Volta al Serrat de la Corba

Sortim des del Pla de Campllong i planegem fins al gran mas de Castellar del Riu. Primer per pista i després per camí poc definit avancem vers ponent per la base del Serrat de la Corba, fins que una debilitat del terreny ens permet creuar la cinglera: el Grau de l'Olivell. Baixem fins al mas de Mataplana, amb vistes cap a la vall de Lord, i pugem fort pel nord del serrat. Tornem pel camí dels Porxos, fent parada a la pintoresca ermita de Sant Llorenç.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Final Pla de Campllong, Castellar del Riu (Berguedà)
• Distància: 11,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 550 metres
• Temps: 3:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Final Pla de Campllong	00:00	00:00	0
Castellar del Riu	00:21	00:21	1,4
Grau de l'Olivell	00:51	01:12	3,8
Mataplana	00:28	01:40	4,9
La Corba	00:38	02:18	7,1
Sant Llorenç dels Porxos	00:45	03:03	8,5
Pla de Campllong	00:40	03:43	11,1

Crònica

Després d'una nit molt plujosa els camps i els boscos estan anegats d'aigua. El dia es lleva enterbolit, i sembla que en qualsevol moment pot tornar a precipitar. Decidim doncs fer una ruta curta i poc complicada per un terreny de mitja muntanya. Em feia gràcia creuar el Grau de l'Olivell, un pas natural que permet creuar la petita serra o serrat de la Corba, un terreny encinglerat al nord de Castellar del Riu i al sud dels Rasos de Peguera.

Pugem amb la Sílvia per la carretera dels Rasos de Peguera, i trenquem direcció Castellar del Riu. Creuem tot el pla de Campllong, i un centenar de metres després del Pi de les Tres Branques marxa una pista a la dreta que arriba fins al mas de Castellar del Riu. Aparquem aquí i comencem a caminar per la pista. De pla i sortejant bassals arribem en poc més de 20 minuts al peu del gran mas del Riu. Al revolt abans d'arribar-hi hi ha una font, i les restes evidents d'un antic molí. En aquest punt marxa a la dreta el camí que puja als Porxos, i que ens servirà com a via de retorn.

Continuem per la pista que passa just per sobre el gran mas, deshabitat però que conserva l'ús agrícola. Iniciem el trajecte per la base de l'allargada serra de la Corba, encinglerada pel seu vessant sud. Als prats de sota la pairalia veiem de lluny l'església de Sant Vicenç, de la qual sobresurt el campanar. Tot el conjunt sembla en força mal estat de conservació. Continuem uns 10 minuts per la pista fins que trobem unes fites que ens indiquen que hem de deixar-la i prendre un camí cap a la dreta. Deixem la pista just abans que aquesta es bifurqui, o sigui que si trobem la bifurcació és que ens hem passat. El camí al principi és més evident, i fins i tot sembla una antiga pista. Més endavant ja no ho és tant, bàsicament pel seu poc ús, però es pot seguir sense dificultats.

El caminet comença a pujar moderadament en diagonal, apropant-nos a la cinglera, i sempre en direcció oest. Els boixos han anat guanyant la partida al camí, ja que és molt poc concorregut. És un camí que podríem dir no porta gaire enlloc ni té un gran atractiu excursionista. Antigament el camí comunicava el nucli de Castellar del Riu amb la masia de Mataplana, per on també passarem, i algunes cases aïllades del sector de les Canals de Catllarí. Actualment tota aquesta zona està deshabitada, i molts dels antics masos en ruïnes.

Els boixos que han anat engolint el camí conserven bona part de la mullena acumulada durant la nit, i en passar ens obsequien amb una constant sessió de bany i massatge. Anem guanyant alçada per la base de les parets, cada cop més dretes. El camí es segueix bé, tot i que en alguns moments cal fixar-s'hi. Si ens mirem la cinglera de lluny és fàcil endevinar la ubicació del Grau de l'Olivell, ja que hi ha una marcada lleixa amb vegetació que creua en diagonal la serra. Si mirem la serra més enllà, destaca al final de tot (oest) la Roca Terçana, que no és el punt més alt, però sí el més visible ja que és l'esperó final de la serra.

