Cingles de Conangle i Cingles de Vallcebre

El poble de Vallcebre i les seves rodalies estan envoltats de crestes i cingleres per totes bandes, tancant un gran altiplà, o més concretament una gran cubeta. Recorrem el marge exterior d'aquest gran sinclinal tot fixant-nos en els graus, els passos ancestrals que permetien el trànsit entre la part superior i la inferior dels cingles.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Vallcebre, (Berguedà)
• Distància: 18,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 925 metres
• Temps: 6:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Algun tram aeri. Petites grimpades.
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Diu la tradició que eren 26 els graus o passos verticals que creuaven els cingles de Vallcebre, i si es tancaven tots el poble quedava incomunicat. Avui en dia costaria localitzar els 26 graus, però molts d'ells continuen existint i ens permeten imaginar com era la comunicació entre la part alta, o sigui l'altiplà de Vallcebre, i les terres baixes. Mirat de lluny, i recomano especialment la vista des del sector oest del Catllaràs (concretament des del Roc de la Clusa o des del Cap de la Baga de Cabanelles), es pot contemplar la peculiar forma de l'entorn de Vallcebre. Es pot veure un gran altiplà en forma de circumferència, tancat per les bandes nord, est i sud per una gran cinglera. I per l'oest els cingles de Conangle s'encarreguen d'acabar de tancar el cercle.

El sinclinal de Vallcebre forma una gran cubeta lleugerament inclinada cap a l'est, cap on vessen totes les aigües, les quals s'escolen cap al riu de Saldes a través de la gorja de la Foradada. Per totes bandes, una vertical cinglera calcària d'entre 30 i 60 metres segons la zona dibuixa el cercle. El tipus de roca calcària de l'entorn té un color especialment clar, i d'aquí que s'ha anoment tradicionalment a la zona com a Clar de Lluna. La cinglera és considerablement vertical, però en diferents punts el trencament del terreny i l'enginy de l'home han permès configurar uns passos a través dels cingles. Aquests passos o graus permetien ancestralment la comunicació entre els nuclis i masies d'ambdues cares dels cingles. Alguns d'aquests graus estan equipats amb cadenes i baranes de ferro, algunes molt antigues.

L'itinerari PR-C 128 Pels Cingles de Vallcebre ressegueix bona part dels cingles, i en una bona part del nostre recorregut el seguirem, però canviem tota la part oest de l'esmentada ruta, ja que la nostra intenció és recórrer la cresta dels Cingles de Conangle. Es tracta d'una cresta senzilla, que es pot fer sempre caminant amb només alguna petita grimpada, i a més a més, els trams més aeris estan equipats amb esglaons. L'inici d'aquest camí aeri està situat al final de la via ferrada de les Roques d'Empalomar, i els mateixos constructors de la ferrada van equipar també amb esglaons alguns passos de la cresta, tot i que el criteri en la col·locació dels esglaons és si més no dubtós. Han anomenat aquest itinerari com a Camí aeri de l'Àrtic, ja que l'Àrtic és el punt més alt d'aquesta cinglera.

Així doncs amb la Sílvia i el Ferran ens arribem fins a Vallcebre, i aparquem a la plaça del poble, al costat del campanar que no té església. Comencem a caminar per la pista asfaltada que creua el poble i que amb forts pujadors s'enfila fins al Grau de Vallcebre. Aquest grau és el punt d'inflexió entre la Serra de Mata-rodona (nord) i els Cingles d'Empalomar (sud), i la carretera que va cap a Fígols el creua. Passat el grau trobem un accés indicat al Mirador de Vallcebre, on s'arriba després de creuar dos túnels per on havien circulat les vagonetes de les mines de carbó properes de Tumí, Maria i Coll de Pradell. Val la pena arribar-se fins al mirador, ja que tot just ens desviem 10 minuts.

