Apicultors per un dia

Les abundants precipitacions de l'hivern donen pas a una primavera frondosa i florida. Les abelles del baix Berguedà han treballat de valent, recollint pol·len de la inèdita gran quantitat de romaní d'enguany i transformant-lo en deliciosa mel. Capitanejats per experts apicultors, els n'anem a robar part de la producció, amb considerable oposició de la comunitat d'obreres.

Som una bona colla d'aprenents d'apicultors, alguns estem a les beceroles, però tenim ganes d'aprendre. El Joan, el Miquel i el Josep són els mestres, amb molts anys d'experiència cuidant les abelles i recollint la mel cada primavera. La mel de romaní, habitual al baix Berguedà, és deliciosa, suau, dolça i amb un color molt clar. Segons el Joan, la mel d'aquesta zona és la millor, ja que el romaní és molt abundant, i les abelles no han de recórrer a altres flors. No sé si és la millor, però puc assegurar que no n'he provat mai cap de tan bona!

Quedem a Casserres i ens dirigim amb cotxe fins al punt en què hi ha les caixes de les abelles, en un punt arrecerat del vent del nord, en una zona de sotabosc, més aviat rocosa i afectada pels incendis de l'any 94. Hi ha un bon nombre de caixes, totes elles arrenglerades, ubicades sobre una gran roca plana i lleugerament alçades del terra. A una distància prudencial deixem els cotxes, preparem els estris necessaris. Es posen tifes seques de vaca dins del fumador i s'encén. Té una petita manxa que empeny i dirigeix el fum. Posem a punt la centrifugadora, els pots per guardar la mel, un bugader i la resta de material necessari. Ens posem els vestits protectors, centrant bé la careta i sense oblidar-nos dels guants. Els mitjons, ben gruixuts, per sobre dels pantalons per evitar que alguna abella amb esperit explorador pugui escalar les nostres cames. Un cop equipats ens dirigim cap a les caixes i comencem a obrir-les. El Miquel ens adverteix als aprenents que ens situem sempre per darrera de la caixa.

El Miquel i el Jordi van obrint les caixes una a una, i van traient les làmines, també una a una. No es treuen totes les làmines, sinó que aproximadament la meitat de la mel es deixa a les caixes, ja que és l'aliment que necessiten les abelles del rusc per passar l'any i criar la seva descendència. Les làmines que tenen molts polls (larves) també es deixen per no malbaratar-los. Així doncs es treuen només les làmines que contenen molta mel i no hi ha polls. Un cop extreta la làmina de la caixa, s'espolsen amb cura les abelles que hi resten amb un raspall llarg i fi.

Cada làmina és transportada uns metres més enllà, on l'altra part de l'equip fa la resta d'aquest procés inicial. S'agafen les làmines una a una, i sobre el bugader (per evitar que es perdi gens de l'apreciat fruit) es passa el ganivet o desoperculador (una espècie de ganivet llarg en forma de paleta) arran de la làmina per treure els opercles de cera que tanquen algunes de les cel·les, i facilitar així la sortida de la mel amb el centrifugat. Tot i que no totes estan tancades, moltes cel·les sí que ho estan, ja que les abelles segellen les cel·les plenes per facilitar la conservació. Llavors es passa aquest ganivet arran per arrencar aquesta prima paret de cera. Tot seguit es posen tres làmines dins del centrifugador, i es fa girar. La mel surt de les cel·les gràcies a la força centrífuga, sense fer malbé la làmina ni les cel·les. Es repeteix l'operació girant les làmines, ja que tenen bresca per les dues cares, i això mateix per totes les làmines que es van traient. Un cop buides les làmines es tornen a col·locar a les caixes.

Algunes de les làmines extretes contenen casalots de mare, que són unes cel·les especials, que no tenen la característica forma hexagonal, sinó que són com uns tubs llargs i tancats, dins dels quals hi ha la larva d'una futura reina. Les larves de reina s'alimenten només de gelea reial, que és un líquid blanquinós i molt nutrient que hi ha dins dels casalots. En una arna o rusc només hi pot haver una reina, i quan en neixen més, si sobreviuen possiblement acabaran creant el seu propi eixam, que se separarà del principal donant pas a una nova comunitat.

Al principi les abelles trescaven tranquil·les, i acceptaven amb resignació la paga del lloguer anual per ocupar les caixes en forma de la mel que els prenem. Però més tard, encara no sabem si per un canvi d'aire o per alguna qüestió que desconeixem, les abelles es van anar esverant, i es van tornar força agressives. Cada cop la bonior era més forta, i les abelles es llancen amb violència contra les caretes. Algun membre de l'equip rep alguna picada, sobretot als turmells, la part menys protegida. Els bugots (o abellots), els mascles de les abelles, són molt més pacífics i no es defensen de l'agressió a la comunitat.

A part de fer cel·les a les propies làmines, les abelles també han expansionat algun espai lliure que han trobat a la caixa creant trossos de bresca que aprofitem per menjar in-situ, i degustar la mel directament, mastegant la bresca, engolint la mel i escopint la cera.

Un cop realitzat el procés per a totes les caixes i haver recollit una bona quantitat de mel, pleguem tots els trastos i anem un tros lluny per treure'ns les caretes i els vestits. Tot i això, encara una abella ressentida em va picar a la cara just després de treure'm la careta. L'entenc.

Ha estat una experiència molt entretinguda i interessant. Ens ha ajudat a entendre una mica més el procés de producció d'un bé tan preuat i exquisit com la mel, i alhora entendre una mica més el complex entramat de relacions que hi ha dins d'una comunitat organitzada com és un eixam d'abelles, uns animalons amb una vida curta i efímera però que realitzen una tasca importantíssima i vital per a l'entorn natural.