Pic de Noè (2.745 m.)

• 

  Creuem la Vall d'Incles

• 

  Tub força dret al camí d'estiu

• 

  Refugi de Juclar, colgat de neu

• 

  Avancem sota el pic d'Escobes

• 

  L'estany i la Tosa de Juclar al fons

• 

  Collada i pics de Juclar

• 

  Pic d'Escobes, des de la cresta

• 

  Baixant del cim per un fort pendent

• 

  Descens cap a la vall, enmig de la nevada

Creuem tota la Vall d'Incles des de l'inici amb els esquís als peus. Planegem per bosc fins al pont de la Baladosa, i després pugem al peu del riu fins al refugi de Juclar. Entre els dos estanys busquem pales en fort pendent cap a la collada, i continuem pujant fins a la base del pic de Noè, on ens calcem els grampons per encarar el fort pendent fins sota el cim (45º). Ja a la tarda baixem amb les últimes llums enterbolides pels núvols i el fort vent. Fem nit al refugi de Juclar, gairebé colgat de neu, i el dia següent tornem enmig de la nevada.

Fitxa

! Ruta de dos dies

! Dades aproximades

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya
• Lloc de sortida: Inici Vall d'Incles, Canillo (Andorra)
• Distància: 16,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.040 metres
• Temps: 7:10 + 1:45 hores
• Dificultat: S2 / BEA / F+
• Sensació de dificultat: Mitjana. Accés al cim en fort pendent (45º)
• Cartografia: Andorra, Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Des de feia molt temps havíem previst fer una sortida de muntanya amb uns bons amics muntanyencs, amb els quals ja tenim com a tradició fer una escapada hivernal amb pernocta inclosa en algun refugi lliure. Però quan arribem a la zona nord-est d'Andorra bufa un vent de mil dimonis, i ens replantegem els plans pel cap de setmana. Així doncs amb el Jordi, el Xavi i el Francesc decidim dirigir-nos a la Vall d'Incles, pensant que estaria arrecerada del vent i potser encara podríem fer alguna activitat. La decisió va ser encertada, i tot i tenir un temps poc propici per la pràctica de la muntanya hivernal encara vam salvar els mobles.

Una mica tard a causa del canvi de plans, arribem a l'inici de la Vall d'Incles. La carretera ja està tallada al seu inici, així doncs aparquem i ens preparem. Marxem amb les motxilles carregades, ja que si el temps ens respecta passarem la nit al refugi. Els nostres amics pugem amb raquetes, i la Sílvia i jo mateix ho fem amb esquís. En comptes de pujar per la pista, baixem al peu del riu d'Incles, el creuem i l'anem resseguint pel caminet de l'obaga. És un camí obac molt agradable a l'estiu, i ara ens garanteix una bona innivació en aquest tram més baix. A més a més com que és una zona boscosa avancem protegits del fort vent.

A l'esquerra i un tros lluny anem veient les diferents bordes i cases escampades per l'ampla vall, totes elles inerts en l'estació hivernal. Aquesta és una vall molt bonica, inusualment ampla dins del Principat, i també inusualment plana i oberta. Poetes com mossèn Cinto Verdaguer al seu cèlebre Canigó o més recentment Miquel Martí i Pol n'han glosat la bellesa. A l'estiu és una gran pastura banyada pel riu i tacada per les petites construccions. Ara dorm, esperant els primers senyals d'una primavera que ja pica a la porta.

Avancem gairebé de pla pel fons de la vall i en direcció nord-est. Al fons de la vall s'aixeca el port de Fontargent, i a la seva dreta la cresta de Juclar. Així doncs pel camí de la dreta del riu (riba hidrològica esquerra) anem avançant fins arribar al pont de la Baladosa, lloc de sortida de les excursions d'estiu, ja que aquí s'acaba la carretera. Nosaltres ja portem a les cames gairebé 3 quilòmetres, això sí, pràcticament plans. Girem a la dreta i avancem cap a l'est. Aviat trobem la cruïlla per anar a Siscaró. La descartem i seguim remuntant el riu Juclar.

