Montcorbison (2.173 m.) i Tuc des Letassi (2.177 m.)

Sobre mateix de Vielha s'aixeca un gran sentinella que presideix tota la ribera de la Garona. És un cim modest en alçada però d'extraordinàries panoràmiques, i això el fa molt popular. En plena esplendor cromàtica de tardor sortim de la Bassa d'Oles, i comencem a remuntar els forts pendents del Montcorbison. A l'esquena tenim la capital de l'Aran sota els nostres peus, i la vall principal que s'estén cap a Arties, Salardú i més enllà Baquèira. Per forts pendents herbats arribem fàcilment al cim, on també s'obre la visió cap a la Maladeta i la resta de les valls properes. Del cim seguim la carena cap al Tuc des Latassi, un xic més alt però menys panoràmic. Baixem fort cap direcció sud fins el petit refugi deth Santet, on girem i comencem a contornejar la muntanya fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Basa d'Oles Vielha e Mijaran (Val d'Aran)
• Distància: 8,90 quilòmetres
• Desnivell positiu: 600 metres
• Temps: 4:15 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Val d'Aran Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Iniciem una breu escapada a la Val d'Aran amb una d'aquelles rutes clàssiques i imprescindibles. És un itinerari molt concorregut, i és ben senzill d'entendre: és una excursió fàcil, curta i extraordinàriament panoràmica. A més a més l'accés és molt senzill, ja que el punt de sortida, la Bassa d'Oles, està situat just a sobre de Vielha, i s'hi arriba per pista asfaltada. Triem aquesta ruta precisament perquè busquem una activitat fàcil per aquest primer dia ja que hem de reservar forces pel proper, pel qual tenim reservada una activitat molt més exigent.

Ens reunim l'Ariadna, l'Albert, la Sílvia i jo mateix i des de Vielha prenem la carretera que puja primer cap a Gausac, i dins d'aquest nucli trobem una pista estreta però asfaltada que va pujant fort cap a l'oest per la falda de la muntanya. La pista recorre una zona boscosa guanyant alçada tot encadenant un bon grapat de llaçades. Arribem al peu de la Bassa d'Oles, on hi ha un bon aparcament i un edifici que segons el cartell és un centre de conservació, tot i que es veu tancat de fa dies. L'aparcament està pràcticament ple, suposo que hi fa el fet que iniciem un cap de setmana de 4 dies en plena tardor i amb un temps excel·lent.

Comencem a caminar per una pista que neix al peu de l'edifici que havia estat refugi anteriorment. En tot moment trobarem indicacions i senyals que ens marcaran el camí, que d'altra banda no té pèrdua possible, ja que només treure el nas darrere d'uns avets ja veurem l'objectiu davant nostre. Caminem doncs uns metres per la pista que aviat gira i ens porta a l'entrada d'una gran esplanada. Girem a l'esquerre i passem al costat de la bonica Bòrda dera Vila, encara seguint una pista precària. Passada la borda la pista sembla que vulgui baixar i desviar-se del cim que tenim just davant, però de seguida gira de nou a l'esquerra i es torna a encarar a la base de la muntanya. Trobem un grup de caçadors ben abillats, però ja els advertim que avui caçaran poc en aquell lloc, ja que és molt concorregut. Ens conviden a un trago de vi de la seva bóta, que acceptem agraïts, i seguim caminant costa amunt.

S'acaba la pista a la part alta dels prats i trobem un camí que s'enfila de valent per terreny herbós. Tota la pujada fins al cim seguirà aquesta mateixa tònica: anirem pujant per un camí ben fresat que creua els prats de forta inclinació fent petites marrades. Pugem durant una bona estona sempre en direcció oest cap al cim visible en tot moment. Avancem diversos grups d'excursionistes, no pas perquè anem molt de pressa, però la facilitat del cim convida a pujar-hi a persones poc habituades a l'excursionisme, però que no volen perdre's les vistes privilegiades d'aquest gran mirador natural en un dia esplèndid com el d'avui. Així doncs anem pujant fort, amb l'ajuda dels bastons que faciliten el dur ascens.

De tant en tant ens aturem per esbufegar, i girant la mirada enrere contemplem la capital de l'Aran, Vielha, sota els nostres peus, i més enllà el curs alt de la Garona i els pobles que hi riberegen: Baquèira, Salardú, Arties, Garòs,... tots en una alineació pràcticament recta en direcció oest que es manté fins a Vielha, on el riu gira a la dreta i marxa cap al nord direcció França. Mica en mica anem guanyant metres, i ens acabem enfilant a l'ampla carena septentrional de la muntanya, on el pendent es suavitza lleugerament. Ja veiem unes antenes que presideixen el cim, el qual assolim en pocs minuts.

