Pedraforca, Pollegó Inferior (2.444 m.) per les Coves dels Talibans i la Gran Diagonal

A diferència del cim principal, el Pedraforca xic és poc concorregut, i menys encara si sortim del camí normal. Fem una ruta original i divertida que ens porta a creuar les Coves dels Talibans, un gran pont natural de roca i un curiós túnel d'uns 50 metres que ens enfila fins a la Feixa Alta fent uns passos fàcils d'escalada (III). Tot seguit anem a buscar el fort pendent de la Gran Diagonal, i amb una última grimpada coronem el cim. Baixem per les Costes d'en Dou.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Coll de Jou (prop), Saldes (Berguedà)
• Distància: 7,77 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.095 metres
• Temps: 6:50 hores
• Dificultat: PD+ (Passos de III)
• Sensació de dificultat: Mitjana Tram d'escalada fàcil
• Cartografia: Serra del Cadí - Pedraforca Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Amb l'Ernest, el Pep i la Sílvia ens disposem a gaudir d'una matinal de diumenge ben entretinguda al vessant sud del Pedraforca. No estem parlant de cap de les difícils vies d'escalada que solquen aquest vessant de la mítica muntanya, fora del nostre abast, sinó que ens encaminem a un recorregut d'aventura que ens menarà per una de les curiositats que tresoreja aquesta muntanya que tant ens estimem.

Posem el punt d'inici prop de Coll de Jou, a la zona de l'antiga extracció a cel obert que havia desfigurat la muntanya abans que, més o menys, en restauressin les ferides. Per accedir-hi prenem la carretera que puja al mirador de Gresolet i al refugi Lluís Estasen passat Saldes. Poc després d'un marcar revolt a la dreta trobarem, a mà esquerra, un aparcament on hi ha una pista que marxa a l'esquerra, fent gairebé un gir de 180º. Podem aparcar aquí o com vam fer nosaltres pujar uns metres amb cotxe fins un dipòsit, al costat del qual hi ha un bon aparcament.

Des del dipòsit continuem caminant per la pista uns metres més amunt fins arribar a les feixes de l'antiga explotació minera. Uns metres abans del planell de Coll de Jou marxa una pista secundària a la dreta, que enfila amunt fent una forta ziga-zaga. Podem seguir la pista o creuar els plans inclinats pel dret. La pista tendeix cap a l'esquerra fins que trobem un cartell que ens indica el camí de Prat de Reo. Abandonem la pista i seguim el camí que comença a enfilar fort per dins del bosc. Agraïm l'ombra dels arbres en un dia assolellat i calorós.

Després d'una bona estona de pujar guanyem una petita carena i en una clariana podem contemplar ja l'espectacular paret sud del Pedraforca, així com el pont de roca i el túnel anomenats Coves dels Talibans. Els tenim davant nostre en línia recta, però ens en separa el torrent de Cal Ninot. Una altra opció de pujar és remuntar el torrent des de la base, pràcticament on hem aparcat. És una opció més directa però incòmoda i feixuga. Així doncs quan ja tenim les coves a l'envista, continuem pujant pel camí, que tomba a l'esquerra. Continuem pujant sense acabar d'arribar a la font de Prat de Reo. En algun punt sembla que marxa algun indici de senderol per creuar el torrent, però aquest tram és indefinit i haurem de buscar el millor pas. Nosaltres pugem força i flanquegem per sota de la paret, tot i que no ens escapem de diversos passos incòmodes amb boixos, tartera i roca.

Finalment remuntem un tram de tartera i ens situem al cap d'amunt d'una petita canal que neix a sota del gran pont de roca on haurem de començar a escalar. Fem una pausa per esmorzar abans de posar-nos-hi. Ens equipem i comencem la primera tirada. Aquest primer llarg és fàcil, es tracta d'un tram que puja diagonalment fins a l'ull mateix del pont. Hi ha molt bones preses, i fins i tot una corda fixa que facilita l'ascens. La corda es veu força castigada pel pas del temps a l'intempèrie, per tant no ens refiem gaire. Aquest primer tram es pot pujar grimpant, ja que és fàcil. Amb la Sílvia ens encordem i l'Ernest i el Pep pugen grimpant.

