Pedraforca (2.506 m.) semi-hivernal

Enviat per Marc el Divendres, 25/02/2011 - 15:00

Amb menys neu de la que es podria esperar per l'època de l'any enfilem el mític Pedraforca pel camí habitual del Verdet. La ruta tan massificada durant el bon temps a l'hivern esdevé solitària i plàcida, i permet una relació més íntima amb la muntanya. Pugem amb més gel que neu pel tram més dret de la Canal del Verdet i acabem d'assolir el cim sense problemes. Baixem mitja tartera amb neu i mitja saltant pedres.

Fitxa

Tipus de sortida: Alta muntanya
Lloc de sortida: Mirador de Gresolet, Saldes, (Berguedà)
Distància: 8,3 quilòmetres
Desnivell positiu: 990 metres
Temps: 6:35 hores
Dificultat: F+
Sensació de dificultat: Força fàcil. Cal precaució amb el gel en les torrenteres del vessant nord i sobretot a la canal del Verdet
Cartografia: Serra del Cadí - Pedraforca, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Mirador de Gresolet	00:00	00:00	0
Refugi Lluís Estasen	00:12	00:12	0,7
Collada del Verdet	02:01	02:13	3,5
Cim Nord	00:52	03:05	3,9
Pollegó Superior	01:04	04:09	4,5
Enforcadura	00:52	05:01	4,8
Final de la tartera	00:54	05:55	6,4
Mirador de Gresolet	00:42	06:37	8,3

Crònica

Havia de ser una ascensió amb un caràcter més hivernal i estricte, però tot pujant, a l'alçada de Maçaners ja vam veure que hi havia poca neu i el dia era més primaveral que no pas d'hivern. Tot i això el "Pedra" ofereix una imatge esplèndida. Ho he dit mil-i-una vegades, però no em canso de repetir que és una muntanya única, magnífica i inigualable, una de les més boniques del món. Té una estètica impecable: arrenca des del fons de la vall, i sense obstacles al voltant s'alça airosa direcció al cel. A part de l'estètica té moltíssims al·licients tant per a la pràctica excursionista com l'escalada o l'alpinisme. Aquí es van forjar una generació d'escaladors que van iniciar l'escalada moderna al nostre país. Per més cops que vingui al "Pedra" mai me'n canso.

La massificció estival de la via "normal" per la Canal del Verdet es transforma a l'hivern en exquisita sol·litud, i fins i tot els isards freqüenten zones de la muntanya totalment vetades durant el bon temps. Possiblement podríem haver triat algun itinerari més original, potser per alguna canal, però aquest any hi ha poca neu, i a més a més no havia pujat mai a l'hivern pel camí habitual. Aparquem al Mirador de Gresolet, on ja hi ha persones que es preparen per enfilar-se en algunes de les canals de gel que es formen al peu mateix de la pista que volta el vessant nord de la muntanya. Nosaltres comencem a caminar pel camí del davant fins al Refugi. Saludem els guardes i prenem el camí habitual que comença flanquejant el vessant nord.

Aviat trobarem els primers entrebancs, ja que el vessant nord és fred i obac, i tot i que pràcticament no hi ha neu, sí que hi ha força gel que cobreix bona part del camí. Al cap d'una estona de caminar, quan veiem que el gel és pràcticament continu ens posem els grampons per avançar amb més seguretat i rapidesa. Després de vorejar la cara nord, després de passar per la base de la canal de Riambau, el camí comença a enfilar més fort fins a vorejar un esperó al peu de la Bauma de la Rua Gran. Aquí comença la pujada més forta, primer pel torrent del Pletissar i tot seguit pel marge esquerre de la Canal del Verdet, fins arribar al coll homònim després d'una forta pujada.

A la Collada del Verdet ens esperen un ramat d'isards encinglats al Cap del Coll del Verdet. Des d'aquest punt guanyem visió sobre el vessant de Gósol a l'oest, i de la canal que haurem de grimpar cap al sud. Si girem els ulls enrere (est) veiem molt enfonsat el Refugi Lluís Estasen, i molt enllà la profunda i bonica vall del Riu Saldes. L'itinerari canvia de direcció i ens dirigim ara cap a l'esquerra (sud) per anar a trobar el pas d'inici de la divertida grimpada.

Un cop a la part superior de l'estreta canal del Verdet veiem que hi ha més gel que neu, i extremem les precaucions. No és gens difícil, però cal vigilar bé cada pas entre la pedra i el glaç. Avancem amb la seguretat dels grampons ajudant-nos-hi amb les mans. Després del tram possiblement més divertit de la pujada arribem sense entrebancs al Cim Nord (2.438 m.). Aquí ja veiem el cim principal del Pollegó Superior i el tram que ens falta per arribar-hi. Caldrà desgrimpar i grimpar dos trams més. Aquests trams en ser més assolellats no tenen neu, i ens treiem els grampons, tot i que els tornarem a utilitzar en el darrer tram de cresta fins al cim.

Després d'una estona de puja-baixa grimpant i desgrimpant, amb un sol que evidencia la proximitat de la primavera, arribem al cim principal, el Pollegó Superior (2.506 m.), on passem una estona contemplant el paisatge i menjant una mica. Ens fixem en l'espectacularitat de la paret nord, farcida de vies d'escalada, i en el cim del Calderer, només un metre més baix que el principal i autèntic protagonista de la característica i conegudíssima imatge frontal de la muntanya.

Arribem a l'Enforcadura i comencem a baixar per la tartera de Saldes, tendint cap a la banda del Pollegó Inferior, ja que hi ha una llengua de neu que ens permetrà baixar amb més comoditat. Ens tornem a calçar els grampons per si de cas, ja que la neu és principalment tova, però amb algun tram regelat. Baixem fins a mitja tartera amb neu, però quan s'estreny la neu s'acaba i hem de començar a saltar rocs. Una estona més i arribem al punt en què marxa cap a l'esquerra el camí que ens retornarà al refugi després de flanquejar en vessant est de la muntanya.

El Pedraforca és una gran muntanya, i sempre que hi vas hi et fixes en algun detall que t'havia passat desapercebut. Ens ha faltat una mica d'ambient hivernal per donar un caràcter més alpí a la ruta, però ens conformem amb el magnífic dia primaveral i la tranquil·litat poc freqüent de la via normal.