Cunyes d'Aulà

• 

  Pletiu d'Aulà

• 

  Enfilant cap a la cresta pel vessant francès

• 

  A punt d'iniciar la cresta per les Cunyes d'Aulà

• 

  Tram delicat desgrimpant

• 

  Grimpant un esperó aeri

• 

  Tram de grimpada

• 

  Enrere el tram ja fet de cresta

• 

  Les Cunyes d'Aulà estan formades per diferents puntes

• 

  Avancem pel fil de la cresta

• 

  Vessant nord rocós, vessant sud herbat

• 

  El panorama és amplíssim

• 

  Contemplant la paret nord del Mont Valièr

• 

  Terreny salvatge i bonic

• 

  Empetitits sota les Muntanyoles

• 

  Darrer tram de cresta, amb el pic de Clavera davant

Recorrem un tram de cresta en un entorn molt salvatge al límit del Pallars, l'Aran i l'Arieja. Situats a les Cases de Bonabé pugem direcció nord per un dels camins de l'exili fins al fronterer Port d'Aulà. Voregem per darrere l'esperó i ens enfilem dalt del Lanet Clau, el primer cim de la serra que recorrerem pel fil. El recorregut és llarg, aeri i amb trams exposats. Principalment caminant però amb trams de grimpada, avancem sobre un precipici cap al nord i forts pendents herbats al sud. Progressem sense camí per terreny aeri i panoràmic, amb el Mont Valièr sempre de vigia.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Cases de Bonabé Alòs d'Isil (Alt Àneu, Pallars Sobirà)
• Distància: 14,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.600 metres
• Temps: 11:00 hores
• Dificultat: F Grimpades de II (expo)
• Sensació de dificultat: Mitjana Recorregut aeri amb trams exposats. Sense camí. Fort desnivell
• Cartografia: Pass Aran Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ja fa temps vam pujar el Mont Valièr des del cap d'amunt del Pallars, i de camí vaig fixar-me en una successió de muntanyes més discretes en altura però no en bellesa situades a llevant del Senyor de l'Arieja. Buscant informació i contrastant diversos mapes vaig veure que aquest tram de carena eren les Cunyes d'Aulà (anomenades també Cuns d'Aulà en els mapes francesos, i vist també com a Cunhs d'Aulan en occità). Es tracta d'una zona feréstega, sense camí, una carena escarpada amb trams encrestats i amb un gran precipici cap al vessant nord de l'Arieja, mentre que el cantó pallarés és igualment molt dret però herbat. El contrast entre els dos vessants és màxim, i les vistes des de la carena amplíssimes. Com sempre és un gran plaer practicar l'excursionisme al Pallars.

Sortim des de l'aparcament que el Parc Natural de l'Alt Pirineu té habilitat al costat del pont de Perosa, per sota de les antigues Cases de Bonabé. De bon matí ens entretenim uns instants veient com un ramat de cavalls inicia la transhumància, guiats per uns ramaders, abandonant els prats d'altura i dirigint-se cap al fons de les valls. Amb la fresca matinal que ha gebrat els prats al peu de la Noguera Pallaresa comencem a caminar ben abrigats per la pista que marxa cap a l'est des del mateix aparcament. Aquesta pista ramadera puja fins al Port de Salau, però només la seguirem una estona, ja que el port que nosaltres volem assolir és el d'Aulà.

Anem pujant suaument per la pista fins que la deixem, seguint un senyal que ens indica el camí cap al Port d'Aulà. En aquesta zona hi ha diverses rutes que s'han batejat com a Camins de l'Exili, ja que durant la segona guerra mundial molts exiliats, sobretot jueus, fugien de la barbàrie nazi que havia envaït França. Els camins que creuaven aquest sector de muntanyes per colls de gran alçada eren utilitzats pels exiliats en el seu camí cap a la llibertat que ben pocs assolien. Es pot consultar informació d'aquesta època a la Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya. Deixem la pista i seguim el camí que tomba cap al nord i comença a pujar més decidit.

