Penyes Altes (2.276 m.) per la Roca Gran

• 

  Primeres llums sobre el Moixeró

• 

  La Tosa i les Muntanyetes

• 

  Grimpem per la base est de la Roca Gran

• 

  Un voltor ens observa encuriosit abans d'aixecar el vol

• 

  Des de dalt la Roca Gran observem el Penyes Altes

• 

  Accedim a una marcada bretxa abans d'emprendre la canal final

• 

  Remuntem 200 metres de fort pendent per la canal cap al cim

• 

  El Penyes Altes i la línia de cresta per on hi hem accedit

Pugem el sostre del Moixeró per una línia poc coneguda, feréstega i emocionant. Iniciem la ruta prop de Gréixer i remuntem pel camí normal fins assolir la falda de la Roca Gran. La voltegem fins una indefinida cresta per on grimpem fins al cap d'amunt. Enllacem els Collets Pelats, creuant diverses bretxes amunt i avall. Entrem finalment en una canal costeruda que, amb esforç pel fort pendent, ens deixa directament al cim del Penyes.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pont de Sant Nazari, Gréixer, Guardiola de Berguedà (Berguedà)
• Distància: 10,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.300 metres
• Temps: 5:50 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Mitjana. Trams sense camí on cal orientar-se bé. Grimpada fàcil (II) amb alguns trams aeris
• Cartografia: Moixeró - La Tosa, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Sortim avui amb dos bons amics, la Teresa i el Joan, amb qui ja hem compartit bons moments de muntanya. El Joan és baganès de tota la vida i excel·lent coneixedor de l'entorn, i avui ens guiará a través d'un itinerari original i divertit fins al cim del Penyes Altes. Tot i la seva modesta alçada, enfilar aquest cim des del vessant sud sempre és una excursió exigent, ja que cal superar un fort desnivell. En aquesta ocasió gaudirem d'una perspectiva inusual, i alhora ens divertirem superant diversos trams de grimpada i endevinant el pas més lògic en un entramat de collets i canalotes.

Aparquem al pont de Sant Nazari, on comença la pista tancada al trànsit que puja cap a Gréixer des de la carretera de Coll de Pal. Comencem a caminar per la pista i en aproximadament un quart d'hora arribem al petit nucli, amb totes les seves cases ben arranjades i polides. Sobre mateix del poble continua el camí indicat que puja cap a la carena del Moixeró a través de la Canal de la Serp. Tot pujant gaudim d'una esplèndida vista matinal del frontal sud del Moixeró, ben il·luminat per les tòrrides llums de primera hora. Des d'aquí el cingle de la Mena d'Or i el Puig Cubell atreuen l'atenció, i roben protagonisme estètic al mateix Penyes Altes.

Pugem pel camí ben fresat, i quan fa gairebé una hora que hem sortit, el deixem per prendre'n un altre a la dreta de molt menys definit. Uns desdibuixats senyals de pintura vermella i alguna cinta nuada en algun arbre els serviran de guia. El camí es pot seguir sense gaire problemes. Segons explica el Joan aquest camí puja cap al collet del Gavatx, que segons l'hi ha explicat alhora el seu pare, abans era el camí habitual per pujar cap a la carena del Moixeró i travessar cap a l'altra banda. Aquest camí era més suau que el de la canal de la Serp, i per tant era més adequat per traginar amb rucs o mules. Aquest camí, segons ens explica el Joan, va ser netejat i recuperat fa un temps, possiblement per caçadors, però només fins al coll del Gavatx. Faltaria veure com està el tram superior. En tot cas tampoc hem de seguir aquest camí, sinó que en un punt poc definit l'hem d'abandonar. Com a indicació assenyalar que estem gairebé a sota de la paret sud de la Roca Gran, i en un petit tram planer, el camí del pas del Gavatx continua cap a l'esquerra, buscant un pas visible al peu mateix de la roca. En canvi la nostra ruta continua cap a la dreta, ara sense camí. Quan trobem unes petites tarteres entremig de la vegetació, hem de pujar fort per la vora, en tendència cap a la dreta buscant el millor pas. Vam trobar el que semblava un antic camí, i sense dificultat vam anar pujant fins a la base mateix de la roca, en un punt que gira a llevant.

Pugem fins un collet indefinit entre la vegetació. El mapa de l'Alpina identifica aquest punt com els Petruscos, possiblement per unes prominents roques separades de la paret principal. Des d'aquest collet baixem una mica pel vessant oposat d'on veníem, és a dir, cap a l'est. Baixem 4 o 5 metres fins a trobar un pas arranjat amb centenars de pedres. Comentem que és curiós trobar un pas tan ben equipat en un punt tant remot. No tenim constància que aquest camí, o més aviat antic camí, tingui continuïtat ni porti enlloc de profit. És a dir, passat aquest pas només trobarem forts pendents on cal grimpar. Segurament aquest pas devia tenir algun ús que actualment desconeixem. En tot cas devien tenir força feina en arranjar-lo, ja que van construir un petit mur de contenció per superar un tram pendent i inclinat.

