Pirineus

Peñaforca (2.391 m.)

La capçalera de la Val d'Echo està formada per un reguitzell de muntanyes escarpades i de caràcter alpí malgrat no tenir grans alçades. Avui ens enfilem fins al cap d'amunt de la serra d'Alano, un petit massís calcari amb una cara nord vertical i abrupte. Sortim de la Selva d'Oza i ens enfilem cap a l'oest tot seguint el curs del barranc d'Estriviella. Arribats al fons d'un gran circ sota les parets verticals de les muntanyes, conegut com a Rincón de Alano, deixem el GR i pugem a l'esquerra cap a una gran coma suspesa que es va redreçant mica en mica. Comencem a trobar neu, com més amunt més. Sense traça i amb neu fresca ens costa d'avançar. Entrem al Tubo de Lenito, un corredor força dret (30-40º) que ens porta al coll del mateix nom. Des d'aquí encara queden 200 metres de desnivell fins al cim per una pala força dreta. Arribem al cim pràcticament sense visibilitat. Tornem pel mateix camí.

Pui Tabaca (1.718 m.)

Sentinella de la vall de Cardós i de la tributària d'Estaon, aquest cim airós, punxegut i d'accés complicat ofereix una extraordinària panoràmica de les valls i els cims pallaresos. Comencem a caminar al final de la pista on comença el camí de Perafita, i remuntem al peu del rierol fins a les magnífiques bordes de Nibrós. Seguim endavant i passem per les bordes de Clavillats, i més amunt les de Perafita en una extensa zona de pastures on la vall s'eixampla. No trobem el camí que en ens enfila directa a la serra, i reculem fins a trobar el GR que puja fort fins al coll de Jou. A cavall de la serra Mitjana seguirem la carena cap al sud per camí precari, trobant de tant en tant petites construccions del Front del Pallars de la Guerra Civil. A la punta de la serra trobem el cim, que no és el punt més alt però sí el més destacat. Hi ha un mirador i un petit refugi al cap d'amunt. Baixem seguint l'aresta, sense camí, fent diverses desgrimpades per terreny rost.

Lo Caubo (2.281 m.)

Sortim del poble d'Anàs i remuntem el rierol fins arribar al bonic nucli d'Estaon. Creuem la població i anem seguint el GR que es va enfilant pel vessant oest de la serra de Cerdanyís. La pujada és llarga i continuada, combinant zones de bosc amb pastures d'alçada. Assolim la collada del Clot de la Calba que separa la vall de Cardós amb la vall d'Àneu, i en pocs minuts seguint la carena arribem al cim. Àmplies vistes cap a les dues valls i els cims de les capçaleres, com el Monteixo, la Pica d'Estats, Certascan o el Montroig. Seguim l'ampla carena una estona fins on el mapa indica un camí per baixar, però el camí està perdut, i baixem per un bosc espès en fortíssim pendent. Arribem a Nibrós, un bonic nucli de bordes actualment abandonat, i gairebé de fosc desfem el camí de la vall fins al punt d'inici.

Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Montcorbison (2.173 m.) i Tuc des Letassi (2.177 m.)

Sobre mateix de Vielha s'aixeca un gran sentinella que presideix tota la ribera de la Garona. És un cim modest en alçada però d'extraordinàries panoràmiques, i això el fa molt popular. En plena esplendor cromàtica de tardor sortim de la Bassa d'Oles, i comencem a remuntar els forts pendents del Montcorbison. A l'esquena tenim la capital de l'Aran sota els nostres peus, i la vall principal que s'estén cap a Arties, Salardú i més enllà Baquèira. Per forts pendents herbats arribem fàcilment al cim, on també s'obre la visió cap a la Maladeta i la resta de les valls properes. Del cim seguim la carena cap al Tuc des Latassi, un xic més alt però menys panoràmic. Baixem fort cap direcció sud fins el petit refugi deth Santet, on girem i comencem a contornejar la muntanya fins al punt d'inici.

