dia pugem cap al Mont Perdut a través de la Punta de las Escaleras, un camí més dret i menys concorregut que exigeix algunes grimpades. Baixem per l'Escupidera i dormim a Góriz. El dia següent avancem sota les parets de Marboré i marxem cap a l'oest fins a la Bretxa de Rotllan, que assolim a través de l'intrèpit Paso de los Sarrios. Pugem fins al Taillon, un tres-mil fàcil i panoràmic. Tornem a la bretxa, baixem a Sarradets i seguim fins al coll de Bujaruelo. Una llarga baixada per la bonica vall fins al refugi tanca la segona jornada. La tercera és més fàcil, ja que només anem baixant seguint el riu Ara fins a Torla. Una petita travessa paisatgísticament espectacular, amb jornades llargues i dures en companyia de bons amics.

Cresta del Garmo Negro (3.064 m.)

Des dels Baños de Panticosa ens enfilem per una coma ampla que puja fort al vessant sud del massís de les Argualas. Tracem una línia pràcticament recta fins a la collada de Pondiellos, que obre la visió al sector dels Infiernos. Deixem el camí fàcil i comencem a grimpar primer per una canaleta i després per un tram de cresta fins a l'Agulla de Pondiellos (3.016 m.) Tenim davant un mur d'aspecte inexpugnable, però baixem cap una petita bretxa i tot seguit comencem a grimpar per un vessant molt dret i aeri, però amb bones preses i petites feixes que permeten grimpar amb seguretat. Per un tram bonic de cresta assolim el cim principal. Tot seguit baixem cap al coll d'Argualas i ens enfilem a una nova cresta. Assolim primer el poc rellevant pic d'Algas (3.024 m.), i tot seguit connectem diverses puntes pel fil d'una cresta aguda, fàcil però aèria. Avancem fins al pic d'Argualas (3.046 m.), el cim situat més al sud, força destacat i visible des de la vall.

Pic Palas (2.974 m.)

Situats als Pirineus centrals, a l'ombra del Balaitús, avui enfilem una muntanya alpina i amb molt caràcter. Es tracta d'una piràmide aguda i pedregosa que exigeix una llarga aproximació i una bona grimpada per terreny aeri per coronar el seu cim. Sortim del Caillou de Soques, al vessant francès, i remuntem la llarga coma d'Arrious. Al coll girem a la dreta i anem a buscar el pas d'Orteig, molt aeri i equipat amb cable d'acer. Baixem lleugerament fins al refugi d'Arrémoulit, al peu de l'estany i sota el pic d'Arriel, i continuem l'aproximació per una zona oberta de blocs fins a trobar la cresta. Arribem a l'aresta dels Geodèsics i comencem a grimpar entre blocs suspesos al buit. Flanquegem una agulla vertical per terreny aeri, i amb grimpades fàcils (II) ens enfilem de nou a la cresta per una canaleta. Ja a la part superior grimpem en horitzontal fins al cim, estret i penjat per totes bandes. Iniciem el descens pel vessant contrari i en fortíssim pendent baixem per unes canaletes força inestables fins al corredor Ledormeur, que es pot rapel·lar o desgrimpar amb compte. Un cop al fons del tram de roca caminem fins al coll de Palas i iniciem el llarguíssim retorn. En total 12 hores, gairebé 2.000 m. de desnivell i una ruta emocionant i alpina.

Posets (3.375 m.) hivernal

Aprofitem l'últim dia de l'any per ascendir el segon cim més alt dels Pirineus en condicions hivernals. Sortim el primer dia de l'aparcament de la cascada d'Espigantosa, i pugem cap al refugi pel camí cobert de glaç en molts trams. El dia següent sortim a primera hora en direcció al cim. Cobrim un primer tram pujant per terreny obert fins l'ampla vall de Llardaneta. La creuem cap a l'est fins a trobar la Canal Fonda, on girem cap al nord i pugem amb un fort pendent de neu fins als peus de la Dent de Llardana. Ja per sobre dels 3.000 m. remuntem una gran pala de neu en pendent constant que ens enfila fins a l'Espatlla de Posets, una aresta fàcil que recorrem fins al cim. Tornem còmodament pel mateix camí pilet en mà. Celebrem la nit de cap d'any al refugi Àngel Orús amb un bon sopar.