Pugem per pastures fortament inclinades, amb un camí precari i poc definit. Afortunadament és una zona oberta i és fàcil d'orientar-se. El pendent es suavitza momentàniament al Pletiu d'Aulà, on hi ha una petita cabana de pastors que pot servir de refugi d'emergència. Aquest petit replà és un excel·lent mirador sobre l'entorn, un balcó suspès en què si mirem enrere podem contemplar la gran mola calcària del pic de Moredo, i més a ponent la vall de Montgarri. El pendent s'incrementa, i entre esbufec i esbufec anem guanyant alçada per terreny amable, herbat, i alhora molt dret. Un bon tros amunt veiem l'ample coll d'Aulà, sota un gran esperó rocós. Deixem a l'esquerra un petit estany, i amb un últim esforç arribem al coll, on ens sobta veure-hi un cotxe. Des del vessant francès hi ha una pista precària reservada a l'ús ramader.

El port d'Aulà és ample, i en un cantó hi trobem un monòlit amb el text escuet "Monument Internacional", que imaginem commemora el pas dels exiliats per aquest port a més de 2.200 metres d'altura. Al mateix coll veiem a l'esquerra (oest) un gran esperó molt vertical que suposa l'inici de les Cunyes d'Aulà. Ens hi hem d'enfilar, però el pas directe des del coll és massa dret, inassequible sense material. Per tant voltem l'esperó per la dreta, seguint la pista fins al primer revolt. Llavors la deixem i anem vorejant la base de la muntanya fins que trobem un pendent d'herba molt accentuat, per on anem pujant amb penes i treballs. La pujada és molt incòmode ja que el pendent és molt fort. En alguns punts anem grimpant quan hi ha roca, i en altres agafant-nos a les herbes com podem. Cal anar amb compte, i evitar aquesta ruta de totes totes si està humit o glaçat. És una pujada lletja, sense camí, amb molt pendent, alguns punts fins i tot aèria. Cal buscar el millor pas seguint la intuïció. Després d'una pujada més llarga del que semblava inicialment arribem al primer cim, que els mapes francesos identifiquen com a Lanet Clau (2.446 m.) uns 200 metres de desnivell per sobre del coll. El nom Lanet Clau només apareix als mapes francesos; els catalans no esmenten cap nom concret i es limiten a assenyalar la punta.

Des del cim del Lanet Clau s'obre davant nostre un panorama excepcional i fins ara inèdit. Cap a l'oest tenim una llarga carena molt accidentada, amb forts pendents i amb diverses puntes destacades. Són les Cunyes d'Aulà. Més enllà sobresut el pic de Clavera, que vam pujar fa un temps en un intent infructuós al Mont Valièr. Lleugerament separat de la línia de carena, endinsat en territori francès, destaca el gran Mont Valièr, conegut com el Senyor de l'Arieja, i que també vam pujar per aquest mateix vessant temps enrere. Les cares est i nord d'aquest cim altiu són espectaculars, amb parets que es desplomen centenars de metres. És un cim molt popular i estimat pels habitats de l'Arieja.

Fem una petita pausa al cim després de la forta pujada. Contemplem el magnífic recorregut que tenim per davant. No serà fàcil, ja que es veuen pendents molt drets, alguns de roca alguns herbats, i també es veuen passos exposats, ja que ens mourem sempre pel fil de la carena. El vessant occità és més abrupte i exposat, generalment rocós, i cau centenars de metres sobre les valls. El vessant català és dret però no tant, i està format per grans catifes d'herba ben inclinades. No hi ha camí ni cap fita més enllà d'una de petita dalt del cim. Seguirem doncs la intuïció i sobretot el pas que els isards, amants com nosaltres de les carenes, han anat definint amb el seu trànsit. En tot cas no hi ha pèrdua possible, ja que sempre seguirem la carena, caminant moltes estones i grimpant als trams encrestats.

La primera baixada des del Lanet Clau és molt dreta, i cal parar atenció. Ens posem el casc per precaució i comencem a desgrimpar en un tram d'aresta molt pendent i aèria. La desgrimpada és fàcil, però el terreny és poc segur, encrestat, trencadís i inestable. Baixem poc a poc i ben concentrats en la feina, malgrat que l'ampli paisatge convidi a la contemplació. Després de baixar aquest primer tram grimpant arribem a un petit collet i poc més endavant un tram de cresta infranquejable sense material. El vorejarem per l'esquerra, pel vessant pallarès. És un flanqueig molt icòmode, molt pendent i força exposat. Cal anar amb compte, i repeteixo, evitar-lo en cas de pluges recents o terreny humit. Cal avançar amb pas ferm i segur un bon tram de baixada fins un altre collet on el terreny ja se suavitza.

