A sobre mateix de Berga i prop de la bonica ermita de Sant Pere de Madrona neix un crestall que finalitza just a l'aparcament del santuari de Queralt. Recentment s'ha popularitzat aquest itinerari, sobretot arran del desbrossament i neteja que permet recorre'l amb comoditat. Una forma diferent, estètica i un xic més aventurera d'accedir a aquest gran mirador de Catalunya. La ruta és fàcil, tot i que cal grimpar per terreny aeri i superar un parell de desgrimpades breus però delicades (III).

Tornem a recórrer un dels itineraris més salvatges i estèticament potents al vessant sud del Moixeró, enfilant el seu punt culminant a través d'un laberint d'agulles, parets i canals de gran bellesa. Sortim des de l'Hospitalet de Roca-sança i fem una breu parada a la curiosa Foradada abans de continuar fins a la base de les grans parets calcàries. Encadenem diverses canals fent alguna grimpada un pèl més complicada per la presència de neu i gel. Sortim de l'itinerari laberíntic per les antigues mines de la Mena, i acabem de remuntar fins al cim. Fem parada al Niu d'Àliga i iniciem el descens per coll de Jou i Roca-sança.

Al nord de la Móra Comdal unes petites muntanyes de conglomerat recorden el massís Montserratí per les seves formes arrodonides. Sortim des del mirador de Serra-seca, prop de Cambrils i pugem suau fins el Pla de les Guàrdies. Comencem a baixar i entaforar-nos en un entramat de torrents i barranqueres. Creuem el Torrent Mal i anem obrint vistes cap a les Encantades, les formes més peculiars i curioses de l'entorn. Baixem cap al fons de la vall observant les punxegudes agulles i esperons. Passat el petit nucli del Sàlzer pugem per pista fins al punt d'origen.

Diverses rutes curtes al parc natural de les Bardenas Reales ens permeten admirar les curioses formes d'aquest espai semidesèrtic situat al sud de Navarra. Els intensos colors rogencs de la terra argilosa i l'erosió produïda per l'aigua i el vent ofereixen un paisatge singular, amb racons de gran bellesa. En absència de camins indicats, ens aventurem per un terreny inhòspit i divertit; improvitzem i descobrim racons molt bonics ben diferents del que coneixem. Tota una meravella geològica.

A cavall entre les valls d'Aísa i Hecho, el massís de Bernera és poc freqüentat tot i la bellesa de l'entorn. Pujarem el cim principal que dóna nom al massís, però que no és el més alt. Sortim des del refugi de Lizara i creuem l'estret Achar de Catiellas. Encarats a llevant enfilem una llarguíssima i ampla canal, barreja de tartera, neu i gel. Un cop al coll coronem un pic secundari al nord, per contemplar l'espectacular vista. Tot seguit accedim al cim principal, contemplem l'ampli paisatge i baixem per l'est, voltejant el massís i tancant el cercle per la collada del Bozo.

Amb menys neu del que prevéiem sortim del refugi de Linza i prenem el camí de França cap a l'est fins un marcat coll on ja veiem la carena que ens portarà al cim. Amb trams pelats, d'altres amb neu i també passos sobre gel enfilem fort per la bonica aresta fins al cim fronterer, on gaudim d'immenses vistes sobre els pics nevats del sector més occidental dels Pirineus. Tornem pel mateix camí, amb alguna petita variant per fer-lo paisatgísticament encara més interessant.

Des de Riglos marxem d'esquena als Mallos per un camí planer que ens porta al peu del massís d'Os Fils. Seguint els indicadors pugem pel vessant nord fins a trobar l'inici del tram equipat. Mitjançant clavijas i el cable de vida enfilem un primer mur vertical, tot seguit una canal més encaixonada i després un parell més de parets separades per sengles graonades. Un cop dalt, contemplem els magnífics Mallos així com la plana de la Foia d'Osca i el Moncayo des del Mirador de los Buitres. Tornem pel camí equipat de la Peña Don Justo.

Una volta a les impressionants moles vermelloses de sediments conglomerats ens permet contemplar la seva verticalitat i les formes curioses. Des del poble de Riglos avancem cap a la base del mallo Pisón, i el voltem fins a buscar l'ample canal que puja entre aquell i el mallo Firé. Pugem fort per un caminet fins a situar-nos per sobre dels mallos, observant-los per darrera amb els últims rajos de sol sobre el riu Gállego. Prop del refugi Roseta comencem a baixar i tanquem el cercle voltejant el vessant nord i est.

És la cavitat coneguda amb més recorregut del Berguedà (més d'1 km.), i una de les més importants formada per guixos. Es troba al terme de Borredà, prop de l'ermita de Sant Sadurní de Rotgers. Fem el recorregut més clàssic, entrant per la boca R2 i sortint per la R3, un itinerari subterrani de més de 600 metres. Després de desgrimpar per una zona de blocs superem un laminador molt estret i humit, i encadenem diversos passos estrets. Més endavant la cova té unes dimensions més còmodes, amb galeries i sales destacades, com la Sala Blanca, tota ella de guix. Les formacions són escasses, però passem al costat d'una colada molt estètica.

Entre Sant Llorenç de Morunys i el Santuari de Lord s'aixeca un crestall d'est a oest que conecta el pantà de la Llosa del Cavall i els Bastets amb la capçalera de la vall, al Tossal del Codó. Enmig hi trobem una petita aresta amb un cim punxegut, coronat per una senyera. Al vessant sud hi ha diverses vies d'escalada, i una de molt fàcil però estètica que recorre l'aresta oest. Escalem aquesta via tan fàcil, amb un únic tram de IV i contemplem l'excel·lent vista des del menut cim.