Moredo (2.768 ), Bonabé (2.723) i Qüenca (2683 m.)

• 

  Pic de Qüenca i carena de Rocablanca

• 

  Pic de Moredo

• 

  Cresta del pic de Moredo

• 

  Cresta cap al Tuc de Bonabé

• 

  Pic bicolor de Qüenca

• 

  Desgrimpant del pic de Moredo

• 

  Estany d'Airoto

• 

  Grimpant per la cresta

• 

  Pla summital del pic de Qüenca

Per sobre del poble d'Isil comencem a caminar prop de les bordes de Moredo, primer per pista, i a partir d'un petit refugi per un camí indefinit que es va esvaint. Enfilem els Altars de Rocablanca i guanyem el pic de Moredo, de color blanc calcari. Resseguim la cresta de blocs granítics fins al fosc Tuc de Bonabé, grimpant en alguns punts. Baixem a una collada i comencem el tram més entretingut per una cresta descomposta fins al curiós pic de Qüenca. Baixem sense camí prats a través.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Bordes de Moredo, Isil, Alt Àneu (Pallars Sobirà)
• Distància: 12,7 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.455 m. metres
• Temps: 9:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Mitjana. Pràcticament tota la ruta sense camí; orientació complexa. Grimpada fàcil per terreny descompost i aeri.
• Cartografia: Alt Pirineu, Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Feia temps que em mirava alguna excursió per la vall d'Airoto, una petita vall transversal que vessa les seves aigües a la Noguera Pallaresa al poble d'Isil, a l'est del port de la Bonaigua. Aquesta vall de gran bellesa i poc freqüentada té diversos estanys, i un petit però acollidor refugi lliure. Per sobre mateix del refugi sobresurt notablement l'escarpat pic de Qüenca, i inicialment havia pensat una ruta per la vall d'Airoto amb ascensió a aquest pic. Però consultant la poca informació que es troba d'aquesta zona vaig veure que el Manel Figuera havia escrit una ressenya al Vèrtex 207 (FEEC) descrivint un itinerari circular que unia els tres cims destacats de la zona. Aquesta ruta no passa per la vall d'Airoto, sinó que cavalca sempre per la carena que uneix els tres cims, però ens va semblar interessant.

Des d'Esterri d'Àneu, capital de les valls d'Àneu, continuem la carretera que ressegueix el riu i que puja cap als nuclis d'Isavarre, Borén, Isil i Alòs d'Isil, i que després s'esdevé pista i segueix cap a Montgarri. Passat el poble d'Isil, i abans d'arribar a Alòs, trobem una pista que marxa a l'esquerra en forta pujada. La pista és estreta, i és millor circular-hi en tot terreny, tot i que amb compte es pot pujar. Un parell de quilòmetres amunt trobem les boniques bordes de Lapre, però seguim amunt un parell o tres de quilòmetres més fins al trencant de les bordes de Moredo, on aparquem en un racó, ja que la pista ja és massa dolenta per circular-hi sense un 4x4.

Les bordes ens queden a la dreta, en un ramal secundari de la pista que no prenem. Ens posem a punt i comencem a caminar per la pista. És una zona tranquil·la, i fins i tot la pràctica excursionista hi és escassa. Anem pujant per la pista, que pel que sembla s'utilitza ben poc, només per algunes tasques ramaderes. Pugem fins un marcat revolt, on trobem un petit refugi lliure fet amb vistores planxes blanques, estèticament esgarrifós. No hi ha res a dins, suposem que és una barraca per als pastors. Aquí deixem la pista i anem a creuar el torrent de Portiero, per camí difús.

Tot just abandonar la pista ja veiem quina serà la tònica de la ruta: camí poc definit o inexistent. El primer tram encara es pot anar endevinant un rastre de camí, i molt de tant en tant, alguna fita dóna una mínima seguretat. El camí remunta uns metres el torrent, però se'n separa cap a la dreta per acostar-se a unes pastures al voltant de la petita cabana de Portiero, on no acabem d'arribar. A la nostra esquerra, al nord-oest, veiem la llargaruda serra de Comabiera, amb el Pic des Miques a la seva dreta. Ens dirigim cap a la serra, seguint un camí que remunta una coma oberta.

