Serrat dels Trulls i Roca Tallada (1.667 m.)

Recorrem la llarga faixa rocosa que connecta l'estret de Riugréixer amb el cim de la Roca Tallada, al peu del Moixeró. És un recorregut estètic i panoràmic, sempre pel fil del cingle, i alhora incòmode ja que no hi ha camí i cal barallar-se amb garrics i argelagues. També cal grimpar en alguns punts per superar trams més verticals, alguns aeris. Arribats al cim baixem per la cara nord fent un curt ràpel i tornem per camí fàcil i evident.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pont de Sant Nazari, prop de Gréixer (Guardiola de Berguedà)
• Distància: 6,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 825 metres
• Temps: 6:20 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Mitjana. Diverses grimpades fàcils. Alguns trams aeris. Ràpel d'uns 10m.
• Cartografia: Moixeró - La Tosa, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Baixant per la carretera del Túnel del Cadí m'havia fixat moltes vegades en la gran faixa rocosa que s'enfila cap a la dreta i que culmina en el petit cim de la Roca Tallada, i sempre m'havia atret recórrer-la. Vaig buscar informació, i les dades que vaig aconseguir eren que es podia recórrer ja que no hi havia cap dificultat especial més enllà de l'absència de camí i algunes grimpades. Així doncs s'havia de provar, i juntament amb la Sílvia i el Ferran hi posem rumb.

Des de Bagà pugem a l'aparcament del pont de Sant Nazari per la carretera de Coll de Pal fins al punt on surt la pista de Gréixer. Aparquem i comencem a caminar per la mateixa carretera cap avall, és a dir, baixem caminant per la mateixa carretera per on havíem vingut motoritzats. Caminem 1,2 quilòmetres passant primer per l'estret de Malgrau i després per l'estret de Riugréixer, on deixarem la carretera. En aquesta zona podem veure diverses vies d'escalada de dificultat, a banda i banda de la carretera. A la dreta veiem un petit pont que creua el riu de Gréixer, i el creuem. A partir d'aquí comença el terreny d'aventura, sense camí.

L'itinerari no té pèrdua possible, ja que només cal seguir el fil de la cinglera. Així doncs des de l'altra banda del pont, al peu d'unes vies d'escalada, comencem a engarristar-nos per terreny en fort pendent ple de garrics i boixos que ens serveixen en molts llocs com a agafadors. El primer tram és més indefinit, i no serà fins més amunt que guanyem pròpiament dit el fil de la cinglera que anirem seguint fins al cim. El Serrat dels Trulls no és pròpiament una cresta, tot i que mirat des del nord ho sembla. En realitat és un gran trencament de placa que produeix una cinglera vertical per un vessant (en aquest cas nord), i un pla inclinat més suau per l'altre vessant. Podríem dir que és com un Cadí en petit, arrodonit pel sud i trencat i vertical pel nord. De fet, si ens ho mirem amb una perspectiva més àmplia, aquest trencament de placa és molt més gran, i provoca una llarguíssima cinglera que continua tant cap a l'est com cap a l'oest. Precisament cap a ponent la línia és molt marcada, i arriba fins al Cap de la Boixassa i encara fins a la Roca de la Moixa, on ja s'uneix amb la carena que inicia ben a prop el Cadí.

Pugem mig caminant mig grimpant el tram més dret del Serrat, el qual més amunt suavitza el pendent. En alguns punts hem de vorejar lleugerament pel vessant sud, ja que ens trobem alguna paret infranquejable. Després d'una bona estona de pas incòmode per la vegetació i diverses grimpades arribem un punt en què es trenca la verticalitat i el serrat va tombant. El pas és molt lent i molt incòmode. Entre argelagues, arços i sobretot garrics quedem ben esgarrinxats, ja que tota la costa n'és plena. En els trams més afortunats podem anar pel fil estricte de la cinglera, i llavors evitem la densa vegetació.

Quan la carena esdevé més horitzonal avancem més ràpid, tot i que la vegetació continua sent espessa. La carena però no és uniforme, i tot i que anem pujant suaument en algun punt cal superar grimpant algun pas abrupte. Igualment en algun punt cal perdre alçada per tornar-ne a guanyar. En algun tram avancem pel fil de la carena per terreny aeri, però sempre fàcil. Ja força endavant del Serrat trobem una petita tartera que cal superar penosament. La cinglera llavors continua amb la mateixa tònica: sortejar garrics i trams de grimpada. La grimpada sempre és fàcil (màxim II) i no és continuada, només trams aïllats. Després d'una breu baixada arribem al Pas de la Mona, un punt feble en la cinglera per on és possible enfilar-s'hi. De fet aquest és el camí normal per pujar al cim de la Roca Tallada. Hi ha un cable d'acer per facilitar l'accés des del vessant nord fins a la cinglera.

Des del Pas de la Mona l'itinerari és una mica més fàcil, ja que tot i que no hi ha camí sí que trobarem algunes fites que faciliten el pas per terreny amb menys vegetació. Aquest darrer tram no es segueix estrictament pel fil del cingle, ja que hi ha un zona molt accidentada i vertical. Es voreja un gran esperó rocós pel vessant sud fins a trobar una petita canal que ens serveix per pujar cap al cim, amb una última breu grimpada.

Des del cim tenim una fabulosa panoràmica del Moixeró, que veiem davant nostre, cap al nord, prou aprop per poder-lo contemplar amb detall, i amb prou distància per tenir perspectiva. Cap a l'oest s'albira l'inici del Cadí, i també una perspectiva semifrontal del Pedraforca. Al sud veiem com la vall del Bastareny tributa al Llobregat. Dinem tranquil·lament al cim aprofitant l'inhabitual bonança tèrmica d'aquest gener.

Com que volem fer un itinerari circular baixarem directament des del cim pel vessant nord. Si mirem avall veurem que el pendent és molt fort, i per tan cal baixar amb compte. Baixem doncs uns primers metres direcció nord per terreny molt pendent, amb herba i algun arbre aïllat. Tendim lleugerament cap a la dreta a buscar una coma en fort pendent, i al final veurem que hi ha una cadena fixa. Una mica més amunt també hi ha un cordino nuat a un arbre que ens pot servir per muntar el ràpel. Nosaltres baixem fins a la cadena, i més concretament fins al segon burí on realment hi ha el tram totalment vertical. Aquesta cadena serveix per pujar (o baixar) a pols per un tram de roca totalment vertical d'uns 10 o 12 metres. No sembla gaire prudent baixar sense encordar-se, i és millor fer un ràpel. Muntem doncs directament la corda en un mallon del segon burí i baixem fàcilment aquest tram. A sota veiem que la roca fa una gran balma.

Acabat el ràpel baixem pel bosc espès, amb un indici de camí fins a la Collada de Coma Castellana. Des d'aquest coll tombem cap a la dreta (est) i comencem a baixar ara ja per camí fresat. Baixem fins al Pas del Verdai, un punt d'inflexió en el Serrat de les Molleres, que és també un trencament de placa però molt més petit que el dels Trulls per on hem pujat. El camí canvia de direcció, tombant cap al nord per vorejar un cingle calcari. Passem pel peu de les roques fins que el camí torna a tombar cap a l'est just a la Collada de l'Abaiol. Baixem ara per un camí que havia estat una pista de desbrossar, i que baixa decidit i recte cap al fons de la marcada coma. Després d'una estona baixant fort arribem al Pont de Sant Nazari, el creuem i ens plantem al punt d'inici.

Ha estat una ruta peculiar, molt bonica, però sense camí. Seria una ruta freqüentada si el pas fos més còmode, ja que les vistes són espectaculars cap a totes bandes, ja que sempre anem pel fil de la carena. Però l'espessa vegetació fa que creuar aquest terreny sigui tota una aventura.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta