La Tosa (2.536 m.) per les Muntanyetes

• 

  Perfil sinuós de les Muntanyetes

• 

  Remuntant un fort pendent

• 

  Tram obert entre el caos

• 

  Relleu escarpat a totes bandes

• 

  Excel·lent mirador

• 

  Sortim de les Muntanyetes

• 

  Carena del Serrat Gran

• 

  Collada de Comafloriu

Sortim del mirador dels Orris i baixem per una antiga pista fins a la pleta dels Xais, on entrem en el laberint de les Muntanyetes. Remuntem un tram de canal, grimpem uns metres i anem a buscar una altra canal amagada rere un esperó que ens portarà a unes mines abandonades. Per fort pendent arribem sota la font de la Mena, i per terreny més fàcil fins al Niu de l'Àliga. Arrodonim la volta per la carena del Serrat Gran, baixant a la collada de Comafloriu i més endavant als amplis Plans Bagà.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Mirador dels Orris, Bagà (Berguedà)
• Distància: 11,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 860 metres
• Temps: 4:20 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Mitjana. Recorregut laberíntic sense camí. Petita grimpada.
• Cartografia: Moixeró - La Tosa, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El vessant sud de la Tosa és aspre, sinuós i abrupte. Ben diferent del vessant nord, arrodonit i progressiu, per on discorren les pistes d'esquí de la Molina i la Masella. Tot el Moixeró segueix aquesta mateixa tònica: sud abrupte i nord més suau. En canvi al Cadí es canvien les tornes, i el sud esdevé més suau i el nord espadat. Un paisatge ben variat i diferent a poca distància.

Fa un temps ja vam recórrer l'interessant laberint calcari de Les Muntanyetes, i ens va sorprendre la seva bellesa, i fins i tot el fet que s'hi pogués accedir, ja que de lluny sembla infranquejable. Les Muntanyetes són un conjunt de protuberàncies caòtiques situades al sud mateix de la Tosa, en un terreny de fort pendent. Un reguitzell desordenat de parets, esperons, canals i agulles que formen un conjunt sinuós i estrany, però de gran bellesa.

El fort pendent i el conjunt de verticals promontoris fa difícil avançar, i cal encertar bé l'itinerari. Si no lliguem correctament la ruta podem quedar aturats sota una gran roca infranquejable, o suspesos per un precipici. A més a més, no hi ha cap rastre de camí, és tot terreny d'aventura.

I precisament aquest territori salvatge i aventurer és el que ens atreu i ens fa tornar a aquest lloc. Crec que és dels racons més salvatges del Berguedà per on he transitat. Un entorn d'alta muntanya feréstec i sinuós, on fins i tot els isards s'estranyen que algú envaeixi el seu reialme.

Avui hem quedat amb el Jacint per fer una caminada matinal per aquest sector. Volem anar per feina ja que disposem de poca estona, i abans de les 8 del matí ja estem en marxa. En l'anterior visita a aquest sector havíem començat a l'Hospitalet de Roca Sança, força més avall, però avui volem anar més per feina i sortim de més alçada, concretament de l'aparcament del mirador dels Orris. S'hi arriba per la carretera de Bagà a Coll de Pal, en un marcat revolt on hi ha l'aparcament indicat. També és molt recomanable sortir des del Refugi de Rebost, uns 15 minuts per sota de l'aparcament on avui comencem.

Des de l'aparcament remuntem la suau pista que puja cap al mirador. Els rajos solars comencen a il·luminar la part alta de la Tosa, i les puntes més elevades de les Muntanyetes. En pocs minuts som al peu del Mirador, des d'on es pot observar un extens paisatge del vessant sud del Moixeró. Pugem uns metres més per la pista fins que en veiem una altra de secundària que marxa a l'esquerra, on hi ha una tanca. Prenem aquesta pista i comencem a baixar suaument entremig d'un bosc de pi negre.

La pista va baixant alhora que faldeja força avall el gran embut del Serrat Gran. Creuem el torrent de Comafloriu i encara un altre torrent, on l'antiga pista es desdibuixa pels despreniments i esdevé camí. Anem trobant fites. Anem baixant fins arribar al torrent de l'Hospitalet, al punt que el mapa anomena com a Pleta dels Xais.

Som just al límit sud-est de les Muntanyetes, que s'alcen impetuoses davant nostre. Deixem aquí el camí, ja que de seguir-lo a l'altra banda del torrent començaríem a baixar cap a l'Hospitalet de Roca Sança. Sense creuar el torrent el comencem a remuntar en fort pendent durant un centenar de metres. Més amunt el creuem quan tot just s'endevina un rastre de camí a l'altre cantó.