Anem pujant la coma contemplant els colors vius dels prats alpins, generosament irrigats aquest estiu anormalment humit. Pugem fins un collet que fa el canvi de vessant cap als Clots de Rocablanca, una bonica vall que s'obre cap al nord fins les bordes de Perosa, amb una bonica vista del Mont Valier al fons. Un cop al coll canviem radicalment de direcció. Girem a l'esquerra i flanquegem fins a trobar la carena dels Altars de Rocablanca. Es tracta d'una mig carena mig cresta que es va enfilant cap a l'oest en fort pendent. En alguns punts cal mig grimpar, sense dificultats.

Els Altars de Rocablanca arriben fins un petit replà suspès, just sobre la vall que comentàvem dels Clots de Rocablanca i la coma de Perosa al fons. Un lloc molt bonic. En aquest mateix replà tenim una bonica vista del pic de Moredo, just a sobre nostre. Els mapes antics l'anomenen pic de Rocablanca, ja que és una illa calcària, juntament amb el pic de Qüenca, enmig d'una zona granítica i d'esquistos. Som sota la gran mola del pic de Moredo, i només cal remuntar pacientment el fort pendent que ens condueix al cim resseguint l'ampla carena. Arribem al pic de Moredo (2768 m.)

La vista des del pic de Moredo és exquisita, gràcies a la seva posició isolada dels grans massisos. Al nord el Mont Valier, a l'est el Mont-roig, cap al sud els pics del la zona dels Encantats, i a l'oest les puntes araneses i la Maladeta. També des del cim es veuen els propers objectius. Del Tuc de Bonabé ens en separa una cresta de blocs, que sembla esmolada però en realitat és fàcil. El pic de Qüenca és des d'aquí encara més curiós, amb la seva destacada aresta nord-est que es pot escalar, i la seva partició bicolor, ja que una part de la muntanya és calcària i l'altra part esquistosa.

Després de contemplar el paisatge posem fil a l'agulla i comencem a baixar per la cresta. Al cap de pocs minuts de baixar cal deixar el fil i tendir pels forts pendents de la dreta, ja que la cresta fa un queixal d'una trentena de metres que només es podria baixar rapel·lant. En canvi per la dreta és fàcil baixar per uns forts pendents herbosos. Superat aquest queixal de la cresta tornem al fil, i anem baixant tot esquivant blocs i petites puntes. Al darrere deixem el mur oest del pic de Moredo i la cresta de Rocablanca, molt verticals.

Un cop hem baixat al punt més baix que separa els dos cims, comencem a pujar per la cresta de blocs del Tuc de Bonabé. Si els pics de Moredo i Qüenca són calcaris, aquest és granític, i té un color fosc, amb la roca plena de líquens. Anem avançant pels blocs, esquivant les dificultats principals, però grimpant en diversos punts (I i II). Sense grans entrebancs arribem al Tuc de Bonabé (2723 m.), també amb bones vistes sobre l'entorn. Aquí destaca especialment la visió del gran estany d'Airoto, al peu sud de la muntanya.

Reculem uns metres des de la punta del cim, i comencem a baixar per la cresta que ens uneix amb la Collada del Clot de Moredo. De nou ens tornem a moure en un tram de blocs, on cal grimpar primer, i després es poden anar esquivant ara per la dreta i ara per l'esquerra. La baixada és llarga, ja que no hi ha camí ni pràcticament fites, només molt escadusserament. Alguns trams són incòmodes, i cal desgrimpar, i en altres cal baixar per pendents molt forts d'herba. No hi ha un recorregut definit, és un campi qui pugui buscant els millors passos intuïtivament.