El dia no és bonic. La visibilitat és reduïda pels núvols i el vent es fa sentir amb ràfegues molt fortes que aixequen torb als cims. Nosaltres anem pujant encaixonats seguint el riu Juclar. No és una zona molt habitual per fer amb els esquís, ja que honestament cal dir que no és molt esquiable, tot i que la bellesa de l'entorn, especialment en època hivernal ben bé que justifiquen l'escapada.

En no tenir gaire informació ens equivocem i pugem pel camí d'estiu, que és perfectament factible, però força incòmode especialment amb els esquís. És més recomanable pujar per les pales de la banda dreta del riu (tot pujant).

Remuntem algun pujador molt fort al peu de les cascades que forma el riu Juclar. Creuem un pontet i un cop la vall es comença a eixamplar també es suavitza, i avancem més fàcilment. Si ens girem enrere veiem la perspectiva de la vall per on hem anat pujant. Sota la cara oest de la Tosa de Juclar girem a l'esquerra, sempre seguint el curs del riu, i de nou a la dreta abans d'encarar l'última pujada cap al refugi. No passem per la presa sinó que pujem directament per una pala que ens deixa davant mateix del refugi.

El Refugi de Juclar és guardat durant els mesos d'estiu, i va ser reformat fa uns anys. És un edifici gran i ben arreglat situat en un petit planell sobre mateix dels estanys de Juclar. L'estany primer de Juclar és el més gran d'Andorra, tot i que té una petita presa. Està encaixonat entre la cresta de Juclar al nord, la Tosa de Juclar al sud i la cresta Escobes - Siscaró a l'est. Forma un circ glacial de gran bellesa, i podem trobar aquí alguns dels cims més escarpats del principat d'Andorra, com l'imponent Pic d'Escobes.

Trobem el refugi gairebé cobert de neu, i només en sobresurt la teulada. Hi ha un forat excavat per entrar, però hem de fer servir la pala per acabar de netejar l'accés. Hem d'entrar al refugi com si fos un avenc, en vertical. A dins és ben fosc, ja que totes les finestres estan cobertes de neu. Hi deixem les coses que no necessitem per la resta de l'excursió. Dinem asseguts a la llinda de la porta, uns 3 o quatre metres per sobre del nivell del terra. En acabat reprenem la ruta.

Avancem per sobre de l'estany, sense acabar de baixar-hi. A la bora hi ha grans blocs de gel trencats que no conviden a passar-hi per dins. Fem algun tram de flanqueig incòmode per baixar entremig dels dos estanys. Entre el primer i el segon estany creuem cap al nord per buscar unes pales amples que ens portaran cap a la collada de Juclar. Davant nostre, cap a l'est, s'alça l'escarpada cresta del pic d'Escobes.

Anem remuntant per pales força dretes fent una llarga diagonal cap a la collada de Juclar. Després d'una bona pujada hi arribem, i una forta ventada ens dóna la benvinguda a aquest pas fronterer i cruïlla de camins. Cap al nord no deixa indiferent la silueta de l'imponent pic de Rulhe. Des de la collada nosaltres seguim pujant per pales una mica més suaus. Anem cap a l'est per accedir al coll d'Alba, però no hi acabem d'arribar, sinó que un centenar de metres abans tendim cap a la dreta per situar-nos sota l'ampla pala del pic de Noè.

El pic de Noè des d'aquí no és destacat, sinó que simplement es veu una cresta que uneix el coll d'Alba amb el pic d'Escobes, i llavors continua cap a Siscaró. Situats sota aquesta cresta deixem els esquís i les raquetes i comencem a pujar per un pendent de neu fort que encara es va incrementant. El Xavi, el Francesc i el Jordi van a davant combinant-se per obrir traça, ja que no n'hi ha. La Sílvia i jo anem al darrere una mica més lents. El primer tram té un pendent de 30 o 35 graus, però es va incrementant cap a 40 i 45 el tram superior.