Passat el trencant del mirador trobem un indicador de camins i ens encaminem cap als Cingles d'Empalomar, tot seguint el camí dels Camps de Tabac. Veiem també el cartell informatiu de la via ferrada, i ens hi dirigim. El camí puja fort pel mig del bosc fins un collet que separa les dues agulles principals dels cingles d'Empalomar. Si volguéssim anar a la ferrada hauríem de continuar cap a l'altra banda del collet, però com que volem anar directament als Cingles de Conangle, just al collet prenem un camí cap a la dreta que puja fins un altre collet secundari. En aquest segon collet seguim també el camí de la dreta que voreja la paret per la dreta. Al cap de poc ens fixarem que sobre els nostres caps hi ha els esglaons del tram nou de la via ferrada. Tot seguit passem sota el pont tibetà de la ferrada, i finalment trobem unes cadenes que són precisament el final de la ferrada. Remuntem amb l'ajut d'aquestes cadenes uns 10 metres i ja som a l'inici del camí de la cresta.

Un cop dalt del cingle ja no hi ha pèrdua possible, tan sols cal anar seguint sempre el fil, en alguns punts força estret. Veurem fresa de camí, que comença baixant en un tram força ample amb arbusts, tot i que més enllà la cresta s'estreny i es defineix. No hi ha passos molt aeris, ja que en l'únic punt en què la cresta sí que requeriria material d'assegurament, el caminet voreja lleugerament per sota. En alguns punts sí que haurem de fer passos una mica aeris, però en aquesta casos trobarem esglaons de ferro, i en alguns punts fins i tot una barana. En realitat gairebé tot el recorregut es podria fer sense esglaons, i en alguns punts creiem que s'ha equipat excessivament. En tot cas anem recorrent la cresta, grimpant i desgrimpant en diferents punts, sense cap dificultat destacable. Com comentava, en un tram d'uns 50 metres la cresta és especialment estreta i aèria, però un caminet recorre la vertical paret per la seva base dreta, després de baixar uns esglaons encaixonats. Gairebé a mitja cresta trobem un camí transversal que la creua a través d'un grau, del qual no hem aconseguit saber el nom.

Ja gairebé al final dels Cingles de Conangle trobem un camí que ve per la dreta i que s'uneix al que seguíem. Continuem endavant, ara per camí encara més fresat i amb senyals de pintura groga. A partir d'aquí la cresta pròpiament dita s'acaba, i continua el camí per dins del bosc, flanquejant per l'esquerra l'indefinit cim de l'Àrtic. El camí baixa i va tombant cap a llevant fins a trobar l'extrem occidental dels Cingles de Vallcebre, just al punt del Grau de Cal Gat. Baixem uns metres per contemplar aquest grau, del qual es conserven alguns esglaons de pedra. Poc més avall veiem la casa de Cal Gat. No hi acabem d'arribar i tornem al fil del cingle per continuar endavant.

Passat el Grau de Cal Gat el camí abandona la cinglera, perd alçada i continua per dins del bosc. No tinc constància que hi hagi camí per la vora del cingle en aquest tram, tot i que s'haurà d'investigar. Segons el mapa en aquest tram de cingle que no recorrem hi ha dos graus més, el Grau Llantià i el Grau del Llop. En canvi el camí, força avorrit, avança per dins d'un bosc tancat fins a retrobar la cinglera just al Grau de la Mola. Aquest és un dels graus més còmodes i de més bon pas, i profita una marcada debilitat de la cresta. És evident que era un pas important, ja que és força ample i encara conserva un tram empedrat. Un tros avall de grau podem veure diverses vies d'escalada que aprofiten la considerable alçada i verticalitat del cingle en aquest punt. Tornem a la carena i continuem endavant.

La boira que puja de sota Sant Corneli ens engoleix, i el dia que s'havia llevat esplèndid passa a ser gris i rúfol. El fred i la manca de visibilitat ens faran la guitza durant una bona estona, esguerrant una excursió que amb bona visibilitat és molt panoràmica, ja que sempre anem pel fil de la cinglera. Avancem pel camí marcat amb senyals blancs i grocs (PR), sempre en direcció llevant, i sempre per la vora dels cingles, tot i que ben poca cosa podem veure. (Es poden veure algunes imatges d'aquesta zona en l'excursió als Cingles de la Garganta i els Cingles de Vallcebre que vam fer fa temps).