Després d'una estona de pujar ens situem sota una gran roca i s'inicia el Grau de l'Olivell. No és res més que un pas zigzaguejant força dret que creua la cinglera. Supera un tram d'uns 50 o 60 metres en fort pendent, però sense cap dificultat, ja que es pot pujar caminant sense ni posar les mans a terra. Dalt del grau contemplem la cinglera i al sud l'ampla zona de Terçà i al fons la Serra dels Tossals.

Passat el grau el camí continua i tomba cap al nord. S'obre la visió cap a la zona de la Vall de Lord, i s'albira el poble de Sant Llorenç, el pantà de la Llosa del Cavall i les serres de Busa i els Bastets. El Port del Comte només s'intueix ja que els núvols el tapen completament. El camí comença a baixar per terreny obac. Per sota nostra veiem una casa que sobresurt entre el bosc de pins. És la masia de Mataplana, on ens dirigim. El camí desemboca en una pista, i la seguim a l'esquerra fins arribar en cinc minuts a la masia. La masia està deshabitada, però es troba en bon estat de conservació. Darrere la casa hi ha una font. Des d'aquí hi ha una bonica vista transversal de la serra de Busa.

Tornem enrere per la pista per on havíem vingut, i la seguirem durant una bona estona. La pista puja força per la baga de la Corba. Si el camí d'anada recorria la base sud de la serra, per sota de la cinglera, ara ja estem camí de tornada, pel vessant nord de la serra, obac i boscós. Anem remuntant la pista una bona estona. Després d'un marcat revolt a la dreta queden les restes de la casa de la Corba, que dóna nom a tot l'entorn, tot i estar totalment enrunada. No gaire lluny de la casa hi ha d'haver algunes coves que no encertem a trobar, tot i que tampoc hi esmercem gaire estona. Passada la casa la pista encara puja una mica més, però aviat s'aplana en arribar als camps del Portell.

Continuem per la pista un tram planer, i aviat de baixada, ja amb vistes sobre la zona dels Porxos. Si seguíssim la pista arribaríem a la carretera dels Rasos de Peguera, al revolt caractacterístic de després del Pas dels Lladres. Però la deixarem abans. A mitja baixada trobarem un camí molt evident que creua la pista, el PR C-73.2 (Berga - Sant Corneli). Seguim el camí a la dreta, en baixada, i en pocs minuts arribem a la casa dels Porxos. Des d'aquí ens desviem pocs metres del camí per acostar-nos a la petita ermita de Sant Llorenç dels Porxos.

L'ermita de Sant Llorenç dels Porxos és una petita construcció romànica d'extrema sobrietat construïda a l'extrem d'un penyasegat. Aquesta ubicació tan particular, en un petit prat suspès sobre el cingle, les seves reduïdes dimensions, i la forma simple, linial i austera l'hi confereixen una gran bellesa. És un edifici molt petit, sense absis, un petit campanar, una porta i una finestra a llevant que l'hi dóna llum. No té cap element decoratiu. L'art romànic més auster i sobri. És un lloc molt especial, i de fet la visió més coneguda possiblement d'aquest edifici és des de la carretera dels Rasos, on es pot apreciar des de la distància la seva ubicació al fil de l'abisme.

Deixem enrere l'ermita i tornem al camí. Continuem baixant en considerable pendent uns minuts més resseguint el torrent dels Porxos fins que retornem a Castellar del Riu. Prenem de nou la pista per on havíem vingut, i accelerem el ritme ja que comença a ploure. En pocs minuts tornem a ser al punt d'inici.

No es tracta d'una ruta espectacular, sinó d'un recorregut prou distret per terreny poc freqüentat i amb diversos punts d'interès: el gran mas de Castellar del Riu, el Grau de l'Olivell, la petita masia de Mataplana, les vistes sobre la vall de Lord i el bonic paratge dels Porxos amb la peculiar esglesiola de Sant Llorenç.