Bòfia de les Llosanques

Itinerari

Crònica

Després de visitar al matí la Bòfia de la Boixedera en la sortida social de la Secció d'Espeleologia del CEB, estem engrescats i ens disposem a intentar localitzar i visitar la bòfia de les Llosanques, una cavitat de la qual havíem sentit parlar però encara no havíem visitat mai, tot i la proximitat. Aquesta cavitat ja va ser citada l'any 1897 per Font i Sagué en la seva obra Catàlech. El pare de l'espeleologia moderna a Catalunya comenta que la cavitat havia servit d'amagatall en "guerres passades", probablement referint-se a la guerra del francès (L'Erol Núm. 106, Notes de troglodisme al Berguedà, Gener Aymamí i Domingo, 2010).

La ressenya de la Cova de les Llosanques que es pot trobar a la gran enciclopèdia de l'espeleologia catalana, l'Espeleoindex, inclou l'única topografia que es conserva, dels anys 34-35, i és més o menys aproximada. És correcta la ubicació que s'hi menciona, així com la posició en el mapa de l'Editorial Alpina, o sigui que la cavitat és fàcil de localitzar. Cal tenir en compte però un advertiment important: la ressenya citada parla d'un pou de fàcil descens. Probablement antigament el pou es podia baixar fàcilment gràcies a alguna mena de tronc que s'hi havia instal·lat. Però actualment no hi ha cap tipus de facilitador, i cal baixar el pou de 7 o 8 metres de fons totalment vertical, per tant parlem d'un avenc i no d'una cova, i cal material per baixar i pujar.

Amb la Maria, el Ramon i la Sílvia quedem a primera hora de la tarda i enfilem la carretera de Berga als Rasos de Peguera fins al marcat revolt passat el quilòmetre 9, just per sobre de la bonica ermita dels Porxos. Aparquem al costat d'una pista tancada amb una cadena que marxa cap a ponent. És el mateix lloc per on s'accedeix a una altra cavitat ben propera, la bòfia de la Corba, però això ja són figues d'un altre paner. Està nevant i el dia és tapadot, ideal per ficar el cap sota terra.

Creuem la tanca i caminem per la pista en suau baixada. Al cap d'uns metres trobem un camí transversal que talla la pista. Deixem la pista i seguim amunt el camí marcat com a PR. Pugem uns minuts per terreny boscós fins a la collada de Comabona, on trobem una vella pista. La seguim a la dreta, ara en baixada fins a trobar el torrent de Coma Bona. Just quan trobem el torrent el PR continua de dret amunt i l'hem d'abandonar. Creuem el torrent i fem un gir de 180º a l'esquerra per seguir la vella pista que planeja per una fondalada ampla. Uns metres més enllà el caminet (marcat amb senyals de pintura groga de la Xarxa Lenta del Berguedà) deixa la vella pista i comença a enfilar amunt. Cal parar atenció en aquest punt, ja que tot i que hi ha senyals de pintura, la tendència és a continuar pista avall. Pugem uns minuts més pel bonic camí que enfila la serra de les Llosanques i guanyem alçada i vista sobre el torrent. Al cap d'uns minuts, abans d'arribar al cap d'amunt, cal fixar-se en una fita a l'esquerra que indica el punt en què hem de deixar el camí i accedir a la cova. Seguint les fites i amb una mínima intuïció trobem la boca pocs metres per sota del camí.

La boca és una escletxa en un petit enfosament del terreny. L'escletxa és estreta, d'entre 40 o 50 cm. segons els punts, i força llarga, d'uns 3 o 4 metres. Segons sembla antigament hi havia hagut algun tronc encastat que permetia desgrimpar fàcilment. Suposem que la humitat i el pas dels anys devien malmetre aquest equipament, i actualment no hi ha res. Afortunadament vaig tenir la precaució d'agafar una corda, tot i que la ressenya parlava d'un accés fàcil. Aquest avenc té un pou d'entrada d'uns 7 o 8 metres de fondària. El fons es veu des de la superfície, fet que facilita la maniobra. No portem equipament de descens o ascens vertical, i ens haurem d'espavilar tan sols amb la corda.

Intentem baixar per oposició, ja que l'escletxa és estreta, ajudant-nos amb la corda com a passamà. Però les parets són relliscoses i tenen poques preses. La Sílvia té una idea que ens facilitarà la tasca: farem nusos a la corda. Així doncs anem baixant un a un amb compte però sense gran dificultat. Un cop arribem al fons de l'escletxa, la cova es bifurca en dues parts, a dreta i esquerra. La sala principal ens sorprèn per la considerable magnitud i bellesa, amb una zona plena de formacions. L'altra sala és més petita, en forma de canó.

L'anècdota de la jornada s'esdevé quan després de la segona fotografia la bateria de la càmera s'esgota. I no portava recanvi, un greu error de principiant. Com que l'interior de la cavitat és interessant surto de la cova grimpant per la corda i baixo fins al cotxe corrent per buscar energia suplementària i poder continuar retratant-hi els diferents elements d'interès. Mentrestant la resta tindran temps de contemplar tots i cadascun dels racons.

La sala principal és ampla i alta, amb algun punt on el sostre mesura 5 o 6 metres. Destaquen dos elements que captiven la nostre atenció. Per una part un grup d'altes columnes a l'extrem oriental de la sala. Són unes formacions envellides, inerts, fòssils, sense desenvolupament, però de gran magnitud i presència. A pocs metres també destaca fortament una colada que es desprèn de la paret oposada, amb una crosta d'un color blanc molt curiós i inusual (Llet de Lluna ?). Al sostre proper a les grans columnes podem observar-hi una gran concentració d'excèntriques, unes petites formacions entrelligades i caòtiques també molt boniques.

Tot plegat forma un conjunt molt bonic, ple d'elements d'interès. És fàcil moure's per la cova, ja que un cop a dins és força plana i de dimensions còmodes. Ens anem fixant en diversos detalls, com un solitari ratpenat penjat de la punta d'una estalactita. Prop de la colada blanca també hi ha una gran campana penjada del sostre, una mena d'estalactita molt gran i ampla, ennegrida i de forma irregular. Per sota un gran bolet de roca que recorda els pets de llop, per la seva superfície rugosa.

Passant per la base del pou accedim a l'altra sala, de tipus tubular i en lleuger descens. Al fons de les parets conglomerades arrodonides hi ha una gran estalagmita de base ampla, molt malmesa per la mania d'alguns visitants de deixar-hi la seva trista empremta. Aquesta zona occidental de la cova és més petita i no és tan interessant ni bonica com la part més ampla, on encara fem una última ullada per gaudir dels diversos espeleotemes.

De nou al pou d'entrada comencem a pujar no sense dificultats, ja que el pas és incòmode i vertical. Seria recomanable portar material de progressió vertical, ja que pujar a pols és cansat tot i els nusos a la corda, i incòmode per l'estretor de l'esquerda. En tot cas hem gaudit d'una sortida de tarda ben interessant a un avenc proper i molt estètic gràcies a un estol de columnes esbelt i elegant, i una curiosa colada parietal de formes arrodonides i color blanquinós.

Imatges