Des del collet contemplem a la dreta l'àmplia vall de l'Artiga, al vessant de l'Arieja. En poca distància linial la vall s'enfonsa més de 1.000 metres, de manera que tenim al costat dret uns pendents vertigionsos, i alhora molt bonics, amb abruptes parets de pedra que neixen des de suaus pastures. Avancem caminant un tram força planer fins que trobem un promontori rocós que ens obligarà a tornar a utilitzar les mans. Grimpem un tram fàcil i bonic, amb passos de II, alguns aeris. Finalitzat aquest tram més encrestat caminem uns metres més i arribem dalt d'un dels cimets de la cresta, el Cunyes d'Aulà Est (2.461 m.). Girem la vista enrere i contemplem el bonic tram que ja hem recorregut, i que mirat des d'aquí sembla encara més abrupte i difícil del que realment és.

En tot moment el Mont Valièr capitaneja el sector, amb el seu airós cim que sobresurt amb força per damunt de tot. Nosaltres ens hi anem acostant resseguint la cresta. Ara tenim per davant un tram més fàcil, però igualment dret. Tota la ruta és una successió de pujades i baixades, i després d'un dels cims toca baixar. En aquesta ocasió perdem poca alçada fins un breu ressalt de roca que resolem grimpant. Tot seguit pugem una bona estona per un llarg pendent herbat fins el tercer cimet del dia, el Cunyes d'Aulà Central (2.504 m.) Curiosament a mesura que evolucionem sembla que la cresta creixi. Des del punt de sortida no semblava tan llarga, però quan som més endavant veiem amb més detall les entrades i sortides del terreny i la multitud de petits cimets i promontoris que tenim per davant.

Avancem més ràpid ja que el terreny és fàcil, i caminem amb relativa comoditat pel fil de la carena, sempre vora del precipici però amb un pas prou ample i segur. Baixem un nou coll, fem una petita grimpada fàcil però exposada i superem un nou promontori que, un cop passat i mirat enrere es veu molt bonic, una petita piràmide de roca per un cantó i herba per l'altre. Tot seguit tenim un tram més planer i alhora molt bonic. En aquest tram el precipici cap a l'Arieja és encara més accentuat, i davant nostre s'obre la visió cap al proper cim, el Cunyes d'Aulà Oest. És un cim que s'entreveu molt dret, i costa d'endevinar per on haurem de pujar. Al seu vessant nord té unes curioses franges de roca verticals molt estètiques. Ens acostem planejant suaument fins a la seva base, i llavors comencem a pujar fort, primerament grimpant per una zona de petits gendarmes de roca, i gairebé al cap d'amunt pujant molt fort per un pendent d'herba, agafant-nos literalment als menats d'herba per progressar.

Assolim els 2.533 metres del Cunyes d'Aulà Oest. Portem moltes hores de ruta, i tot i que no ens ho sembla tot just estem a la meitat del recorregut. Ara ens toca baixar molt fort, seguint sempre l'abrupta carena, ajudant-nos en alguns punts de les mans. Baixem fins al Port de Tindarella, uns 150 metres de desnivell per sota del cim que acabem de trepitjar. Aquest coll, tot i ser més abrupte que d'altres com el d'Aulà o Salau, també havia estat utilitzat com a via de trànsit pels exiliats. De fet estrictament aquí podríem dir que s'acaben les Cunyes d'Aulà, almenys segons els mapes. El que tenim per davant, tot i ser una carena de característiques similars, potser sense pendents tan accentuats, els mapes l'anomenen Les Muntanyoles.

Uns isards que juguetegen al serrat de Clavera ens entretenen uns instants. Tot seguit continuem el periple i anem pujant una llarga estona per pendents herbats. És un tram llarg i fàcil, en què només cal caminar. El principal atractiu és mirar enrere, ja que aquest tram la cresta es desplaça cap al nord, i permet una bonica visió en forma de semicercle del tram que ja hem recorregut, amb una bona perspectiva dels espadats de la cara nord. Amb una forta pujada de més de 200 metres des del coll assolim el punt més alt de les Muntanyoles (2.556 m.), un gran mirador del que portem recorregut i també del que ens queda.