Seguint el fil de la cinglera arribem al Grau dels Boits (derivació fonètica de Boigs), un dels més espectaculars i bonics de tota la cinglera. Aquest grau era un dels passos naturals entre el poble de Fígols i el sector més oriental de l'altiplà. El seu traçat sinuós aprofita unes terrasses provocades pel trencament de la cinglera. Hi ha algunes antigues baranes de ferro que eviten la sensació de buit, ja que és considerablement aeri. També hi ha una cadena més moderna que acaba de facilitar el pas, d'altra banda ben senzill.

La cinglera va girant cap al nord-est, amb la seva característica forma semi-circular. Trobem una pista i l'anem seguint, vora la cinglera, fins al Grau de les Granotes. En aquest pas ample s'hi va construir una pista cimentada, amb dos últims revolts molt sinuosos, que permeten pujar des de Sant Corneli fins a Cal Menut. Continuem per la pista i passem al costat de la masia de Cal Menut, deshabitada però amb bestiar. En els plans de sobre la casa podem observar encara algunes trumferes, és a dir, els magatzems on guardaven els trumfos (patates) després d'haver-los collit. Els trumfos de Vallcebre tenen fama muntanya avall.

Passada la casa de Cal Menut trobem vora la cinglera un petit monument amb una creu, en record del fill dels propietaris de la casa, alféres de l'exèrcit espanyol que va morir en estavellar-se la seva avioneta l'any 58 del segle passat. Una mica més endavant també podem observar un tret molt característic d'aquesta zona: els enfonsaments càrstics. El subsòl de la zona de Vallcebre, de configuració calcària, està plena de corrents d'aigua que provoquen aquests enfonsaments càrstics en diversos punts. En alguns d'aquests enfonsaments, de mida considerable, s'hi han col·locat taulons a sobre per evitar que algú hi caigui accidentalment. Encara una mica més enllà passem al costat d'una antiga explotació de carbó a cel obert, que s'ha intentat recuperar plantant-hi arbres.

Poc més enllà de Cal Menut trobem un indicador que ens assenyala el camí cap al Grau del Jou. Baixem uns metres per veure aquest grau, un pas zig-zaguejant entre la roca amb una cadena que fa de passamà. Un tros més avall veiem l'hotel rural del Jou, tot i que no hi acabem d'arribar i tornem a la cinglera per prosseguir el nostre camí. Encara amb la boira que no es vol esvair avancem tombant ja cap al nord, sempre pel fil de la cinglera, que en aquesta zona mostra la seva màxima altura i caràcter vertical.

Continuem planejant pels cingles, tot contemplant la seva longitud i verticalitat en aquest tram fins arribar a un petit esperó al cap d'amunt del qual hi ha una senyera. Aviat arribem al Grau de Sant Climents, un altre dels passos ancestrals, que en aquest cas comunicava la propera església i masia de Sant Climents de la Torre de Foix amb els masos de la part superior. Aquesta petita església, encara del terme de Vallcebre, està en condicions deplorables, sense teulada, però conserva la seva bonica façana i campanar. Ens la mirem a vol d'ocell, ja que tot just baixem uns pocs metres pel grau per inspeccionar el camí. Aquest grau és més planer, ja que marxa en diagonal, i no requereix cap equipament.

La cinglera continua girant, ara cap a l'oest. Avancem per camí fresat ara amb el Pedraforca que treu el nas al fons, entremig dels nuvols. Trobem un tram de pista que aviat abandonem i seguim el camí marcat cap a la dreta. Poc després trobem el Grau de les Granoteres, un dels passos més peculiars dels cingles. Es grau marxa en diagonal, aprofitant una faixa del terreny, i aviat s'encaixona per anar a creuar un pas molt estret entremig de la cinglera i una gran roca que se n'ha desprès. Passat aquest pas encaixonat una cadena i un parell d'esglaons metàl·lics faciliten el pas. Tornem a la cinglera i continuem la nostra travessa.

Ja anem veient davant nostre la marcada forma de ve baixa que forma la cinglera al punt de la Foradada. Però abans d'arribar-hi encara ens trobem amb el Grau del Moro, un pas força vertical que permet baixar fins al peu de la font que hi ha al costat de la carretera de Saldes. En aquesta zona també hi ha diverses vies d'escalada. Aquest grau encara té restes metàl·liques d'una antiga barana, actualment en molt mal estat. També ens fixem en què s'han col·locat claus químics per posar-hi una cadena, i suports per una nova barana.

A escassos minuts del Grau del Moro arribem a la Foradada, en punt en què totes les aigües recollides a la gran cubeta de Vallcebre tributen al Riu de Saldes. Aquest és el punt que fa d'embut canalitzador de totes les aigües. Un pont elevat ens permet creuar a l'altra banda del torrent i alhora contemplar la congosta gorja, fortament erosionada després de milenis d'impacte fluvial. Al fons de l'engorjat encara es conserven les restes d'un antic molí, del qual es pot veure el canal de captació d'aigua. La Foradada és també un grau, ja que hi ha un pas excavat a la roca que permet prendre un camí direcció Vallcebre. De fet en aquest punt la cinglera es trenca, esdevenint el punt més baix del recorregut i tot l'altiplà. La Sílvia i el Ferran, amb problemes de calçat escurcen una mica la ruta i es dirigeixen cap a Vallcebre. Jo continuo l'últim tram de cinglera.

Feia estona que anàvem baixant, i un cop al punt més baix toca pujar. Des de l'altra banda de la Foradada començo a enfilar el tram més septentrional dels cingles. En aquest tram els cingles són força inclinats, i caldrà pujar una estona. Al cap de poc passo al costat de la base d'unes antigues pilones que havien sustentat un telefèric, construït els anys 40, que servia per baixar el carbó de les diferents mines de Vallcebre fins a la carretera, i d'aquí fins al Collet on hi havia l'estació del Carrilet. Tot pujant giro la mirada per contemplar la forma de cubeta que des d'aquí d'aprecia, amb el desguàs a la Foradada. Uns minuts més de pujada i arribo a un petit mirador al peu de la carretera d'accés a Vallcebre.

El Grau de Cap Deig actualment no s'identifica com a grau, ja que hi passa la carretera, però precisament s'hi va fer passar ja que aquest era un punt d'inflexió de la carena. De fet les cingles aquí pròpiament s'acaben, si més no amb la verticalitat que tenien. El camí continua a l'altra banda de la carretera. Seguint els escassos senyals del PR s'avança per la pista que comença pujant, i tot seguit planeja per una zona de pastures amb diverses masies al voltant. Continuo per pista, força monòtona, fins a passar el petit nucli de la Barceloneta. Més endavant també es poden veure restes d'un antic descarregador. Tot seguit cal prendre la pista a la dreta que creua la petita serra de Cal Batlló i que acaba de baixar cap al nucli urbà. Abans passem al costat de la casa de Cal Metge, actualment hotel rural, amb el seu característic observatori astronòmic sobre una torre de l'edifici. S'entra al poble pel nord, tot passant per una petita placeta on hi ha una vagoneta al mig, en record del passat miner de la població.

Ha estat una ruta molt interessant tant des del punt de vista paisatgístic com des de l'òptica històrica i antropològica. Recórrer els Cingles de Conangle és una activitat fàcil i alhora entretinguda. És un recorregut aeri però no exposat, i amb la facilitat d'haver-hi equipament en els llocs més drets. Amb temps i ganes d'aventura podem combinar l'itinerari amb les ferrades que hi ha als Cingles de l'Empalomar, abans d'iniciar el camí aeri. La resta de la volta als Cingles de Vallcebre és molt panoràmica, tot i que avui la boira ens ha fet la guitza. Els diferents graus que anem trobant pel camí ens fan imaginar un intents tragí que en èpoques pretèrites.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta