Els ponts de la Llorença i la Miquela

• 

  Arc de Sant Martí sobre el Moixeró

• 

  Al davant tenim el Clot de la Font

• 

  Part superior del Llis

• 

  Boires a Riugréixer. Al fons Ensija i la Roca Tallada

• 

  Fageda a les Planelles

• 

  Passem sota les agulles del serrat de la Miquela

• 

  Pont de la Llorença

• 

  Reposem sota l'arcada

• 

  Pont de la Llorença, cara oest

• 

  Pont de la Miquela

• 

  Agulles de la Miquela. Al fons la Tosa

• 

  Torrent de Molins, per on hem baixat

Ens endinsem en les raconades més salvatges del Moixeró, buscant antics camins que utilitzaven pastors i carboners. L'objectiu és localitzar uns ponts de roca, freqüents en aquests vessants calcaris envellits. Des de l'Hospitalet de Roca-sança un caminet remunta el clot de la Llorença, obrint-se pas entre agulles i esperons. Trobem el pont de la Llorença, i com a sorpresa en localitzem un altre de proper més petit. Pugem fins dalt la carena i a la zona dels Molins comencem a baixar fins a trobar el pont de la Miquela. Baixem pel torrent que es va estrenyent i entaforant entre les altives roques, amb un vell camí precari molt pendent, que amb cura es pot anar seguint.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Hospitalet de Roca-sança Guardiola de Berguedà
• Distància: 8,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 990 metres
• Temps: 6:10 hores
• Dificultat: Mitjana Zona poc transitada, amb trams sense camí o poc definit
• Sensació de dificultat: Força fàcil Cal sentit de l'orientació i un bon mapa
• Cartografia: Moixeró - La Tosa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ja fa un temps, un dia mirant una de les noves edicions del mapa de l'Editorial Alpina de la zona del Moixeró em va encuriosir un nom que hi figurava: el Pont de la Miquela. Vaig comentar-ho a l'amic Joan Cunill, gran muntanyenc i coneixedor de la zona. Va fer unes consultes amb gent gran de Bagà, i l'hi van confirmar l'existència d'un pont natural de roca així com d'antics camins que enfilaven pels costeruts torrents. El Joan va investigar sobre el terreny, i a part de localitzar el pont de la Miquela també en va trobar un altre, més bonic encara, a la part superior del torrent de la Llorença. Amb les seves indicacions, el mapa i bones ganes de descobrir, juntament amb el Ferran ens encaminem cap a la bonica masia de l'Hospitalet de Roca-sança, des d'on hem iniciat moltes altres rutes, i avui repetirem.

Els ponts naturals de roca són un tipus de forma geològica que sempre m'han atret i encuriosit. Al Moixeró en tenim altres exemples, com l'expectacular pont de l'Afrau dels Cortalets, i d'altres menys vistosos, com els que visitarem avui. Però l'interès de la ruta d'avui, a part dels ponts, rau també en recórrer vells camins avui oblidats, però altra època freqüentats per carboners, pastors i altres persones que aprofitaven el poc que els podia oferir aquest abrupte vessant de la muntanya.

Aparquem al revolt que hi ha per sota de la gran masia de l'Hospitalet de Roca-sança, seguint la carretera de Bagà a Coll de Pal. La gran masia medieval, de bellesa austera i serena, havia servit d'hostal als traginers abans d'emprendre la pujada cap a Coll de Jou i travessar a la Cerdanya. Té adossada una capella de la qual sobresurt l'absis. Des del peu de la masia es pot contemplar la magnífica imatge del vessant sud d'aquest sector del Moixeró, farcit d'agulles i promontoris rocosos en caòtica harmonia.

Comencem a caminar i passem darrere de la casa entre la cridòria d'una munió de gossos. Una vella pista surt direcció nord, i la seguim uns pocs metres. De seguida gira a l'esquerra cap uns prats i s'acaba. Fàcilment trobem un caminet que avança cap a l'oest i volteja una carena. Passem al costat de l'antena de la masia, i seguim el caminet que planeja cap al fons del torrent. Els mapes discrepen sobre el nom del torrent: dels Abeuradors o dels Molins. Creuem el torrent i seguim el camí que continua cap a l'altra banda. Arribem al Llis, una gran pastura inclinada sense a penes arbres, que contrasta amb la frondosa vegetació de l'entorn.

Creuem el Llis fent una diagonal ascendent cap a l'oest, fins a situar-nos a la part superior esquerra del prat. Tot aquest tram és obert i no hi ha camí. El més difícil ara és localitzar el caminet que ens permetrà continuar amunt, però per sort veiem unes cintes lligades als arbres al cap d'amunt del Llis. Unes quantes cintes ens orienten per localitzar la continuació del camí, i a partir d'aquí ja serà bufar i fer ampolles, almenys el primer tros.

Tenim a sobre nostre les estribacions finals del serrat de la Miquela, que es desprèn tangencialment des de la capçalera del Moixeró. És una línia rocallosa molt abrupta, plena d'agulles, merlets i esperons. A la nostra esquerra hi tenim el Clot de la Llorença, una coma tancada i de vegetació espessa que cau des de la capçalera de la serra fins just la boca sud del Túnel del Cadí. Ens mourem sempre entre aquestes dues línies, fent un flanqueig ascendent sota la línia de roca i per sobre de la coma.

Ens sorprèn trobar un camí força evident, ja que és una zona inhòspita i cap mapa marca camí per aquest indret. Anem trobant un caminet estret, amb força vegetació, però fàcil de seguir. Fins i tot trobem nombroses fites, sobretot en la part inferior. Anem pujant còmodament entre la vegetació en transició tardoral. A l'esquerra contemplem la Roca Gran, que fa honor al seu nom, per on vam pujar fa un temps en una interessant ruta cap al Penyes Altes. Enrere, cap al sud, la vall del Bastareny està recoberta d'una boira acotonada molt bonica. S'albira la serra d'Ensija, amb una lleugera coberta de neu, i per davant la muralla rocosa del Serrat dels Trulls i la Roca Tallada, que també ja vam recórrer per l'aresta.

El camí es va obrint pas entre la vegetació, prop de les roques, que sempre tenim a la nostra dreta. Passem sota una gran paret i aviat arribem a les Planelles, uns petits replans enmig d'una fageda, on hi havia hagut algunes carboneres. Tot i que cada cop menys definit, el camí continua amunt, sempre en direcció nord-oest. El pendent s'incrementa, i passem sota unes agulles verticals i estètiques. Mica en mica la vegetació es va esclarint.

Arribem gairebé a la capçalera de la coma, sota una notable paret de roca. Hi ha diverses canals força pendents que permetrien pujar dirertament a la carena del Moixeró. Però precisament aquí tendim més cap a ponent (esquerra), per flanquejar per sota aquestes parets i accedir al pont de roca de la Llorença, que el Ferran endevina un tros lluny. A partir d'aquí ja no hi ha, o almenys no sabem trobar camí definit, i avancem per intuïció. En pocs minuts arribem a la base del pont de roca. Es tracta d'un petit esperó-cresta foradat per la seva base. Ens hi acostem i mirem com pujar-hi. Cal fer una grimpadeta, fàcil, però amb compte ja que és força dret i la roca és humida. Sense contratemps grimpem fins el mateix arc, i passem per sota. Ens aturem uns minuts per contemplar-lo, fer-li fotos i al mateix temps reposar uns minuts i esmorzar.

El pont té uns 3 metres d'alt i uns 2 d'ample aproximadament .No hem sabut trobar cap nom per aquest pont natural, i tret que algú ens indiqui un nom més convincent, l'hem anomenat pont de la Llorença, igual que la gran coma que hi ha per sota. Des del mateix arc, ens fixem que uns 200 metres més a l'oest es dibuixa un altre pont de roca. Baixem fins una tartera, la creuem i ens hi acostem. És un pont més petit, una arcada d'aproximadament un metre d'alçada i dos d'amplada.

Sense camí anem enfilant amunt per un bosc de pi esclarissat. Cap a l'est contemplem el curiós serrat de la Miquela, farcit d'agulles i merlets que s'alcen airosos. Al cap d'amunt del serrat hi ha una mola de roca, on més tard pujarem per contemplar el paisatge. Un tros amunt trobem un rastre de sender que fa un flanqueig ascendent cap a l'est; el seguim i anem a parar a un petit collet, ja a dalt de la carena del Moixeró. Els mapes discrepen també de la toponímia d'aquest coll: collet de la Guilla, pas de la Guilla o collet de Molins. Des d'aquí tenim el Penyes Altes a cop de pedra. Hi arribaríem en aproximadament 20 minuts, però avui ho descartem ja que tenim altres plans.

Prenem el concorregut i fresat camí de la carena: GR-150 i ruta Cavalls del Vent, i el seguim cap a l'est durant uns minuts. Ens fixem que les capçaleres dels pins del sector nord estan coberts per una fina capa de gel, probablement a causa de la boira gebradora de la nit. Uns metres més endavant ens enfilem dalt d'un roc, que no és més que el punt més alt del serrat de la Miquela, que sempre hem anat tenint al nostre costat. Excel·lents vistes de l'entorn, especialment el Penyes Altes que ens queda just al darrere, i si ens hi fixem també s'identifiquen fàcilment els dos ponts que hem visitat. Seguim el camí i voregem un altre promontori rocós per darrere. Arribem a un altre coll, punt en què deixarem la comoditat del camí i començarem a baixar fort per un gran embut.

El descens és intens des del coll de la Miquela, i pocs metres per sota ens fixem que hi ha una petita cova, retolada amb el nom CM-1. Continuem baixant avall sense camí, per un pendent considerable amb trams de tartera i trams amb arbres dispersos. Ens fixem en una petita cresta rocallosa que hi ha uns metres més avall, i que coincideix amb el punt que el Joan ens havia indicat que hi havia el Pont de la Miquela. El mapa de l'editorial Alpina està equivocat, i assenyala el pont força més avall. Baixem fins a la petita cresta de roca i efectivament hi trobem el pont de roca.

El Pont de la Miquela llueix poc, ja que no és més que un forat a la base d'un petit cingle. Per sobre hi ha un altre forat més petit, com una finestra. És fàcil acostar-se fins a l'arcada i creuar-la. A la base hi ha un munt de trencadissa de roca que s'ha anat erosionant, incrementant les dimensions del pont. Creuem el pont i l'observem des dels dos cantons. Tot seguit continuem avall, seguint l'embut encara en la seva part ampla.

La torrentera es va estrenyent, i un tros avall trobem un rastre de sender i l'anem seguint. Baixem fins a la font de la Miquela, un petit bassal amb l'aigua que surt sota la roca. Al seu davant restes d'una antiga construcció, possiblement una barraca de pastors. Aquí el camí es difumina una mica a causa de la vegetació, i perdem uns minuts esbrinant el pas correcte. El camí del torrent de la Miquela no està tan definit com el de la Llorença. Com a indicació cal tenir en compte que des de la font sempre ens mourem pel vessant esquerre del torrent, i mica en mica ens separarem encara més a l'esquerra. Tot baixant contemplem l'espectacular roquer de la Miquela, plena d'agulles estètiques, així com els colors de la baga de Rebost, al fons de la vall.

Un cop retrobat el camí ja es va seguint sense grans dificultats. De fet el torrent s'estreny i dóna poques opcions. Iniciem un flanqueig cap a l'esquerra, allunyant-nos del torrent, cada cop més vertical, i acostant-nos a la carena de la Miquela, ja per sota de la zona rocosa i inaccessible. Trobem un cadàver de cèrvol, amb una elegant cornamenta embolicada amb filferros. Possiblement la pobre bèstia va morir ofegada o sense possibilitat de reaccionar a causa de l'embolicament amb les restes d'algun filat.

Creuem una bonica zona de faigs, i més avall ens situem en l'ampla i arrodonida carena de la Miquela, ja força aprop de l'Hospitalet, on hem sortit unes hores abans. Mirant enrere no ens cansem de contemplar la caòtica bellesa d'aquest vessant abrupte, ple d'agulles, esperons, parets i crestalls. Passem davant de la casa i arribem al punt de sortida, al peu de la carretera de Coll de Pal.

Avui ha estat una sortida d'investigació, però ens ha sortit més rodó fins i tot del que pensàvem, ja que només amb les indicacions que ens havia donat el Joan, el mapa i una mica d'intuïció hem trobat una ruta feréstega i interessant, rondant per sota les abruptes parets del serrat de la Miquela. Hem localitzat tres ponts de roca, els dos de la Llorença i el de la Miquela, i hem transitat vells camins ara pràcticament abandonats que s'endinsen en torrenteres salvatges però molt boniques.

Imatges