Deixem el torrent i prenem un camí que comença a faldejar per sota les roques de les Muntanyetes. El camí és prou fresat, i anem trobant antics senyals de pintura vermella, que probablement es dirigien a les vies d'escalada de l'Esperó de Rebost abans que s'hi prohibís escalar. El camí és suau, i va planejant entre la vegetació que gairebé ens destorba la vista cap a les roques caòtiques que tenim sobre els nostres caps. T'ho miris com t'ho miris no sembla fàcil que es pugui pujar per aquest pendent tan fort entremig de les moles rocoses.

Quan trobem una tartera el camí puja més fort fins a situar-nos sota una gran paret. Estem de nou en un dels punts clau per encertar bé la ruta. Cal abandonar el camí dels punts vermells i pujar fins a la base d'aquesta gran roca, la qual forma una balma on hi ha restes d'una petita cabana de pastors. A partir d'aquí deixem la comoditat del camí i entrem en terreny d'aventura.

Sota mateix de la balma girem a la dreta i comencem a remuntar una canal molt dreta i tarterosa. La canal és ampla, i uns centenars de metres més amunt es veu com queda morta sota una gran paret. No cal pujar tant. Al cap d'aproximadament cent metres veiem a l'esquerra una balma evident, al costat de la qual s'obre una petita canal per on es pot grimpar. Grimpem doncs cap a l'esquerra remuntant uns metres més drets, sense grans dificultats (I-II). Després de la petita grimpada arribem a una zona oberta, sempre en considerable pendent. Opcionalment podem pujar una mica a l'esquerra i arribar fins al cim d'un dels marcats esperons de les Muntanyetes. Tot i això la ruta tendeix cap a la dreta.

Així doncs en aquest tram obert cal tendir a la dreta, sempre pujant, fins a situar-nos a la base d'una paret de roca. L'anirem vorejant cap a l'esquerra fins a acabar de voltejar l'esperó. A la nostra dreta ja s'obre la canal per on acabarem de pujar fins dalt. Pot semblar complex, i de fet el recorregut és laberíntic, però un cop situat sobre el terreny la intuïció ajuda a trobar la ruta.

Pugem per la canal en fort pendent i amb terreny de tartera. La progressió és penosa, una mica menys si busquem els trams d'herba i evitem el rocam. Les parets de roca que tenim a banda i banda són espectaculars. Passen per la vora algunes famílies d'isards, que s'escapen àgils en sentir-nos. Remuntem el fort pujador que es va obrint com un embut.

Un tros amunt veiem un gran tub rovellat, restes de l'antiga mina de manganès que havia estat activa fins a mitjans del segle passat. Just a sota del tub hi ha la boca de l'antiga mina, i hi entro a treure el nas. Es pot entrar uns 20 o 30 metres, fins que un esfondrament impedeix el pas. L'interior de la mina és baix i estret, molt humit, i al terra hi ha les restes de l'antic carrilet. Impressiona pensar com de dures havien de ser les condicions de treball en aquesta mina a 2400 metres d'alçada.

De nou fora la mina continuem pujant, ara per una antiga pista en desús que marxa cap al collet on hi ha les restes d'una barraca dels minaires. Aquí acabem d'enfilar fins a la punta d'un dels cimets on tenim una bonica visió de tot el caos de les Muntanyetes, gairebé des del cap d'amunt. Pugem per l'antiga pista que revolta cap a l'esquerra, ja per terreny obert i uniforme, fora del caos de les Muntanyetes. Passem sota un antic carregador, del qual encara es conserva la tramuja.

Poc més amunt abandonem la pista i pugem pel dret, per evitar la marrada. De seguida trobem la fresa del GR-150.1 i de Cavalls del Vent, i seguim a la dreta en una breu pujada. Arribem al peu del Niu de l'Àliga, el refugi situat gairebé al cim de la Tosa. No ens aturem ja que avui anem per feina, i avancem ara per una extensió sorprenentment plana just a sota el cim. Seguim el camí traçat que recorre la carena de Comabella. Pugem una mica i tornem a baixar fins una collada des d'on podem contemplar el gran embut sota el Serrat Gran. Tot seguit remuntem un tirapit fins al Cap del Serrat Gran.

Deixem el GR que ens portaria al Coll de Pal en pocs minuts, i seguim el camí dels Cavalls del Vent. Comença definitivament la baixada per prats amples i cada cop menys inclinats fins que s'aplanen del tot a l'amplíssima collada de Comafloriu, tapissada de verd intens. El camí perd alçada ràpidament sota els Rocs de Canells. Anem baixant i ens creuem amb excursionistes i corredors. Entrem en una zona molt bonica de pins negres, i continuem baixant fins al peu del mirador dels Orris, i seguint una mica més avall Plans Bagà, unes extenses pastures de gran bellesa. 10 minuts més i arribem al punt d'inici.

Tot i ser territori conegut, les Muntanyetes ens han tornat a sorprendre per la seva abruptesa i sinuositat. És un lloc salvatge i bonic de caòtica harmonia. Sortint des dels Orris la ruta s'escurça considerablement, i tornant pel Serrat Gran gaudim d'una perspectiva aèria sobre aquest increïble sector.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta