Pui Tabaca (1.718 m.)

Sentinella de la vall de Cardós i de la tributària d'Estaon, aquest cim airós, punxegut i d'accés complicat ofereix una extraordinària panoràmica de les valls i els cims pallaresos. Comencem a caminar al final de la pista on comença el camí de Perafita, i remuntem al peu del rierol fins a les magnífiques bordes de Nibrós. Seguim endavant i passem per les bordes de Clavillats, i més amunt les de Perafita en una extensa zona de pastures on la vall s'eixampla. No trobem el camí que en ens enfila directa a la serra, i reculem fins a trobar el GR que puja fort fins al coll de Jou. A cavall de la serra Mitjana seguirem la carena cap al sud per camí precari, trobant de tant en tant petites construccions del Front del Pallars de la Guerra Civil. A la punta de la serra trobem el cim, que no és el punt més alt però sí el més destacat. Hi ha un mirador i un petit refugi al cap d'amunt. Baixem seguint l'aresta, sense camí, fent diverses desgrimpades per terreny rost.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Camí de Perafita Estaon, Vall de Cardós (Pallars Sobirà)
• Distància: 14,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 870 metres
• Temps: 7:10 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Trams sense camí. Desgrimpada amb algun pas aeri baixant del cim
• Cartografia: Pica d'Estats - Montroig Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Seguim un dia més a la vall d'Estaon i ens disposem a iniciar una ruta amb dues parts molt diferenciades: una primera meitat direcció nord en què avançarem pel fons de la vall, en un terreny humanitzat amb diversos nuclis de bordes, i una segona part de tornada, direcció sud, avançant pel fil de la carena de la serra Mitjana, en què tindrem unes bones perspectives de les dues valls que separa, la d'Estaon a l'oest i la de Cardós a l'est. Al final de la carena acabarem de pujar el Pui Tabaca, un cim més baix que la major part de la carena que recorrerem, però ben definit i indivualitzat. El Pui Tabaca s'alça imponent com a far que separa les dues valls, i ens proporciona un magnífic mirador. Caminarem amb l'Ariadna i l'Albert, que ens fan d'anfitrions en aquesta zona tan bonica del Pallars.

El punt de sortida natural d'aquesta ruta seria el poble d'Estaon, però com que volíem anar una mica per feina i que la ruta no s'allargués més del compte, pugem amb cotxe per una pista que neix al revolt abans d'arribar a Estaon i que puja un tros amunt fins al camí de Perafita. Vam gaudir molt d'aquesta ruta, ara bé, no vam aconseguir que no s'allargués, ja que al final vam caminar més de 7 hores. La inexistència d'algun camí que assenyala el mapa, o el camí precari o pràcticament inexistent de la carena, així com la baixada mig desgrimpant del cim van acabar d'allargar notablement el temps de ruta. Tot i això val molt la pena, ja que l'entorn és magnífic, especialment amb els colors de la tardor.

Des del petit aparcament al final de la pista comencem a caminar pel camí que remunta la riba del riu de Peracalç. El dia anterior a l'excursió a Lo Caubo ja havíem recorregut aquest camí però en sentit contrari, i pràcticament de fosc. Ens fixem en les petites cascades que forma l'aigua en saltar entre els blocs d'esquistos negres, així com les fulles acolorides dels pollancres i bedolls que arrossega. Al cap d'uns minuts de pujar per camí còmode i agradable tot i la fresca matinal arribem al bonic nucli de les bordes de Nibrós.

Sota el turó de l'Escomelleda la vall s'eixampla momentàniament, i ofereix unes bones pastures en terreny força pla, cosa poc habitual en aquesta vall tancada i de forts pendents. Els antics habitants de la zona van saber aprofitar aquest petit espai fèrtil i van construir-hi un bon grapat de bordes per conservar els ferratges de cara a l'hivern. Nibrós és un nucli força ben coservat amb un nombre considerable de bordes totes elles agrupades. Només venir fins aquí ja val la pena, i seria una excursió curta i agradable. Però nosaltres seguirem amunt per seguir coneixent la vall. Poc més amunt de Nibrós trobem una cruïlla de camins. El GR gira a la dreta, abandona la vall i comença a pujar cap al coll de Jou. Nosaltres seguirem pujant suaument per la vall, ja que volem conèixer les bordes de Perafita i intentarem buscar un camí per enfilar-nos a la carena més amunt. Al final no el trobarem i després de les bordes de Perafita tornarem enrere fins a aquest punt per pujar la serra Mitjana.

Avancem per un camí molt agradable que va remuntant suaument la vall, enmig d'un bonic paisatge de tardor, amb els bedolls, els pollancres i les acàcies amb diferents tons de colors grocs, ocres i vermellosos. Al cap de poc arribem a les bordes de Clavillats, un nucli més petit a la riba dreta del riu de Peracalç. Seguim pujant per la riba esquerra (és a dir, el camí marxa a la dreta del rierol tot pujant). El caminet s'enfila una mica més i al cap de poc arribem a les bordes de Perafita, un altre nucli molt bonic, aquest en un paisatge més obert, ja sense pràcticament arbres. Tornem a ser en una zona on la vall s'obre amb nombroses pastures. Les bordes són molt boniques, agrupades en un petit nucli gairebé a 1.600 metres d'alçada. Hi ha una petita font ben fresca a la part baixa del nucli. Les bordes estan en general força ben conservades, alguna arranjada i també alguna que s'ha esfondrat. És un lloc molt bonic.

La nostra intenció és enfilar-nos dalt la serra Mitjana i recórrer-la en sentit sud, ja camí de tornada. El mapa de l'Alpina indica un camí uns metres més amunt de les bordes. Ens hi dirigim buscant algun rastre de sender, però per molt que busquem no hi ha cap indici. Probablement hi havia hagut algun camí anys enrere, però l'abandonament rural, sense pastors ni ramats que cuidin la zona, ha fet que es perdés. El camí, segons el mapa, hauria de trobar-se en un fort pendent ple d'escobes (bàlec). Seria possible pujar marges a través, però és tremendament incòmode, ja que les mates són molt espesses i fibroses. Després de provar-ho per diferents punts decidim tornar enrere per anar a buscar el GR que també s'enfila a la carena, però uns metres més avall. Va ser una bona decisió.

Així doncs flanquegem per sobre els prats d'alçada, uns metres per damunt de les bordes de Perafita, seguint els camins que formen els ramats de vaques i cavalls. En passar per la part alta dels prats tenim una bona panoràmica del fons de la vall i de les bordes. Al final dels prats anem baixant de nou cap al camí principal de la vall, i el desfem passant de nou per les bordes de Clavillats. Pocs metres més avall hi ha la cruïlla indicada de camins. Prenem el GR-11 cap a l'esquerra i comencem a pujar. Aviat trobem la borda de Masover, on comença un flanqueig ascendent en considerable pendent. Una estona més amunt el camí fa un gir a l'esquerra sota mateix de la borda de Vidal. El camí puja encara més fort fins un nou zig-zag que trobem més amunt. Finalment un flanqueig més llarg amb un pendent més suau ens deixa a l'ample coll de Jou, i obrim la visió cap a la vall de Cardós, que tenim a l'altra banda de la carena.

Fem una pausa per fer un mos a coll de Jou mentre observem la vall de Cardós amb els seus pobles i les serres que l'envolten. Un cop dalt la carena l'haurem d'anar seguint cap al sud, sempre pel fil. La carena és ampla i arrodonida, tot i que més endavant s'estreny lleugerament. En tot moment tenim molt bones vistes de l'entorn. A la dreta la vall d'Estaon, amb els nuclis de bordes que hem visitat de pujada, i a l'esquerra la vall de Cardós, amb petits pobles com Boldís Jussà i Boldís Sobirà que s'enfilen pels vessants de les muntanyes que tenim just davant.

Deixem el GR i comencem a recórrer la carena cap al sud. Al principi el camí és ben definit, i fins i tot marcat amb alguns senyals grocs. Però aviat veiem que no és un camí gaire freqüentat, malgrat la bellesa de l'indret. Mica en mica ens anem barallant amb les escobes i els matolls que dificulten el pas. Ens enfilem fins un primer turó, i baixem per l'altre banda. Seguint la carena, a continuació flanquegem per la dreta un turó més destacat, Miravall, on el camí ja és més emboscat. Trobem també algun pas més dret on hem d'utilitzar les mans, però sempre és un terreny fàcil, amb l'única dificultat afegida de la vegetació que creix ufanosa a falta d'ús i manteniment del camí. Trobem restes d'antigues construccions, totes elles de l'època de la Guerra Civil, quan aquestes carenes albergaven posicions i punts de vigilància de les tropes d'ambós bàndols dins del Front del Pallars.

Superem un tercer promontori des del qual la línia de la carena ja es dibuixa fins al seu límit sud, i veiem la punta del Pui Tabaca. Encara és força lluny, i haurem de seguir avançant entre els indicis de camí i els matolls una estona més. Baixem pel vessant sud d'un promontori més destacat de la carena i arribem a un lloc on hi ha restes d'un petit nucli de cabanes de l'època de la guerra. Només queda la base de les petites edificacions, bastides en un petit tram pla i arrecerat de la carena. Els arbres i el sotabosc pràcticament han engolit les poques restes. Perdem els senyals de pintura groga, però anem seguint per la carena, on tan aviat sembla que hi ha rastres de sender com que ens movem per terreny selvàtic. Més tard veurem que els senyals de pintura i el precari camí es mou uns metres per sota de la carena, pel vessant de Cardós, tot i que també és força precari. En tot cas el mapa marca el camí pel fil de la carena, i nosaltres l'anem seguint, com també ho fa la fauna salvatge, sobretot isards o cèrvols, dels quals veiem rastres evidents.

