Pugem la muntanya més alta dels Pirineus en un dia assolellat de primavera, només tenyit per alguns núvols i boires, i la presència del vent al cim. La neu ens acompanya des de poc després del refugi de la Renclusa. Pujar-hi un dia entre setmana i evitar les aglomeracions és un plaer. Hi havia gent amb esquís, però nosaltres pugem caminant, directes des de la Besurta i tornant per Aigualluts.
Sortint des de l'ermita de Sant Joan de Codolar enfilarem fins el punt més alt de la Serra del Montsant, la Roca Corbatera, a través d'un camí costerut equipat amb esglaons en tres passos complicats. Des de dalt la Serra ens arribarem fins al poble d'Albarca per tornar després a remuntar pel Grau de la Mare de Déu i acabar d'arrodonir la volta per dalt la carena.
La comarca del Priorat està atravessada per la Serra del Montsant, que tot i no tenir grans alçades sí que té parets molt verticals en el vessant sud. A dalt la serra hi ha un gran altiplà sec i àrid, i també alguns estrets congostos. Enfilem la Serra per una via ferrada, fem una bona volta i tornem per un dels múltiples graus equipats que permeten superar els trams més verticals.
El segon dia que passem per la zona fem tot un clàssic, el cim més elevat d'aquesta àrea, el Puigmal. Enfilem pel camí més directe, des de Fontalba. Allargarem la sortida seguint la carena de l'Olla de Núria fins al Coll de Finestrelles, tot passant pel Pic del Segre. De baixada, després de passar Núria, una calamarsada ens fa córrer més del que volíem.
Tot i ser una zona molt concorreguda, la Vall de Núria ofereix rutes molt interessants, i podem trobar-hi una gran varietat de camins. Des de la part baixa de la vall, prop de Queralbs, enfilem fins al Balandrau, passem pel refugi Coma de Vaca, recorrem l'espectacular camí dels Enginyers i passem pel centre neuràlgic, el santuari de Núria. Una ruta llarga i amb molt desnivell.
Les abundants precipitacions de l'hivern donen pas a una primavera frondosa i florida. Les abelles del baix Berguedà han treballat de valent, recollint pol·len de la inèdita gran quantitat de romaní d'enguany i transformant-lo en deliciosa mel. Capitanejats per experts apicultors, els n'anem a robar part de la producció, amb considerable oposició de la comunitat d'obreres.
Dediquem el llarg cap de setmana de l'1 de maig a recórrer la zona sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb base al refugi Josep Maria Blanc. Una zona bonica i exigent, amb cims alts i escarpats, valls profundes i amb una munió d'estanys totalment coberts de neu.
La Serra del Picancel és escarpada i feréstega. La sinuositat del territori format per profundes canals i roques conglomerades que s'eleven verticalment en dificulten l'accés. És possible però creuar-la sencera per la carena, grimpant en alguns punts i sobretot superant un tram totalment vertical equipat com a via ferrada.
El petit poblet de Malanyeu està envoltat de cingleres freqüentades per escaladors. També hi ha camins que mitjançant solucions enginyoses permeten recórrer aquest terreny accidentat. Des de les parts altes de les cingleres gaudim de bones panoràmiques sobre les petites valls del sector occidental de la serra del Catllaràs.
Amb els seus 1.656 m. d'alçada és un cim modest però té unes àmplies vistes cap a la zona de la serra del Picancel i també cap als Rasos i Ensija. D'entre els diferents camins que hi menen en triem un de peculiar, voltant pels cingles de Tastanós. Una matinal circular pel vessant solei, amb sortida i arribada a Vilada.