Passat aquest curiós pas equipat continuem amunt ara pràticament sense rastre de camí, entremig de sotabosc que permet gaudir d'una bona visió cap a l'est, amb la Tosa i les Muntanyetes a sota, i més cap al sud tota la vall del Bastareny. Pugem uns metres més fins un petit planell que queda suspès sobre la Canalassa. A partir d'aquí ja haurem de grimpar, però abans cal agafar forces. Així doncs ens aturem i esmorzem.

Fins ara estàvem faldejant la base de la Roca Gran en direcció nord-est. Ara canviem de direcció i comencem a grimpar per una ampla aresta en direcció oest. La grimpada és fàcil, sobre calcari molt ferm, però alguns passos són una mica aeris. És una grimpada divertida en un entorn obert i molt bonic. A diferència del camí de la canal de la Serp, que és més aviat entaforat, aquest itinerari és panoràmic, sobretot cap a l'estètica i caòtica zona de les Muntanyetes, que tant m'agrada. Grimpem una bona estona, tot i que no és una grimpada constant. Tan aviat toca caminar com posar les mans a terra i grimpar.

Mica en mica anem superant els diferents obstacles. Un darrer tram més esmolat per una aresta de roca ens deixa gairebé al cap d'amunt de la Roca Gran, on acabem d'arribar caminant còmodament. Ens hi espera un senyorial voltor, que davant la nostra molesta presència decideix emprendre el vol. Un cop sobre la Roca Gran, creuem el petit altiplà cap al nord. Passem el que segons el mapa identifica com el Pas de la Mona, imagino que un petit pas de roca on cal mig grimpar.

Des de dalt la Roca Gran comença una travessa per una successió de petits collets, bretxes i capçaleres de canals, sempre buscant el millor pas. Ens sorprèn trobar alguna fita. Seguint sempre el recorregut més lògic, pugem i baixem diverses vegades, ara pel vessant nord, ara pel sud. És una zona caòtica, però és fàcil intuïr el traç, principalment perquè els isards ja han anat definint un pas lògic. Creuem algun tram amb neu, i cal vigilar en les capçaleres d'algunes canals, ja que són molt dretes.

Arribem a un marcat collet, que el mapa identifica com els Collets Pelats. Des d'aquí ja anem veient davant el caos de roques del tram summital, i s'endevina una marcada canal en diagonal sota mateix del cim, per on haurem de pujar. Hem de fer una última baixadeta per un pas més escabrós, arrambats a la roca fins a trobar una petita canal força dreta per on pugem uns metres fins un altre coll. Des d'aquí, si mirem ensota, cap a l'est, es veu perfectament el camí de la canal de la Serp.

Aquest darrer collet és l'últim de la successió de petites pujades i baixades. Ara avancem en diagonal per sota d'una gran roca amb trams abalmats. Ens fixem en una gran bretxa al fons de la diagonal, per la qual travessarem i accedirem a la canal que ens durà directes al cim. Arribem a la marcada bretxa i la superem grimpant. Tendim llavors cap a l'esquerra per emprendre la dura pujada per aquesta canal. Anem guanyant alçada, sense camí però sense més dificultat que el fortíssim pendent. Tot i l'esforç que requereix superar els més de 200 metres de desnivell d'aquesta canal, el lloc és molt bonic, amb una paret vertical a la dreta i excel·lents vistes cap al sud.

Esbufegant fort anem superant el desnivell mica en mica. Des de dalt, girant la vista enrere contemplem la Roca Gran, que des d'aquí sembla menuda, i els passos entre collets i canalotes. Emprenem uns darrers metres de grimpada amb la convicció que estem ja sota mateix del cim. Així és. Arribem directes al cim del Penyes Altes (2.276 m.) des del vessant sud, per un itinerari inèdit per a nosaltres, salvatge i feréstec, bonic i exigent.

En un esplèndid dia anticiclònic contemplem el paisatge, dominat pel Cadí i el Pedraforca a l'oest, la vall del Bastareny al sud, la Tosa a l'est i la plana ceretana al nord. No ens encantem i comencem a baixar pel camí normal del GR. Ara trepitgem una mica més de neu, sobretot als trams més obacs. Baixem ràpid cap a l'oest fins a l'ampli collet del Raset. Des d'aquí es pot observar molt bé el cim del Penyes Altes, però també tot el recorregut pel crestall que hem anat encadenant fins arribar al cim.

Baixem pel camí normal que s'entafora sota les parets del Penyes Altes abans d'entrar a la canal de la Serp. Un cop dins la canal baixem decidits per camí ben fresat. Només ens entretenim fixant-nos en les Coves, les restes d'una construcció en una roca abalmada uns metres per sota, que segons ens explica el Joan antigament havia servit d'allotjament per als carboners durant la setmana laboral, i també per fixar-nos en un gran arc de roca que es veu, inaccessible, sobre les parets de la canal. Arribem a Gréixer i en pocs minuts més a l'aparcament.

Ha estat una ruta aventurera, divertida i salvatge. Hem creuat un terreny feréstec i alhora molt bonic, rondat habitualment només per isards i voltors, però que avui han tingut uns altres visitants àvids de conèixer noves perspectives.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta