Peña Foratata (2.341 m.)

Presideix la capçalera de la vall de Tena, alçant les seves parets airoses sobre les poblacions de Formigal i Sallent de Gállego. És una muntanya modesta en alçada, però té un fort caràcter alpí i una estètica vertical i impactant. Des del cap d'amunt de les urbanitzacions de Formigal ens enfilem per pastures fins a trobar un collet on comencem a voltar la muntanya. Des d'aquí s'aprecien clarament les dues puntes molt diferenciades, i comença un camí que volta la muntanya allargada pel darrere. Deixem el pic occidental, més fàcil i més baix, i avancem fins a la bretxa que separa els dos cims. Baixem fort per una canaleta i prenem un caminet molt aeri que creua una feixa suspesa al buit. Al cap d'amunt comença la grimpada per un seguit de xemeneies molt exposades i amb roca dubtosa. La grimpada és llarga i compromesa en molts trams, i amb molt de compte avancem fins assolir el cim que és un gran mirador de la contrada. Descens delicat que fem amb extremada prudència, tot i que seria molt recomanable portar corda i baixar pels ràpels equipats.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Formigal Osca (Espanya)
• Distància: 8,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 745 metres
• Temps: 6:15 hores
• Dificultat: PD- Grimpades de II amb alguns passos de III (expo)
• Sensació de dificultat: Una mica difícil Grimpada molt exposada per roca poc ferma
• Cartografia: Panticosa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Després de gaudir d'una fantàstica jornada muntanyenca pujant el Midi d'Ossau aprofitem que som a la zona per pujar fins al cap d'amunt d'una muntanya que ens havíem mirat moltes vegades, però que mai no s'havien donat les circumstàncies adequades per fer-hi cap. La Peña Foratata és una gran mola calcària que s'aixeca vertical al cap d'amunt de la vall de Tena, just a sobre de la població de Sallent de Gállego. Té una alçada discreta en relació a les grans muntanyes de l'entorn (Balaitús, Infiernos, Garmo Negro,...) però té una estètica impactant que fan venir ganes d'enfilar-t'hi. El nom deriva d'un petit forat que té a la part superior de la cresta.

Sempre havíem deixat aquesta muntanya per algun dia que tinguéssim una estona lliure al matí, ja que ens constava que era una activitat curta i fàcil. A l'hora de la veritat ens va sorprendre per la relativa dificultat que suposa guanyar el seu cim. Mirant la muntanya des del sud sembla una gran punta, però quan la veus de costat s'aprecia la seva forma allargada, amb dues puntes molt diferenciades separades per una bretxa. La punta occidental, la que queda just a sobre de Formigal, és més fàcil i uns metres més baixa. El camí és el mateix fins a la part superior on es bifurquen. La punta oriental és molt més aguda i no hi ha cap camí fàcil que hi porti. En qualsevol cas caldrà fer una grimpada llarga i considerablement exposada, més del que pensàvem i havíem llegit en alguna ressenya.

Ens dirigim a Formigal i pugem a la part més alta de la població. Aparquem al costat d'un gran hotel. Darrere mateix de les instal·lacions de l'hotel marxa un camí que s'enfila en direcció estrictament nord per una zona oberta de prats alpins. Davant nostre tenim una gran muralla rocallosa, que és la secció transversal de la muntanya. A part de les vies d'escalada, no hi ha camins per enfilar-s'hi de dret, i l'anirem a voltar cap a l'esquerra. Pugem doncs per un camí bo i evident cada més dret fins una mena de collet on podríem dir que neix la cresta cap a la dreta. El camí s'enfila al llom de la muntanya i salta al vessant nord, on gira i inicia un llarg flanqueig.

Girem doncs a la dreta (sud est) i planegem per un camí evident que creua transversalment la cara nord de la muntanya, a mitja alçada, per un pendent moderat abocat cap a la zona de l'embassament de la Sarra. Des d'aquest punt s'aprecia perfectament el cim principal, l'oriental, al final de la llarga diagonal. Planegem pel camí i al cap d'una estona deixem una bifurcació que marxa a la dreta i puja fins al pic occidental. Seguim planejant i fins i tot baixem una mica al costat d'un gran i solitari pi ajagut per les embestides del vent. S'endevina la bretxa cap a la qual ens dirigim, i a sobre l'esvelta figura rocosa de la Foratata. Hi ha alguna línia per pujar per aquest vessant nord, però nosaltres anirem a buscar la ruta més habitual pel vessant sud.

Arribar a la via d'accés on comença la grimpada no és fàcil. Primer cal arribar a la bretxa després d'una breu pujada. Un cop a la bretxa ja estem a sota de les majestuoses parets calcàries. Hi ha una via que puja per l'aresta, però necessitaríem corda. Des de la bretxa saltem al vessant sud i baixem una cinquantena de metres per una canal tarterosa amb un pendent molt fort. Quan sembla que ens aboquem al buit veiem que a l'esquerra marxa una gran lleixa que trenca la verticalitat de la paret. Un caminet gairebé impossible marxa per sobre d'aquesta lleixa suspesa al buit. És un camí fàcil però molt aeri, enclavat entre les parets verticals que s'enfilen amunt a la nostra esquerra, i el precipici que cau cap a Formigal a la dreta. És un tram molt bonic.

Creuem el caminet per sobre d'aquesta feixa aèria d'herba entremig de les parets de roca fins arribar al cap d'amunt, on hi ha un mirador natural que obre la visió cap al sector sud, amb el poble de Sallent de Gállego a sota, i més enllà l'embassament de Lanuza i la continuació de la vall de Tena. Just en aquest punt veiem una fletxa vermella que indica el punt on comença la grimpada. Ens ho mirem dues vegades, ja que de seguida s'endevina que la grimpada no serà pas fàcil, i les ressenyes que havíem llegit parlen de passos de II i poca dificultat. Ens ho mirem dues vegades però no hi ha més opció. Tot és molt vertical, i aquest és l'únic punt dèbil per on es pot pujar.