Bosc de Carlac

Bausen és un petit poble d'uns 50 habitants situat als confins de l'Aran, i és el lloc on comença una bonica ruta circular que ens conduirà per un bosc de fades a la fageda de Carlac. Sortim al peu de l'església i planegem fins al petit cementiri civil on fa cent anys s'hi va enterrar una única persona, la Teresa. És l'indret més conegut i visitat del poble ja que les pedres tresoren una bonica història real d'amor i solidaritat. Al peu de Sant Roc seguim el camí que va girant cap al nord, sobrevolant la vall de la Garona prop de la frontera amb França. A l'altre cantó la també inhòspita vall de Toran. El camí va pujant i entra al vessant nord, on creuarem una preciosa fageda amb arbres que es contorsionen entre les pedres cobertes de molsa. Passem unes bordes i fem l'última pujada més forta cap al Coret de Pan, on saltem al vessant sud i el paisatge canvia, ara prats alpins fortament inclinats amb petites bordes ancestrals. Baixem fort entre les petites construccions i tanquem la volta de nou al bonic i típic poble aranès.

Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Posets (3.375 m.) per Biadós i la cresta d'Espadas

Progressant per la cresta d'Espadas

Des de les idíl·liques bordes de Biadós comencem la llarga aproximació cap a la collada de Grist, on començarem la cresta. Flanquegem pel cantó nord el primer tram i de seguida ens enfilem a la cresta en un tram abrupte on hem de fer alguns passos de grimpada exposats (II i III). Superem els 3.000 m. al Diente Royo, i ja no els deixarem fins al final de la cresta. Avancem trams caminant i trams grimpant, per terreny força fàcil, tot i que sovint aeri i exposat. Algunes grimpades són força espectaculars enmig d'un gram ambient alpí. Després de pujar i baixar diverses puntes, coronem el pic de les Espadas i desgrimpem cap al pas del Funambulista, fàcil però extremadament exposat. Seguim grimpant amunt, amb trams molt bonics i esmolats i altres on caminem sense complicació. Una última forta pujada ens deixa dalt del cim principal tancant un llarg recorregut per la cresta. Descens llarguíssim sota la glacera de Llardana. Ruta assequible però llarga, amb molt desnivell, aèria i espectacular.

Mont Perdut (3.355 m.) per la Punta de las Escaleras

Camí del Mont Perdut

L'autobús 4x4 de Nerín ens deixa dalt de la serra de las Cutas, a pocs metres de l'espectacular mirador sobre el gran canó de la vall d'Ordesa. Planegem per sobre de la cinglera esfereïdora en direcció cap a la base del massís de les Tres Serols: el Cilindre, el Mont Perdut i el pic d'Añisclo, que tenim davant. Ens apropem a Góriz sense acabar d'arribar-hi, i seguim el camí normal fins que sota un gran esperó girem a la dreta per enfilar una canal molt dreta. Grimpem un primer ressalt, i anem remuntant en fort pendent la cara sud de la muntanya fins assolir els 3.000 metres a la Punta de las Escaleras. Hem de grimpar dues parets, la segona més dreta, fàcil (II+) i equipada amb un cordino. Tot seguint un pendent ara nevat arribem directes al cim. Amb la visibilitat reduïda per les boires baixem pel camí normal de l'Escupidera fins a l'estany Gelat, i seguim baixant amb vistes espectaculars de la vall fins a Góriz, on fem una parada abans de desfer el camí ja conegut.

Vall de Santa Magdalena

Paisatge d'alta muntanya sota el pic de Salòria

Sortim del refugi de la Basseta i pel camí tradicional planegem fins a les ruïnes de Sant Joan de l'Erm Vell. Prenem un camí deliciós que baixa fort pel serrat de l'Oratori, enmig d'un bosc d'avets i bedolls. Arribem al peu del riu de Santa Magdalena, i planegem per bona pista a peu d'aigua fins a la bucòlica ermita que dóna nom al sector. Comencem la primera gran pujada remuntant la vall de Bedet, en un ambient increïble d'alta muntanya amb prats alpins i petites bordes. Un cop a dalt voltem la capçalera de la gran coma per una pista panoràmica. Baixem de nou a peu de riu, i sota mateix del pic de Salòria iniciem la segona gran pujada cap al Ras de Conques. Encara pugem més fins a la carena de les Mongetes, i per un camí preciós, que a vegades ens obliga a baixar de la bicicleta, la resseguim fins un l'últim descens vertiginós que ens porta al punt d'inici. Una ruta dura i espectacular per paratges idíl·lics.

Pàgines

Subscriure a Pirineus