Arribem a la carena i el vent és molt fort. La carena és estreta i esmolada, i cal vigilar ja que un cop de vent fàcilment ens podria fer caure cap a l'altre costat molts metres avall. Davant nostre s'aixeca impressionant la piràmide summital del pic d'Escobes. Amb aquest vent i cobert parcialment de neu, ja veiem que és inviable assolir el pic principal. Encara recordem aquella ocasió que vam pujar el pic d'Escobes a l'estiu, amb la seva exigent grimpada.

Ens conformem amb un cim secundari, el pic de Noè, situat en el mateix cordal. De fet estrictament tampoc no vam arribar al mateix cim, i vam quedar-nos a una distància de 10 o 15 metres, però no valia la pena fer un pas estret i exposat amb ratxes de vent tan fortes. Tornem a baixar pel mateix lloc, amb compte especialment en el tram superior, el més pendent i amb algunes roques soltes.

Baixem el primer tram d'esquena per més seguretat i després ja seguint les traces fins al punt on havíem deixat raquetes i esquís. Ens tornem a calçar els estris i desfem el camí. La neu és molt variable, amb trams fortament encrostats, altres de neu pols que el vent ha transportat i altres de neu molt dura, erosionada per l'aire. Així doncs baixem amb compte a causa de la nostra poca perícia, i fins i tot els companys que van amb raquetes arriben abans. Baixem per les pales que arriben directament al segon estany, el qual creuem per la vora. Arribem al primer estany i ja sense manies també el voregem, amb compte pels grans blocs de gel, fins a sota al refugi, on remuntem uns metres.

Arribem al refugi que fosqueja. Hi ha dos nois que també hi passaran la nit. Preparem el sopar ben abrigats dins d'aquesta nevera tota ella colgada de neu. De seguida ens fiquem dins dels sacs per passar la nit còmodament en una de les habitacions del refugi habilitada com a part lliure a l'hivern, amb 9 llits disponibles amb matalassos i tot.

Diumenge ens llevem sense pressa, ja que la previsió de mal temps es compleix i pràcticament ha nevat tota la nit. Hi ha una capa d'uns 3 o 4 dits de neu nova, i el cel és cobert. Esmorzem, recollim tots els estris i comencem el retorn enmig de la nevada. Hi ha poca visibilitat, i baixem amb prudència. Des del refugi saltem per la pala que hi ha just al darrere, sense baixar a la presa de l'estany.

Baixem uns metres seguint el curs del riu però quan aquest comença a fer-se estret l'abandonem i tendim més a l'esquerra. Anem a buscar unes successió de pales més arrambades a les parets de la Tosa de Juclar. Es tracta d'un itinerari molt més esquiable que el camí d'estiu. La capa de neu nova de la nit anterior facilita l'esquí, tot i que és una neu molt humida i pesada, i la visibilitat reduïda. Sempre cal anar tendint tant a l'esquerra com es pugui, i anar lligant unes pales amb les altres. En algun punt tendim massa a la dreta i hem de fer un pas estrany per recuperar la ruta més fàcil.

Aviat desemboquem a la confluència dels rius Juclar i Siscaró, i al cap de poc al pont de la Baladosa. Tot seguit encara ens queda creuar tota la vall d'Incles, i amb els esquís és força incòmode, ja que el poc pendent fa que calgui remar durant tot el recorregut.

Ara ja sota la pluja arribem al començament de la vall d'Incles, on havíem començat el periple el dia abans. Tot i haver hagut de canviar els plans pel temps, vam trobar una opció factible i interessant, i hem passat un cap de setmana de muntanya hivernal amb bons amics en un dels paratges més agrests del Principat d'Andorra, envoltats de cims granítics escarpats i vertiginosos.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta