Cresta del Garmo Negro (3.064 m.)

Des dels Baños de Panticosa ens enfilem per una coma ampla que puja fort al vessant sud del massís de les Argualas. Tracem una línia pràcticament recta fins a la collada de Pondiellos, que obre la visió al sector dels Infiernos. Deixem el camí fàcil i comencem a grimpar primer per una canaleta i després per un tram de cresta fins a l'Agulla de Pondiellos (3.016 m.) Tenim davant un mur d'aspecte inexpugnable, però baixem cap una petita bretxa i tot seguit comencem a grimpar per un vessant molt dret i aeri, però amb bones preses i petites feixes que permeten grimpar amb seguretat. Per un tram bonic de cresta assolim el cim principal. Tot seguit baixem cap al coll d'Argualas i ens enfilem a una nova cresta. Assolim primer el poc rellevant pic d'Algas (3.024 m.), i tot seguit connectem diverses puntes pel fil d'una cresta aguda, fàcil però aèria. Avancem fins al pic d'Argualas (3.046 m.), el cim situat més al sud, força destacat i visible des de la vall.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Baños de Panticosa Osca (Espanya)
• Distància: 10,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.600 metres
• Temps: 9:50 hores
• Dificultat: PD-/PD
• Sensació de dificultat: Força fàcil Grimpades fàcils (II) amb trams força aeris
• Cartografia: Valle de Tena Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Curiosament el cim que dóna nom al petit massís que avui recorrerem no és el més alt, sinó el més visible des de la vall. El pic del Garmo Negro, sostre del massís de les Argualas no es veu des del fons de la vall de Panticosa. En canvi el pic d'Argualas és més meridional i té un vessant sud molt escarpat. Així doncs des de la vall destaca molt aquest últim cim, que va donar nom a tot aquest petit massís situat als Pirineus centrals, al vessant est de la vall de Tena. Precisament aquest últim cim, el pic d'Argualas, se l'ha anomentat també pic de la Bandera, ja que fa d'insígnia de tot el sector. Encara actualment hi ha una bandera, el dia que vam anar-hi de color blanc, que ajuda a reconèixer el cim. Tot aquest sector és molt interessant des d'un punt de vista excursionista i muntanyenc, i estem envoltats de cims escarpats i estètics, alguns d'ells de més de 3.000 metres.

El nostre amic Ricard ens va proposar aquesta activitat, i la idea ens va engrescar de seguida. També es van deixar convèncer fàcilment la Montse i l'Àngel, de manera que fem un bon grupet de 5 persones que ja passem la nit anterior als plans dels Baños de Panticosa disposats a llevar-nos d'hora per començar aquesta interessant activitat. Sortim que ja és clar des de l'aparcament dels Baños, prop del refugi de la Casa de Piedra. Estem a poc més de 1.600 metres i hem de pujar més amunt de 3.000. Avui haurem de superar un bon desnivell, però per altra part és un desnivell molt directe, ja que no hi ha marrades, sinó que el camí puja decidit, sempre amb un pendent considerable i constant, pel vessant sud del massís. El camí és molt evident, està ben fresat i ple de fites. Seguim el camí normal de pujar el Garmo Negro (on ja havíem pujat en dues altres ocasions) fins una mica més amunt de la Mallata Alta, un tram una mica més pla en un vessant tot ell força dret.

Passada las Mallata Alta, aproximadament a uns 2.350 m. deixem el camí normal que comença a marxar cap a l'esquerra traçant una llarguíssima diagonal per sota les parets del massís. Nosaltres en canvi seguim una trajectòria pràcticament recta i anem a buscar una marcada canal de blocs que baixa directament des de la collada de Pondiellos. El camí va sortejant com pot la zona de blocs més incòmode, i va guanyant alçada decididament fins a la collada. Ens aturem uns metres abans d'assolir el coll per menjar una mica i recuperar forces. Fem parada abans del coll perquè avui tot i ser un dia esplèndid, fa vent, i als colls fueteja fort. La previsió indica que el vent ha d'anar amainant, de manera que fem una pausa sense presses per menjar una mica i agafar energia per emprendre el tram més distret. Ja portem més de 1.100 metres de desnivell, i fins aquí hem pujat caminant sense cap dificultat.

Acabem de pujar fins a la collada, on fa vent, però menys del que pensàvem. Trobem un muntanyenc que baixa i ens diu que ha hagut de girar cua més amunt per culpa del fort vent. La previsió meteorològica que havíem llegit indicava que a partir de les 11 el vent afluixava, i ho van encertar amb precisió suïssa. Així doncs arribem al coll i ens rep un vent que obliga a abrigar-nos, però que permet seguir endavant. Des del coll obrim la visió cap al sector dels Infiernos i els pics d'Arnales, just al darrere de la zona lacustre dels ivons de Pondiellos. Ens posem també els cascs, ja que tot i que la cresta és fàcil, en alguns trams és força trencada, i és fàcil que baixin alguns rocs. Girem a l'esquerra i encarem una evident canaleta molt inclinada amb un terra trencadís. Comencem a grimpar sense grans dificultats (II), només parant atenció a no fer caure rocs. Aquest primer tram de grimpada és força dret, però no gaire llarg. Passada la canaleta arribem a un carena ampla, molt dreta i plena de grans blocs. Seguim amunt.

Mig caminant, mig grimpant en alguns punts, anem enfilant la carena que es va estrenyent fins a transformar-se en cresta. De cop i volta ens movem en un terreny més aeri i espectacular, amb una bona timba sobretot al sector nord, on anem contemplant els bonics ivons de Pondiellos sota els nostres peus. A l'esquerra el pendent també és cada cop més dret, i veiem al fons de la vall els Baños de Panticosa, gairebé 1.500 metres més avall. Grimpem una bona estoneta per un tram de cresta aeri i molt estètic, amb una pedra que adopta diferents tons segons la composició, des dels grisos fins als vermellosos. És un tram de cresta divertit i aventurer, on es pot pujar amb grimpades fàcils (II) però sobre un terreny espectacular. Després d'una bona estona gaudint d'aquest recorregut pel fil de la cresta, assolim finalment l'Agulla de Pondiellos (3.015 m.), una punta poc destacada al sector més oriental del petit massís, l'única virtut de la qual és superar per primera vegada els 3.000 metres.

Des de l'Agulla de Pondiellos tenim davant una espectacular imatge del tram superior del Garmo Negro. Arribats aquí, la veritat és que impressiona la visió d'un mur que sembla pràcticament vertical, i costa d'imaginar per on haurem de pujar. Ens ho mirem amb calma i cadascú fa la seva aposta. Algú fa un comentari que és ben cert: les muntanyes mirades només de front, ofereixen una imatge més vertical, i a vegades aterridora, del que realment són. Així doncs amb aquesta confiança comencem a baixar fins una petita bretxa situada uns 30 metres més avall i que separen la punta de l'Agulla de Pondiellos de la paret del Garmo Negro per on haurem de pujar. Un cop a la bretxa ja no cal baixar més, i comencem a grimpar, primer amb uns passos lleugerament laterals, i tot seguit ja comencem a pujar per un terreny molt dret, però amb bones preses.

Allò que comentàvem de les muntanyes mirades de front es compleix, i un cop engarristats a la paret, aquesta no sembla tan ferotge com mirada de lluny. Ens movem això sí en un terreny força vertical, molt aeri i exposat, no apte per persones amb vertigen. Sota els nostres peus hi ha una timba esfereïdora, però per davant tenim un mur inclinat ple de bones preses on posar mans i peus. Anem grimpant amb compte, buscant el millor pas en cada moment. Pràcticament no hi ha fites, de forma que cal anar intuint l'itinerari més lògic esquivant les dificultats. Ens movem sempre per la paret, deixant la cresta lleugerament a la dreta, la qual és molt aguda i exposada. Tot i que el terreny té aparença trencadissa, en realitat les preses són molt sòlides, i es pot pujar amb seguretat. De nou cal parar atenció a no fer baixar pedres que puguin impactar als companys de sota. Tot aquest tram és molt espectacular, alhora que poc difícil.

Després de superar el primer mur, el més dret, ens enfilem al fil de la cresta amb uns passos grimpant força verticals (II). Aquí la cresta ja no és tan esmolada ni vertical. Avancem uns metres pel fil, tan aviat caminant com grimpant, i ens apropem al cim. Mirant enrere aquest últim tram de cresta és espectacular, amb una pedra fosca que aguditza el carácter salvatge i aeri. Tot l'entorn és formidable, amb alguns dels grans colosos dels Pirineus a la vista: Infiernos, Vinyamala, Mont Perdut,... Acabem d'arribar tots al punt més alt del massís, el Garmo Negro, de 3.064 metres. Hi ha diverses persones al cim que han pujat pel camí normal, i algunes es sorprenen que apareguem de sobte i per la cresta. El cim és molt panoràmic, i no deixem de tornar a mirar enrere per contemplar la bonica aresta que ens ha portat fins aquest punt més alt. Fem una petita pausa al cim, fem fotos de record i observem el paisatge. Especialment remarcables i bonics són els Infiernos des d'aquí, amb la seva paret sud i la característica Marmolera, una gran franja de marbre clar que contrasta amb el vermellós dels esquistos. Aquesta gran i espectacular paret descansa sota la no menys bonica esplanada on hi ha els ivons de Pondiellos.

La Montse i l'Àngel decideixen començar el descens, i el Ricard, la Sílvia i jo mateix encara volem acabar de recórrer un altre tram de cresta per acabar de completar la volta per la capçalera del massís de les Argualas. Des del mateix cim s'identifica clarament una línia de cresta que connecta la punta nord del pic d'Algas amb el pic d'Argualas, el que queda més al sud. Comencem doncs a baixar pel camí normal del Garmo Negro, i un tros avall ens desviem a la dreta per recuperar de nou la cresta, i anem baixant sense dificultats fins arribar a la collada d'Argualas. Tornem a enfilar-nos, primer per un tram més fàcil, però cada cop més dret. Tornem a grimpar per un terreny fàcil de blocs just abans d'arribar al primer cim, l'Algas nord (3.031 m.) No es pot dir que sigui pròpiament un cim, sinó una petita punta situada al nord de la línia de cresta que seguirem.

Enfilats de nou dalt de terreny encrestat, ens mourem pràcticament en horitzontal per una línia cada cop més aèria. Mirant enrere contemplem una bonica imatge frontal el Garmo Negro d'on venim, amb la seva cresta occidental. Passat el pic nord d'Algas baixem uns metres seguint el fil. Avancem pràcticament caminant, ja que aquest primer tram és fàcil, encara poc aeri. Aviat tornem a enfilar-nos a una punta més aguda, de nou fent servir les mans. Arribem al pic d'Algas (3.036 m.), també molt poc destacat. De fet jo no consideraria això cims, sinó simplement puntes en una cresta. En tot cas són cims secundàris sense interès independent, sinó com un pas en la travessa. Passat el pic d'Algas la cresta es va tornant més estreta i aèria. Tornem a baixar lleugerament i seguim avançant pel fil en horitzontal, enfilant-nos o vorejant diversos blocs, gairebé sempre utilitzant les mans.

Ens enfilem fins una tercera punta seguint sempre el fil. Per davant ja només queda un tram horitzontal però més esmolat de cresta, i l'ascens a l'últim dels cims, l'Argualas. Avancem doncs en horitzontal el tram més agut de la cresta, amb passos fàcils (II), però força aeris. És el tram més divertit i espectacular, i ens movem pel fil d'un conjunt de blocs punxeguts de granit sobre una bona timba. Per sota, a la nostra esquerra es pot veure el camí normal per pujar al pic. Seguim la cresta fins a trobar el camí normal, però no el seguim, sinó que continuem grimpant seguint la línia amb una última pujada més dreta, ampla i descomposta que ens porta directament al cim del pic Argualas (3.044 m.) El cim fa dues petites puntes, i les visitem totes dues. Fem una pausa més llarga per dinar, i contemplem el bonic paisatge. Sota els nostres peus, cap al sud, es veu el balneari de Panticosa 1.500 metres més avall, gairebé a tir de pedra. Al nord una bonica imatge frontal de l'ample cim del Garmo Negro, i més endarrerits els Infiernos, amb les seves tonalitats bicolor.

Gaudim de la vista de tota la cresta que hem anat resseguint, en un itinerari molt estètic que ens ha permès cavalcar per sobre de tot el circ del massís de les Argualas. Des del cim baixem pel camí normal fins a un petit estany a la part baixa entre els pics de Garmo Negro i el conjunt Algas-Argualas. Retrobem el camí normal i desfem la llarguíssima diagonal entre blocs fins a la Mallata Alta, on el camí és més agradable. Seguim baixant durant encara una bona estona, ja que cal desfer molt desnivell, i ens anem apropant a les envistes del balneari de Panticosa. Un últim tram de camí per dins del bosc ens torna a portar al punt d'inici, després de gairebé 3 hores de baixada, i prop de 10 en el global del recorregut.

La cresta del Garmo Negro és una activitat molt interessant, estètica i divertida. Una forma distreta i amb dosis d'emoció de coronar les diferents puntes del massís d'Argualas. Des de la collada de Pondiellos ens hem mogut sempre fora camí, per un itinerari aventurer i aeri, seguint el fil de la cresta. L'ascens final al cim del Garmo Negro és més espectacular que difícil, amb una grimpada fàcil, però força vertical i aèria. El tram de cresta entre els pics d'Algas i Argualas, en canvi, és pràcticament horitzontal, però també ens movem per un fil agut i aeri. En resum, una ruta molt bonica i recomanable en un entorn d'alta muntanya, poc difícil però molt bonica i emocionant.