La carena es fa una mica més aguda. Pugem un últim promontori que ja ens dóna una visió clara i directa del Pui Tabaca. Curiosament el cim es troba més avall, ja que pràcticament tota la carena és més alta. Però per altra banda és un cim ben destacat, una punta aguda que trenca la suavitat que la carena havia tingut fins aquí. Es defineix davant nostre un tram de cresta agut i estret que s'aixeca des del punt més baix. Baixem doncs un últim tram entre matolls i algun pas de roca i arribem a un evident coll, on hi ha un petit oratori dedicat a Sant Ermengol. En aquest punt hi arriba una pista precària que puja des del vessant de Cardós, concretament des de Lladrós. De fet des del vessant de Cardós és ben fàcil pujar aquest cim seguint la pista, i en canvi des del vessant d'Estaon no hi ha cap camí fàcil.

Des del collet el camí ja és evident en direcció al cim. La pujada és molt forta en un terreny més rocós. En algun punt fins i tot cal ajudar-se amb les mans. Creuem una petita bretxa i acabem de remuntar uns últims metres mig caminant mig grimpant. Arribem dalt del cim del Pui Tabaca (1.718 m.), on hi ha un mirador circular de 360º que ocupa tot l'espai del cim, i una petita cabana-refugi. El paisatge des d'aquest punt és molt bonic, amb les dues valls a banda i banda. És especialment bonica la vista cap als petits pobles de les dues valls, envoltats de camps, com Lladorre, Esterri de Cardós o Ginestarre, i Estaon o Anàs per ponent. Passem uns minuts al mirador de fusta ben arreglat que recentment van construir dalt del cim. Hi ha diverses taules d'interpretació que permeten conèixer els cims i els pobles de la zona.

Arriba l'hora de baixar, i el primer que hem de fer és decidir per on fer-ho i buscar algun rastre de camí. El mapa indica un sender que continua baixant per la carena en direcció sud. Però a partir del cim la carena és molt més abrupta. Ja no parlem d'una carena ampla i arrodonida sinó més aviat d'una cresta rocosa amb fort pendent a banda i banda. Per sortir del mirador i arribar a la carena ja hem de fer un pas acrobàtic agafats a les pròpies baranes del mirador, ja que el terreny és molt abrupte per tots els cantons, i no permet un descens còmode. Un cop sota el mirador, seguim la carena avall, caminant per terreny molt pendent, i fent alguna primera desgrimpada que més endavant seran freqüents.

No hi ha pròpiament camí, però sí trobem alguns senyals de pintura vermella, però pensats en direcció de pujada, no de baixada. Baixem seguint la carena, cada cop més dreta i amb diverses grimpades, algunes fins i tot una mica aèries. En un punt intentem flanquejar per la dreta, però el terreny és tan dret que encara és pitjor. El pas més fàcil i evident és seguir la cresta, i així ho anem fent, amb lentitud i paciència, ja que el terreny és rost i complicat. Baixem fins una mena de collet, on la cresta remet i s'eixampla. Sense camí evident baixem cap a la dreta enmig d'un bosc força dret, però res a veure amb el tram de roca encrestat de la part superior. Anem baixant entremig del bosc fins arribar a una zona de pastures a mig camí entre Anàs i Estaon. Creuem ens prats, arribem a la carretera i acabem de baixar cap al poble d'Anàs, on tenim el centre operatiu. L'Albert i l'Ariadna van a buscar el cotxe que teníem més amunt.

Al final el que havia de ser una ruta fàcil i matinal s'ha allargat més de 7 hores. És una ruta molt bonica, i sap greu i sobta que els camins estiguin tan perduts, ja que la qualitat excursionista de la zona és extraordinària. Hem gaudit de paisatges ben diferenciats, primer seguint la vall i creuant bonics nuclis de bordes. Després ens enfilem a la carena i contemplem els amplis paisatges pallaresos des de les alçades, reconeixent multitud de cims i els petits poblets al fons de les valls. És una ruta aventurera, sobretot per la falta de camí, i el tram final baixant del Pui Tabaca, desgrimpant per esquistos esquerps. Probablement seria més bona opció fer la ruta en sentit contrari, concentrant la dificultat de pujada. En tot cas és una zona poc coneguda des de l'òptica excursionista, però molt interessant i que sens dubte val la pena trepitjar.