Tortiellas (2.358 m.) i cova gelada de Lecherines

Des del poble de Canfranc iniciem una dura pujada remuntant el barranc d'Arones fins als plans de Gabardito, i seguim pujant més suau fins la gran esplanada de la Majada de Lecherines. Entrem tot seguit en un paisatge d'alta muntanya i ens enfilem per una canal fins la curiosa cova gelada de Lecherines, on fem una visita a l'interior, plena de caramells de glaç. Seguim pujant, ara per forts pendents de neu fins a guanyar la carena. Crestegem una bona estona sense dificultat seguint el fil de l'aresta, i assolim el cim que es precipita centenars de metres cap al nord. Excel·lents panoràmica del sector càrstic dels Lecherines.

Castillo d'Acher (2.384 m.)

Aquesta muntanya tan peculiar i característica fa honor al seu nom, amb una gran muralla que envolta tots els seus flancs. Sortim dels frondosos boscos de la Selva de Oza, i per un bon camí pugem suaument direcció est. Remuntem, sempre per sobre, el barranc d'Espata, i a la capçalera entrem en una zona oberta prop d'un petit refugi lliure. Planegem per prat alpí fins al fort pendent del vessant sud que ens enfila fins a la base de la muralla, que travessem per l'única debilitat que permet un accés fàcil. Un cop a dalt resseguim la carena nevada fins al punt més alt. Extraordinàries vistes des del cim.

Peñaforca (2.391 m.)

La capçalera de la Val d'Echo està formada per un reguitzell de muntanyes escarpades i de caràcter alpí malgrat no tenir grans alçades. Avui ens enfilem fins al cap d'amunt de la serra d'Alano, un petit massís calcari amb una cara nord vertical i abrupte. Sortim de la Selva d'Oza i ens enfilem cap a l'oest tot seguint el curs del barranc d'Estriviella. Arribats al fons d'un gran circ sota les parets verticals de les muntanyes, conegut com a Rincón de Alano, deixem el GR i pugem a l'esquerra cap a una gran coma suspesa que es va redreçant mica en mica. Comencem a trobar neu, com més amunt més. Sense traça i amb neu fresca ens costa d'avançar. Entrem al Tubo de Lenito, un corredor força dret (30-40º) que ens porta al coll del mateix nom. Des d'aquí encara queden 200 metres de desnivell fins al cim per una pala força dreta. Arribem al cim pràcticament sense visibilitat. Tornem pel mateix camí.

Peña Foratata (2.341 m.)

Presideix la capçalera de la vall de Tena, alçant les seves parets airoses sobre les poblacions de Formigal i Sallent de Gállego. És una muntanya modesta en alçada, però té un fort caràcter alpí i una estètica vertical i impactant. Des del cap d'amunt de les urbanitzacions de Formigal ens enfilem per pastures fins a trobar un collet on comencem a voltar la muntanya. Des d'aquí s'aprecien clarament les dues puntes molt diferenciades, i comença un camí que volta la muntanya allargada pel darrere. Deixem el pic occidental, més fàcil i més baix, i avancem fins a la bretxa que separa els dos cims. Baixem fort per una canaleta i prenem un caminet molt aeri que creua una feixa suspesa al buit. Al cap d'amunt comença la grimpada per un seguit de xemeneies molt exposades i amb roca dubtosa. La grimpada és llarga i compromesa en molts trams, i amb molt de compte avancem fins assolir el cim que és un gran mirador de la contrada. Descens delicat que fem amb extremada prudència, tot i que seria molt recomanable portar corda i baixar pels ràpels equipats.

Midi d'Ossau (2.884 m.)

Tornem a pujar una de les muntanyes més clàssiques dels Pirineus, visible des de pràcticament qualsevol punt de la serralada amb la seva característica forma bicèfala. Ens reunim un bon grapat d'amics i des de sota el Portalet ens enfilem cap al refugi de Pombie i cap a la base de la roca. Comencem a grimpar per un seguit de canaletes i xemeneies que ens fan guanyar alçada en un terreny vertical i abrupte. Cal anar superant diversos trams de II amb passos fàcils però aeris, en una grimpada llarga i força continuada. A la part superior les dificultats s'acaben i coronem el cim principal. Baixem pel mateix camí, amb dos ràpels a les últimes canaletes més verticals.

Pàgines