Un cop a l'ull del gran pont de roca comença el segon llarg. Es tracta d'una travessa en diagonal per dins del pont, però la roca aquí està polida i humida, amb poques preses. És el tram més difícil del recorregut, tot i que no passa de III o potser IV. Hi continua havent una corda fixa que podem utilitzar com a suport adicional, però com deia no ens en refiem gaire. Després del pas diagonal per dins del pont arribem a una canal herbosa que remuntem fins muntar reunió al parabolt que aguanta la corda.

Un cop els quatre hem superar aquest pas, remuntem la canal herbosa amunt, encordats en ensemble. Al cap d'amunt de la canal, d'uns 15 metres, hi ha algun cordino per si volem assegurar, però és innecessari. Quan s'acaba la canal hem de tenir a la dreta i fer un flanqueig molt fàcil però exposat. Avancem uns 15 o 20 metres de flanc aprofitant una petita repisa herbosa. Al final d'aquesta breu travessa aèria baixem uns metres fins a trobar la boca del túnel.

Sorprèn trobar en aquest racó inhòspit un túnel d'aquestes dimensions. Es tracta d'un túnel natural, d'origen càrstic, d'uns 50 metres de llargada i amb un diàmetre d'entre 5 o 8 metres depèn dels trams. El túnel té un considerable pendent de pujada, i cal pujar grimpant bona part del seu recorregut. La travessa del túnel no té gran dificultat (II o algun pas de III), però suposo que en cas d'haver-hi humitat la cosa canviaria força, ja que dins del túnel trobem la característica roca polida i relliscosa pel pas continuat d'aigua durant milenis. Continuem pujant en ensemble tot i que no caldria. Després d'haver fet tot el recorregut, possiblement només en el segon llarg és necessari encordar-se, tret que ens refiem de la corda fixa i llavors ni aquest.

A la sortida del túnel tenim dues opcions, la natural i fàcil i una opció difícil que implica escalar una xemeneia de V+. Optem per la sortida fàcil, que és sortir cap a la dreta fent un flanqueig i arribant a fora de la gran boca. Per seguir l'opció difícil, just abans de sortir del túnel veiem a l'esquerra una xemeneia encaixonada, a la base de la qual penja un tros de cordino que podria servir per fer el pas més difícil en A0. En tot cas sortim pel camí normal i fàcil que ens deixa a la Faixa Alta.

Actualització: consultant el Catàleg Espeleològic de Catalunya, inequívocament menciona aquesta cavitat anomenant-la Forat Gran de la Feixa Alta. (82 m. de recorregut i -50 m. de profunditat).

La Faixa Alta, com el seu nom indica, és una gran faixa que parteix la paret sud del Pedraforca en dues. Per sota tenim les parets del Roget i els diferents trams verticals que hi ha vora les coves dels Talibans, i per sobre trobem les grans parets que culminen al cap d'amunt de les Costes d'en Dou, ja prop del cim. En aquestes últimes parets hi ha diverses vies d'escalada de considerable dificultat, comprensible en veure la gran placa força vertical que s'aixeca sobre els nostres caps.

Així doncs un cop situats a la Faixa Alta acabem de pujar caminant fins sota les verticals parets de les Costes d'en Dou, i seguim el camí més o menys definit que voreja per sota de la zona d'escalada. Ens entretenim mirant diferents cordades com evolucionen per les llargues plaques calcàries. Anem marxant cap a l'esquerra (oest) per sota les parets fins a trobar-nos amb la Gran Diagonal. És ben fàcil de reconèixer: de cop i volta la placa uniforme de la paret sud queda trencada per una lleixa diagonal en fort pendent. Pujarem per aquesta gran lleixa, sempre direcció ponent.

De lluny la Gran Diagonal imposa, però un cop situats a la base aquell pendent que semblava tan dret es veu ara assumible. Realment el pendent és considerable, però la lleixa és prou ampla per evitar la sensació de buit, i alhora hi ha molt bones preses per grimpar sense problemes. Així doncs comencem a pujar aquesta llarga faixa que puja en diagonal. En alguns punts només cal caminar i en altres cal grimpar. Al tram final hi ha una cadena que ajuda a superar una placa més dreta i amb menys preses. Arribem a la part superior de la Gran Diagonal sense dificultats, i des del petit replà que hi ha al cap d'amunt contemplem la verticalitat de la paret sud i l'ampli panorama que des d'aquí s'albira.