Davant nostre la carena es fa més aguda i s'encresta. Baixem uns metres caminant però de seguida trobem un tram de roca calcària fàcil però de nou aeri. Baixem amb compte, amb passos d'equilibri i petites desgrimpades. Superat aquest tram més esmolat ens trobem davant de l'últim cim de les Muntanyoles, un pic rocós i accidentat que sembla inviable afrontar pel dret. Es tracta d'un gran esperó de roca que no poden enfilar per l'aresta sense material. Voltem per l'esquerra buscant alguna debilitat del terreny. Sense camí ni cap mena de fita enfilem per on la intuïció ens guia. És amb tota seguretat el pitjor tram de la ruta, una pujada lletja, amb passos de roca i altres sobre herba. El pendent és fortíssim, i anem grimpant per un terreny insegur ara herba ara algun pas de roca que ofereix més confiança. Potser no vam encertar l'itinerari més adequat, però és una pujada que vam fer amb tensió, ja que el pendent era molt fort, no vas del tot segur, vas guanyant alçada i cada cop l'índex d'exposició és més gran. És d'aquells llocs on està totalment prohibit relliscar. No és gens difícil, però és insegur i exposat. Finalment arribem al cap d'amunt del que els mapes francesos identifiquen com a Lanet Clau Oest (2.596 m.), punt més alt de la nostra ruta.

Som a dalt del Lanet Clau Oest i ja portem 8 hores de ruta i un gran desnivell. Les hores de sol es van esvaint, i ja veiem que no arribarem fins al coll de Clavera, on volíem acabar la ruta. De fet, des del cim on estem mirem el tram que ens queda i la dificultat augmenta. Ara ja no tenim una carena sinó una cresta amb tots els ets i uts, esmolada, estreta i aèria. Però no tenim opció, ja que baixar per on hem pujat seria encara pitjor. Sortim doncs del cim fent una desgrimpada delicada (II+) per un tram de roca calcària molt exposada. Segueix un tram pla, però també molt exposat. Uns metres més endavant s'acaba sobtadament el calcari i entrem en terreny d'esquist. La cresta continua aguda i aèria, però és més fàcil progressar. Progressivament es va suavitzant fins arribar un punt on és fàcil sortir de la cresta i baixar cap al camí de la vall. En aquest punt decicim no acabar d'arribar al coll, tot i que és molt a prop. Són gairebé dos quarts de 6 de la tarda i el sol ja va claudicant. Queda una llarga baixada, i la grimpada que tenim per davant ens ocuparia almenys una hora més. Baixem doncs de la cresta fins al clot que tenim pocs metres per sota on ja trobarem el camí que baixa del coll de Clavera, situat uns 100 metres linials més amunt.

Al cap de poc de deixar la cresta passem per sobre la Cigalera de la Pala de Clavera, una cavitat amb una gran boca tapada per la neu que ha aguantat tot l'estiu. De fet aquesta és una important zona exocàrstica, i just a la base de les Cunyes d'Aulà que hem recorregut per dalt hi ha alguns avencs importants, com l'Avenc Gran d'Aulà, de 155 metres de profunditat i més de 1.500 de recorregut subterrani. Trobem el camí i anem baixant ja còmodament fins la petita cabana de l'Estany de Clavera, uns metres per sobre de l'estanyet. El camí de baixada és ben fresat, marcat com a GR. Perd alçada ràpidament tot resseguint el barranc de Clavera. Tot baixant contemplem el sector de les Muntanyoles, que una estona abans hem recorregut per dalt. Baixem llarga estona, ja que cal perdre molt desnivell. Arribem a la pista que ja comença a fosquejar, i la seguim encara uns minuts fins al pont de Perosa, on tanquem aquesta intensa ruta d'11 hores de durada.

Hem fet avui un trajecte diferent, molt interessant paisatgísticament, però dur i difícil. Hem recorregut les Cunyes d'Aulà i les Muntanyoles, un tram encrestat i abrupte a l'extrem nord-oest del Pallars limitant amb l'Arieja. No és una ruta per tothom, ja que cal confiança i petja segura, moure's sense problemes en terrenys abruptes i sense camí. Bona part del recorregut és aeri, i alguns passos exposats. Cal superar un fort desnivell amb contínues pujades i baixades. Però la recompensa visual és extraordinària, ja que estem enmig d'un gran paisatge d'alta muntanya salvatge i sever, amb un peculiar contrast entre la roca abrupta i l'herba amable. Possiblement si el tornés a fer ara retallaria al port de Tindarella, ja que la ruta és excessivament llarga i dura. En resum, una ruta dura, complexa i extraordinàriament bella.

Imatges