Arribem a la collada del Clot de Moredo, on creua el camí que baixa cap a l'estany d'Airoto (oest), i cap a les bordes de Moredo (est). Tenim l'estany d'Airoto a sota mateix, una gran massa d'aigua tancada dins d'un circ. Més enllà, al peu de l'estany mitjà, destaca pel seu color taronja el petit refugi lliure d'Airoto. Aprofitem aquest bonic lloc per dinar, una mica arrecerats per evitar el vent frescot.

Reprenem la marxa i comencem a pujar. Estem encara en una zona de blocs de granit. La cresta, a trams indefinida, és fàcil, i anem progressant sense problemes. A mesura que anem pujant es va fent més esmolada, i cada vegada grimpem més i caminem menys. Igual que abans, les dificultats es poden anar esquivant, primer per la dreta i més endavant per l'esquerra. Qui es vulgui entretenir hi ha agulles per donar i per vendre.

Arribem grimpant a una petita bretxa d'esquistos vermellosos. La cresta pren més caràcter, i anem grimpant pel fil, amb algun pas una mica aeri, però sempre fàcil (I o II). Grimpem un tram més dret i arribem al punt d'unió dels dos tipus de roca. Precisament quan trobem el calcari apareixen també les dificultats. En una petita bretxa molt aèria veiem a l'altra banda un mur força vertical on grimpar seria força exposat (III expo). La ressenya del Manel Figuera, tot i ser escueta, explicava molt bé que es pot evitar aquest pas tendint per l'esquerra i anant a buscar una canal. Reculem doncs uns metres i voregem aquesta part més aèria de la cresta pel cantó esquerre, fent un flanqueig també una mica aeri per terreny insegur. Anem a buscar una canal evident per sota del pas dificultós.

Un cop trobada la canal cal anar grimpant amunt. El pas és incòmode, i cal grimpar per terreny molt descompost i exposat fins coronar de nou la cresta. Aquesta grimpada és fàcil, de I o II màxim, però la roca és molt dolenta, trencadissa, i el terreny és força exposat. Així doncs pugem amb compte fins assolir de nou la cresta, passat el tram difícil. Ja només queda baixar per l'altre cantó per una petita bretxa, desgrimpant, i pujar un ressalt que ens deixa ja al pla summital.

Acabada la grimpada i les petites dificultats arribem al cim, una gran mola calcària pol·lida, força plana, i que es desploma amb forts pendents a banda i banda. És un lloc estranyament bonic, i amb unes vistes increïbles de l'entorn. És un cim poc destacat per alçada, però sí en bellesa, particularitat i excel·lent vista. Com que els núvols no han evolucionat com ens temíem, ens ho prenem amb calma i passem uns minuts al cim gaudint de l'espectacle.

Per baixar creuem tota la carena summital fins a l'altre cap, on trobem un rastre de camí que baixa molt fort cap a l'est en direcció cap uns prats inclinats que es veuen ensota. La baixada és fàcil però incòmode, molt pendent i per terreny relliscós.

Després d'aquest primer tram més dret ja arribem als prats inclinats, i sense camí anem traçant una línia cap al barranc de Moredo. El terreny herbós és fàcil, però l'absència de camí, i alguns trams amb neret i altres arbustos incomoda i alenteix el pas. Al cap d'una bona estona arribem al barranc, i de seguida trobem la pista per on havíem pujat. La desfem i en pocs minuts som al trencant de les bordes de Moredo, on havíem començat la ruta fa gairebé 9 hores.

Ha estat una ruta llarga i força enravessada. Pràcticament hem circulat tota l'estona sense camins, i bona part de la ruta va resseguint la carena-cresta que uneix els tres cims. És una zona bonica i interessant, tot i ser poc freqüentada. De fet no hem vist ningú enlloc, tot i ser ple mes de juliol. Sol·litud absoluta per gaudir d'unes vistes privilegiades cap a moltes valls i cims pirenencs en un itinerari entretingut i panoràmic.

Imatges