Muntanyetes i Serrat Gran

Des de l'aparcament de Rebost prenem la pista que passa per sobre el refugi i puja fins al mirador dels Orris, on contemplem una fantàstica panoràmica de l'entorn abrupte per on ens mourem. Baixem per una vella pista que es va enclotant fins arribar a la Pleta dels Xais. Remuntem breument el torrent i prenem un camí difús que ens porta fins a la base de les grans parets. Sota una gran balma deixem el caminet i enfilem fort cap a una canal molt dreta. Pugem uns metres per la tartera i prenem una canaleta secundària fent una petita grimpada. Enfilem fort per un terreny primigeni, només freqüentat pels isards. Voregem el cap de l'esperó de Rebost i anem a buscar una canal oblíqua que ens porta fins a una antiga mina. Pugem fort fins a les restes d'un edifici miner, i sota la font de la Mena prenem un camí que flanqueja el Serrat Gran, un caminet aeri que ens regala grans panoràmiques. Arribem a Comafloriu i baixem pel camí fins als fantàstics Plans Bagà. Seguim baixant cap a Rebost, on ens espera un bon dinar envoltats d'amics.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Coll del Forn (aparcament de Rebost) Bagà (Berguedà)
• Distància: 11,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 715 metres
• Temps: 5:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil Tram sense camí d'orientació complicada. Alguna petita grimpada
• Cartografia: Moixeró - La Tosa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Des que el nostre amic Cinto ens va descobrir que era possible creuar el complex entramat d'esperons, agulles, canals i tarteres que es desprenen al vessant nord de la Tosa, hem fet la ruta de Les Muntanyetes diverses ocasions. És un entorn salvatge, primigeni, abrupte i espectacular. És una de les meves rutes preferides, i admet diverses combinacions. La d'avui és una de les més curtes i que alhora permet gaudir d'un camí poc freqüentat a la tornada, el que flanqueja el gran circ del Serrat Gran a mitja alçada, i que ens porta fins als fantàstics prats de Comafloriu abans d'emprendre l'última baixada cap a Rebost passant pels idíl·lics Plans Bagà.

El lloc de sortida és coll del Forn, més conegut per ser l'aparcament i l'inici del camí que ens porta fins al refugi de Rebost. Es pot començar més amunt, a l'aparcament dels Orris, i així estalviaríem uns minuts. Però de tornada avui ens quedarem a dinar a Rebost, on ens trobarem amb un grup d'amics per fer una celebració d'aniversari. Així doncs deixem el vehicle al reduït aparcament on comença el caminet que porta fins a Rebost i comencem a caminar no pel camí (GR), sinó per una pista que passa per damunt d'aquest.

Sortim la Montse, l'Àngel, la Sílvia i jo mateix en un dissabte primaveral amb sol i núvols, i un ventet fred que ens fa posar tota la roba que portem a sobre. Caminem per la pista que s'enfila per sobre del refugi, i més endavant gira cap al vessant obac i continua pujant entremig d'un bosc de pins molt alts fins als Orris de Baix. Aquí hi ha un dels miradors més interessants del Parc Natural Cadí-Moixeró. Fins i tot hi ha unes passeres de fusta habilitades per les persones amb mobilitat reduïda.

A la punta del mirador dels Orris tindrem una visió fantàstica de tot el vessant sud del Moixeró, amb la zona de les Muntanyetes just enfront. El mirador es troba al cap d'amunt d'una roca encinglerada i suspesa sobre la gran clotada del torrent de l'Hospitalet. Just al davant, a l'altre banda, hi tenim la versió més abrupte del Moixeró. Aquest, a diferència del Cadí que té un vessant sud suau i un nord abrupte, és al revés. El vessant nord és més arrodonit, sobretot a la zona de la Tosa, on hi ha les estacions d'esquí de la Molina i la Masella. En canvi el vessant més assolellat i càlid, el sud, és abrupte i té una orografia complexa. Les Muntanyetes és l'exemple per excel·lència d'aquest paisatge esquerp. Fent honor al seu nom, es tracta d'un conjunt de petites elevacions rocoses molt verticals, separades entre si per sengles canals dretes i tarteroses. És un territori calcari molt erosionat, que en alguns moments fins i tot ens recorda a una versió miniatura de les Dolomites.

Al costat mateix del mirador dels Orris neix una pista en desús que comença a baixar suaument cap al nord entremig d'un bosc de pins. Ens anem enclotant al fons del gran circ que tanquen el Serrat Gran per l'est i les Muntanyetes més a l'oest. Arribats al torrent de Comafloriu l'antiga pista esdevé camí i va girant adaptant-se a la forma semicircular de la base del circ. Creuem un segon torrent i acabem de baixar fins a la Pleta dels Xais, un petit replà al peu d'un tercer torrent, aquest més important, el de l'Hospitalet, que recull l'aigua de la part més alta del circ. A la Pleta dels Xais hi conflueix també un caminet molt recomanable, i que ja hem fet en alguna altra ocasió, que puja des de l'Hospitalet de Roca Sança i passa al peu de la Foradada, un magnífic arc de roca.

A partir de la Pleta dels Xais deixem el camí còmode i pugem uns metres pel mateix llit del torrent. Un centenar escàs de metres més amunt deixem el torrent i girem a l'esquerra. Cal buscar l'inici d'un caminet molt precari i pràcticament abandonat que marxa cap a ponent i es va encarant a la base de les Muntanyetes. Cal fixar-se en el localitzar el camí, ja que ens facilitarà molt l'avenç. Parant atenció es poden trobar alguns punts vermells pintats de fa molts anys i que portaven fins a una via d'escalada a l'esperó de Rebost. Actualment està prohibida l'escalada en tot aquest sector del parc. Un cop localitzat el camí el seguirem sense problemes una bona estona. Recordo que la primera vegada que vam venir aquí, no hi havia pràcticament rastres de pas, i ara es pot reconèixer i seguir fàcilment un petit sender. El camí planeja una bona estona per una zona boscosa, creua una tartera, i més endavant comença a pujar per una tartera més gran que cau de la base d'una gran paret. Enfilem el rastre de camí que ens porta fins a la base d'aquesta paret. Aquí cal parar atenció de nou ja que estem en un dels punts claus de la ruta.

Situats sota una gran balma a la base d'una paret que s'enfila desenes de metres en vertical, hem de deixar el petit senderol que anavem seguint. A partir d'aquí ja no trobarem ni camí ni cap senyal. A la base de la balma hi queden restes d'alguna petita construcció precària de pedra, probablement alguna cabana de pastors. Mirant la roca de front, cal resseguir-la cap a la dreta i començar a enfilar molt fort per una canal ampla que neix al costat. La canal és molt dreta i el terreny de tartera no facilita precisament la progressió. Pugem fort uns metres, i de nou cal parar molta atenció ja que estem al segon punt clau. Hem de pujar sempre per la part esquerra d'aquesta gran canal, i fixar-nos en una petita cova que veurem al peu d'una gran roca. Just aquí cal abandonar la canal principal i buscar-ne una de secundària que marxa a l'esquerra, per sobre mateix de la petita cova. Aquesta canaleta ens obliga a fer una petita grimpada al seu tram inicial. Més amunt s'eixempla i continua el fort pendent, però ja assequible caminant.

La canaleta ens porta a uns plans molt inclinats suspesos per sobre de la primera línia de parets de les Muntanyetes. Estem enmig d'un paisatge sorprenent i salvatge, on els isards es mouen amb tota comoditat. Tota aquesta zona és molt dreta, i són pocs els passos factibles. Pugem fins al cap d'amunt de la petita coma de fort pendent que s'ha anat obrint des de l'inici de la canaleta on hem grimpat. A la nostra esquerra tenim la punta bicèfala de l'esperó de Rebost. Meravellats per aquest paisatge tan bonic, vertical i feréstec, tracem una diagonal ascendent sentit nord nord-oest cap a una nova canal que s'intueix uns metres enllà. Aquest tram és el més fàcil i de menys pendent de tota la ruta, i permet gaudir de les parets increïblement verticals que tenim a la vora. Anem a passar per sota una d'aquestes parets quan sentim uns isards que es mouen per sobre, i que involuntàriament (esperem!) ens apedreguen. Ens ajupim per protegir-nos, i un cop han fugit, seguim la nostra ruta.

Posats en aquest terreny tan salvatge i vertical, costa de veure i deduir per on cal passar per sortir-ne, ja que estem envoltats de canals molt dretes i parets infranquejables. Recordo la primera vegada que veig passar per aquí estar molt intrigat per trobar el bon itinerari, ja que moltes de les canaletes queden mortes sota les parets. Avancem doncs cap a una canal molt dreta i evident que veiem enfront, tot i que no caldrà acabar d'arribar-hi. Avancem per un indici de camí, possiblement traçat pel bestiar, que passa per la part alta d'aquest prat inclinat fins a un sortint de roca. Passada aquesta roca, on hem tingut el petit conflicte amb els isards, es dibuixa just a la dreta una gran canal oblíqua, invisible fins aquest punt. Haurem de seguir per aquí, fent un gir de 90º a la dreta.

Entrem en una canal encaixonada entre grans parets i que s'enfila fort per un terra tarterós. Veurem una terra i unes pedretes molt negres, en gran part derrubis de l'antiga mina que trobarem uns metres més amunt. Pugem doncs uns metres més per aquest terreny incòmode, però que ens permet sortir del laberint de les Muntanyetes, ja que a partir d'aquí el terreny es va obrint. Uns metres més amunt trobem un gran tub rovellat i altres restes de l'antiga mina de manganès que va funcionar fins a mitjans del segle passat. Imagino que les condicions de treball en aquesta mina havien de ser molt dures tenint en compte que es troba a 2.400 metres d'alçada. Prop de la base del tub hi ha l'entrada d'una de les mines. Es poden recórrer una trentena de metres de la petita galeria fins que un esfondrament impedeix continuar. Es pot observar encara les restes dels rails per on circulaven les vagonetes. Fem una petita pausa i entrem a la mina. Cal portar frontal.

Des de la base de la mina seguim pujant. Hem de remuntar encara la canal que s'obre davant nostre, i que es va eixamplant en una claríssima forma d'embut. Pugem fort per la incòmoda tartera fins a trobar restes de l'antiga pista que portava a les mines, i que ens permet pujar més còmodament ja que traça un zig-zag ascendent. Aquesta antiga pista ens porta fins un petit altiplà suspès al buit on hi ha les restes d'una antiga barraca dels miners. Des d'aquest punt tenim una bona vista de tota la contrada, i podem observar el gran embut per on hem pujat. Aquí el paisatge ja és més obert, i no tenim la sensació d'estar dins d'un laberint com teníem mentre avançàvem per la intricada zona de les Muntanyetes.

Al peu d'aquesta antiga construcció dels minaires la pista gira i continua pujant fins a sota la Tosa, on hi havia el funicular que permetia baixar la producció de la mina. També uns metres per sobre de la construcció hi ha la font de la Mena. Des d'aquí podríem pujar fins a la Tosa en aproximadament mitja hora, o acabar d'arribar a la font, però avui hem quedat per dinar i hem de ser puntuals. Així doncs decidim prendre un camí que neix en aquest punt i que inicia un llarg flanqueig a mitja alçada del gran circ del Serrat Gran.

Tenim davant nostre una costa dreta, arrodonida i molt progressiva que gira en forma de semicircumferència. És la capçalera del circ del Serrat Gran. El camí habitual de la Tossa passa per la carena d'aquest serrat, però nosaltres avui prenem un camí que flanqueja a mitja alçada. És un camí que avança per terreny força dret. És fàcil però cal evitar-lo en cas de neu o gel, i fins i tot en cas d'estar molt humit. El camí és pràcticament pla, però el pendent pel qual avança és molt fort. Avancem una bona estona per aquest camí que ens ofereix una extensa visió de la vall de Gréixer i tot el Moixeró que s'hi allargassa a sobre. Pel camí trobem diversos isards que campen lliurement, sense problemes per trobar menjar gràcies al rebrot primaveral. El camí transversal ens porta fins als plans de Comafloriu, on enllacem amb el camí principal que ve de la Tosa.

Des de Comafloriu prenem el camí indicat que baixa pel vessant nord dels rocs de Canells. Trobarem alguns trams encara amb neu, ja que és un camí orientat al nord. Més avall arribem als Orris de Dalt, i al cap de poc tornem a passar per la part alta dels Orris de Baix. Creuem la pista i els prats i accedim als Plans Bagà, unes precioses pastures d'alçada envoltades per una zona de pins, i emmarcada en un escenari idíl·lic, amb el Pedraforca a l'horitzó i tota l'abrupta paret sud del Moixeró que l'envolcalla pel nord. Especialment fantàstic en aquesta primera part de la primavera, quan els prats tenen un vert molt intens. Creuem els prats i baixem més fort fins a l'aparcament dels Orris, on encara seguim baixant pel caminet que al cap d'uns minuts ens porta al Refugi de Rebost.

A Rebost acabarem de passar la jornada, primer amb un bon dinar que ens preparen l'Anna i el Cinto en honor d'un bon amic que fa anys, i que sense saber-ho es troba amb tota una colla que l'esperen al refugi. Havent dinat fem una bona sobretaula tot contemplant com les últimes llums van esmunyint-se entremig dels núvols i darrere el Pedraforca. Una forma perfecta de tancar una bonica jornada de muntanya i amistat.