Un cop superada la Gran Diagonal voregem la roca cap a la dreta, buscant una gran tartera que baixa del punt d'unió entre el Pollegó Inferior i el Fals Pollegó Inferior. Avancem per la dreta d'aquesta tartera pujant uns metres al costat de la paret. Un tros amunt trobem una altra lleixa, menys definida, que enfila cap a la dreta. Alguna fita escadussera ens ajudarà a localitzar el punt. Un isard encuriosit observa des de dalt els nostres moviments maldestres. Grimpem per aquesta lleixa que esdevé una ampla canal. Quan la canal es defineix més, cal tendir cap a la dreta fins a buscar un pas estret molt evident. Per arribar fins a l'estretament cal pujar fort, grimpant en alguns punts. Tant aquest tram com tota la travessa de la Gran Diagonal són fàcils, i simplement cal grimpar per terreny ferm. Ara bé, no és un recorregut recomanat per a persones amb vertigen.

Situats al pas estret, veurem un clau amb un tros de cordino que ens pot ajudar a superar-lo. Superem aquesta breu dificultat (III) grimpant, i ja sense problemes acabem de remuntar la canal. Trobem ara un tram herbat amb forta inclinació, fins i tot podríem dir una mica exposat. Creuem aquest tram avançant en la mateixa direcció que ens portava la canal. Arribem a una ampla aresta rocosa que, en pocs minuts més i sense dificultats ens deixa al cim del Pollegó Inferior (2.444 m.)

Des del cim contemplem la peregrinació cap al Pollegó Superior, una munió de formiguetes que pugen i sobretot baixen del cim cap a l'Enforcadura. En canvi aquí no hi ha ningú, absoluta tranquil·litat. Abans de marxar arriben uns nois que pugen escalant des d'alguna via del sector de la tartera. La visió des del cim del Pollegó Superior es molt bonica, ja que permet una perspectiva a certa distància de l'enforcadura i la tartera, i sobretot permet veure com és realment el Pollegó Superior, que no és un cim sinó una cresta formada per diferents puntes.

Després de la preceptiva pausa summital emprenem el camí de retorn. Seguirem la ruta normal de les Costes d'en Dou. Es tracta d'un camí en fort pendent que segueix la carena de la paret superior del Pollegó Inferior. Uns oportuns punts de pintura verda ens marquen el camí, altrament no evident en alguns punts. Baixem fort durant una bona estona, amb algun tram mig encrestat ben bonic. Després d'una bona baixada arribem al Balcó de la Joaquima, un mirador excel·lent de la paret sud. Des d'aquí el camí continua baixant fort ara entremig del bosc de pi negre fins a la base de la tartera.

Al cap d'avall de la tartera descartem el camí que va cap al refugi, i continuem baixant pel que seria la continuació de la tartera. Un tros avall descartem un altre camí que marxa a l'esquerra cap al refugi, i seguim baixant. Encara més avall trobem una nova cruïlla, i també continuem cap a la dreta direcció cap a Gósol. El camí baixa suaument tot flanquejant per dins del bosc la base del Roget. Un tros enllà el camí esdevé una antiga pista. Arribem fins a la part superior de l'antiga explotació minera, on hi ha un monument en commemoració a una plantada d'arbres que es va fer fa anys per regenerar aquesta zona després de la fi de l'explotació. Podem seguir la pista en baixada, però com que tenim els cotxes a la vista és més ràpid baixar directament pels pendents herbats de l'antiga mina a cel obert.

Ha estat una ruta ben divertida i diferent per accedir al germà petit del Pedraforca. Les Coves dels Talibans són una curiositat ben peculiar d'aquesta gran muntanya, que ens sorprèn amb molts racons interessants que s'escapen de la massificada ruta normal. Hem gaudit d'una excel·lent matinal d'aventura, caminant, grimpant, escalant una mica, i gaudint d'un paisatge grandiós en companyia de bons amics muntanyencs.

Imatges