Hem vingut sense equipament, ni corda, ni arnés ni tan sols casc, i veiem que la ruta és més complicada del que pensàvem. Ens plantegem si girar cua, però finalment decidim anar endavant. Un tros amunt ja veiem una instal·lació de ràpel, i en trobarem 3 o 4 més durant la grimpada, ja que tota la ruta és molt dreta. Si algú té intenció de pujar-hi, recomano vivament portar sobretot casc, ja que hi ha molta pedreta solta, i també la corda, sobretot a l'hora de baixar. Decidim doncs pujar amunt i comencem a grimpar per la canaleta que marxa a la nostra esquerra.

Grimpem un primer tram pràcticament vertical i amb algun pas delicat, amb poques preses (III). Ens enfilem per la part dreta de la canaleta, on sembla que hi ha més bons agafadors. Aquest primer tram és dels més difícils, primerament perquè t'agafa en fred, i encara no t'has fet a la idea de la verticalitat del sector, però a més a més els passos no són fàcils. Un cop superat la part estreta de la canal per la banda dreta, ens tornem a situar a la part central quan aquesta s'obre. Ens enfilem ara mig caminant per un pendent molt fort amb pedretes que ofereix poca seguretat. Anem seguint sempre els punts vermells que ens guiaran pel millor pas. Sense els punts seria difícil endevinar el camí correcte ja que la zona és complexa i caòtica.

La ruta va pujant fort en tendència cap a la dreta, i un tros amunt tornem a grimpar per superar un esperonet que dóna l'esquena a Sallent de Gállego. La majoria dels passos són fàcils, però sempre ens movem en un terreny molt exposat, i amb un terra poc ferm que et fa sentir insegur en tot moment. Superat l'esperó cal ficar-se dins d'una canaleta que s'enfila vertical cap a l'esquerra. Per accedir-hi fem un pas horitzontal fàcil però extremadament exposat al buit. Tot seguit comencem a grimpar a l'esquerra per un terreny vertical i delicat (II+/III). Pugem amb molt de compte i concentració, ja que insisteixo en què no és difícil, però sí molt aeri sempre. Al cap d'amunt la canaleta de roca s'eixampla i perd verticalitat. Ens hi enfilem amb compte de no relliscar amb les pedretes, i encarem els últims metres cap al cim.

Passada aquesta segona canaleta, que juntament amb el tram inicial són els més complicats, ja només queda una grimpada més fàcil fins al cim. Arribem a dalt i trobem un cim ample i amb molt bones vistes. Tenim Sallent de Gállego a cop de pedra, sota els nostres peus, així com la resta de la vall de Tena que s'allargassa seguint el riu Gállego. S'endevinen també alguns dels grans cims propers, com el Balaitús, els Frondiellas, els Infiernos, el Garmo Negro o el pic Palas. També el Midi d'Ossau i l'Anayet treuen el cap més cap al nord i l'oest respectivament. Ens estem una estona al cim contemplant el paisatge, però no estem relaxats, ja que tenim el neguit de saber que hem de baixar per un terreny delicat.

Comencem a baixar i desfem l'últim tram de grimpada. Al cap de poc trobem la canaleta vertical que ja havíem trobat delicada pujant. Baixem amb molt de compte, assegurant cada moviment, comprovant que cada roca on ens agafem sigui ferma, preveient en tot moment el següent pas. Baixem concentrats però amb seguretat aquesta canaleta, i quan som gairebé a baix sentim un soroll i veiem algú que puja. Ens creuem amb un grup de nois que ens comenten que porten corda, o sigui que si tenim problemes per baixar ens podran ajudar. Això ens dóna una certa tranquil·litat, però ells segueixen amunt i nosaltres avall. Esperem uns moments que pugin fins a dalt arrecerats en una entrada de roca, ja que fan caure moltes pedres i podria ser perillós. Un cop són a dalt ens avisen i nosaltres seguim baixant.

Tornem a creuar el pas horitzontal delicat i seguim desgrimpant amb compte però ja més refiats després d'haver superat fàcilment el tram superior més difícil. Anem desfent el camí ja conegut poc a poc però amb menys complicació del que pensàvem. Pel camí anem trobant diferents instal·lacions de ràpel, que sens dubte és la forma més ràpida i sobretot segura de baixar. Baixem fins a l'última canaleta, que ja sabem que és delicada. Des d'on hi ha la instal·lació de l'últim ràpel no veiem clar de baixar ja que és un tram vertical amb poques preses. L'agafem més per l'esquerra, exactament per on havíem pujat, i amb compte desgrimpem la xemeneia fins a la seva base, on ja ens relaxem després d'una experiència més intensa del que comptàvem.

Creuem avall la lleixa suspesa al buit i remuntem ara la canal fins a la bretxa que separa els dos cims. Tot seguit fem la llarga travessa pels lloms del vessant nord de la muntanya. Al final girem a l'esquerra i fem el descens final fins a Formigal. Arribem satisfets d'haver pujat una muntanya tan emblemàtica i que ens havíem mirat tantes vegades. Però també constatem que a vegades les ressenyes s'han de llegir bé i contrastar amb d'altres opinions, ja que hem pujat convençuts que seria una activitat fàcil i relaxada, i ens hem trobat amb una grimpada poc difícil, però molt exposada. Sens dubte sobretot el casc, però també la corda serien molt recomanables. En qualsevol cas és una muntanya molt bonica i emocionant.