Som al cim del Montcorbison (2.173 m.), i la panoràmica és superba. Tan sols hem caminat una hora i vint minuts i som dalt d'un cim que ens ofereix una imatge global de bona part de la vall d'Aran. El més destacat és gaudir de la imatge a vol d'ocell del curs de la Garona, i com gira a l'alçada de Vielha per orientar-se cap al nord i prosseguir el seu periple cap a l'Atlàntic. Però cap a l'oest també podem gaudir d'una bona imatge del massís de la Maladeta, amb la vista frontal de la depauperada glacera de l'Aneto. I cap a totes bandes muntanyes i més muntanyes. Són fàcils de reconèixer alguns dels cims més destacables de la rodalia, com el Montlude, el Maubèrme, el Montardo, el Besiberri, el Molières, el Malh des Pois, el massís de la Maladeta o el Salvaguàrdia. Un panorama excels que ens té entretinguts una bona estona.

Fem una llarga pausa i mentrestant d'altres excursionistes van arribant i marxant. No volem tornar pel mateix camí, sinó que hem planejat una ruta circular. Així doncs seguim la nostra ruta direcció sud-oest per damunt d'una ampla carena herbada. Sota els nostres peus continuem contemplant la població de Vielha, extraordinàriament a prop, i davant, a l'horitzó, el massís de la Maladeta amb els seus cims nevats. Un caminet evident va seguint l'ample cordal. Primer baixem uns metres fins al punt més baix que separa els dos cims, i tot seguit tornem a pujar per pendents suaus fins al Tuc des Letassi (2.177 m.) Aquest cim té 5 metres més que el Montcorbison, però no té la mateixa qualitat panoràmica.

Des del Tuc des Letassi comencem a baixar per unes grans pastures de forta inclinació. Baixem fins a l'esplanada deth Santet, on hi ha una petita capella i un refugi lliure recentment reformat. Al peu del petit refugi girem a la dreta i ens encarem al Tuc dei Mieidia tot planejant fins una collada evident. A la collada el camí es difumina, però anem baixant per un gran embut que formen les pastures. Uns metres més avall trobem la cabana de Naut, pràcticament en ruïnes, i és un lloc important on hem de parar atenció, ja que hi ha una bifurcació poc evident. Podríem seguir baixant pel torrent que es va tancant cap a la Mair de Diu des Nhèus, que veiem més avall, on el barranc s'estreny considerablement, però si triem aquest camí després haurem de pujar. En canvi, al peu de la cabana en ruïnes girem a la dreta buscant un rastre de camí que continua faldejant la muntanya sense perdre alçada.

Un cop trobat el camí, que al principi és poc evident, ja és més fàcil de seguir. Anem contornejant per la base nord el Tuc des Letassi i després el propi Montcorbison. El caminet és pràcticament pla, i només baixa molt lleugerament fins als Clòts de Rocaguda, un esperó situat al nord del Montcorbison sobre del qual hi ha una zona de pastures plana, avui ben concorreguda per una notable comunitat bovina. Des dels plans de Rocaguda el camí segueix baixant suaument, però tracem una diagonal descendent pels prats fins a la cabana dera Pleta des Anhèths. Es tracta d'una gran esplanada per sota de la primera, on hi ha dues petites cabanes de pastor. Creuem l'esplanada i anem baixant per terreny suau fins a les envistes de la Bòrda dera Vila, que ja havíem trobat gairebé al començament de la ruta. Girem a l'esquerra i en pocs minuts arribem a la Bassa d'Oles.

Poques vegades podrem trobar una millor relació cost-benefici, o més adequat a l'activitat muntanyenca esforç-satisfacció. Amb una pujada fàcil i simple d'escassos 600 metres de desnivell per terreny amable obtindrem una de les millors panoràmiques de tota la vall d'Aran. Un d'aquells llocs imprescindibles que ens ajuden a conèixer la geografia i l'orografia d'aquesta zona tan peculiar, bonica i estimada dels Pirineus. Una ruta suau, apta per fer amb nens o persones poc habituades a caminar, i que ens sorprendrà per les extraordinàries vistes. Una matinal perfecta amb un regal visual de primer ordre.