Estany d'Airoto

Enviat per Marc el Dissabte, 19/07/2014 - 14:00

Sortim de les bordes de Lapre
Part alta de la vall, sota el pic de Qüenca
L'indiscret refugi d'Airoto
Estany d'Airoto
Desfent el camí de la vall

Les bordes de Lapre estan situades en un petit replà idíl·lic suspès sobre la capçalera de les valls d'Àneu. Des d'aquí comencem una caminada que remunta tota la vall d'Airoto, resseguint el riuet i fins arribar a l'ampli estany del mateix nom, clos al fons d'un circ envoltat de muntanyes. Al costat de l'estany hi ha un petit i acollidor refugi lliure. Excursió fàcil i molt bonica a una vall poc coneguda, al límit amb l'Aran.

Fitxa

Tipus de sortida: Caminada
Lloc de sortida: Bordes de Lapre, Isil, Alt Àneu (Pallars Sobirà)
Distància: 10,7 quilòmetres
Desnivell positiu: 810 metres
Temps: 4:30 hores
Dificultat: F
Sensació de dificultat: Fàcil
Cartografia: Alt Pirineu, Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Bordes de Lapre	00:00	00:00	0,0
Estanyoleta d'Airoto	01:30	01:30	3,5
Refugi d'Airoto	00:40	02:10	5,3
Estany d'Airoto	00:20	02:30	5,6
Inici	02:00	04:30	10,7

Crònica

La jornada anterior va ser intensa, i vam connectar els cims més destacats de la zona en un itinerari circular: Moredo, Bonabé i Qüenca. Per aquest diumenge preparem un plat més lleuger, ja que a part del cansament de la jornada anterior, la previsió meteorològica indica fortes tempestes a partir del migdia, de manera que planifiquem una ruta fins a l'estany d'Airoto, que ahir véiem des de les alçades, i avui ens hi acostarem.

La ruta més habitual per recórrer la vall d'Airoto comença al propi poble d'Isil, on el riuet d'Airoto desemboca a la Noguera Pallaresa. Un caminet ben fresat transita al peu del torrent i va pujant amunt. Nosaltres però començarem un tros més amunt, des de les bordes de Lapre. Aquests conjunt de bordes està situat en un petit replà enmig de la costa est del pic de Qüenca. És un lloc molt bonic, on les bordes s'integren perfectament en un terreny de pastures i ofereixen una bona visió de tota la vall d'Àneu des de les alçades. Algunes d'aquestes bordes estan arreglades com a segona residència, algunes estan tancades i malauradament n'hi ha alguna d'ensorrada. És un lloc plàcid i bonic al qual s'arriba per una pista que surt a l'esquerra, un parell o tres de quilómetres més amunt del poble d'Isil.

El caminet per accedir des de les bordes fins al camí principal de la vall d'Airoto no és gaire evident, bàsicament perquè pràcticament ningú no el fa, i s'ha anat desdibuixant. Pels prats de sobre del nucli cal buscar un pas que es dirigeix cap a l'evident vall d'Airoto, perdent una mica d'alçada. Un cop trobat el caminet es pot anar seguint fàcilment fins arribar al torrent, que es pot creuar per un pont precari construït amb troncs. Poc més amunt veiem que des del Parc Natural de l'Alt Pirineu n'han construït un altre de més sòlid, tot i que sembla que ningú no l'utilitza ja que l'herba és alta i no hi ha fresa.

Creuem el pont dels troncs i trobem el camí principal que puja d'Isil. Tombem a la dreta i anem pujant suaument per un camí frescal, entremig d'una vegetació de ribera espessa, sobretot de bedolls. Ens sorprèn alguna flor bonica com el marcòlic vermell, poc habitual. Anem remuntant la vall gaudint de la fresta i l'ombra, que un tros més amunt desapareixerà per donar lloc a un terreny més obert i sense arbres.

Quan desapareix el bosc de ribera ens separem lleugerament del torrent, i el pendent s'accentua. Pugem més fort per terreny obert, amb prats i arbres dispersos. La vall és tancada, però no estreta, i pugem gaudint de la tranquil·litat d'una zona poc concorreguda. Tot pujant trobem només un parell d'excursionistes francesos que fan travessa. Passem per sobre de l'Estanyola d'Airoto, un estany petit i poc profund, a partir del qual la vall gira a nord i el pendent encara s'incrementa més.

Accedim a la part superior de la vall i aviat veiem a la nostra dreta l'espadada paret calcària del pic de Qüenca, que vam pujar el dia anterior. Sota mateix de les parets el camí s'aplana, i fins i tot baixa una mica alhora que canvia de direcció cap a l'esquerra (oest). El camí és fàcil de seguir, ja que és prou fresat i anem trobant fites. Planegem uns metres fins i tot en lleugera baixada i ja veiem l'indiscret color taronja del refugi d'Airoto, poc agradable estèticament, però segur que molt pràctic a l'hivern quan pot costar de localitzar-lo en una zona tan oberta.

El Refugi d'Airoto és una petita cabana de forma triangular situada en un planell uns metres per sobre de l'estany Mitjà d'Airoto, a 2.200 metres d'alçada. L'edifici és petit, però ben cuidat i endreçat. Té capacitat per 12 persones ben avingudes. A dins hi ha matalassos, mantes, taula i bancs. També una estufa amb llenya. Vaja, que és ben acollidor. A fora una bona taula sota un gran pi i una font. Sembla un lloc ben idíl·lic per passar-hi alguna nit. Però no ens encantem ja que els núvols van creixent...

Caminem uns minuts més de pla fins l'estany, situat uns metres més al nord. L'estany d'Airoto és considerablement gran, bonic, enmig d'un entorn granític amb alguns cims que l'envolten, com el Tuc de Bonabé que vam pujar el dia anterior. Aquestes muntanyes i turons l'envolten i el tanquen formant un circ al fons del qual hi ha les aigües de l'estany. A la desembocadura una petita península el fa encara més bonic. Fem algunes fotos ja amb poca llum perque els núvols van tapant el sol, i comencem a baixar pel mateix camí.

Desfem l'itinerari ja conegut, accelerant el ritme ja que fa baixada i els núvols van evolucionant. Encara però ens entretenim observant algunes de les múltiples flors que anem trobant pel camí, i fins i tot un esquirol enfilat dalt d'un bedoll que sembla burlar-se de nosaltres. A la part baixa de la vall deixem el camí principal i prenem la bifurcació a l'esquerra que ens portarà a les bordes de Lapre, i ho fem trepitjant el pont nou, pel que sembla ben poc utilitzat. Passem una borda abandonada i mig ensorrada i comencen a caure gotes. Accelerem encara més tot i fer pujada, i arribem a les bordes just quan comença la tempesta.

Hem fet una ruta fàcil i bonica, ideal per una matinal curta i sense compromís. La vall d'Airoto és bonica, salvatge i poc freqüentada. A la capçalera el petit refugi fa més acollidor i humà aquest territori altrament verge, i l'estany posa la cirereta a un entorn d'alta muntanya molt bonic.