Ferrades Roques d'Empalomar (nou tram) i Cingle de Cal Curt

La popular via ferrada de Vallcebre ha crescut amb un nou sector que s'inicia al final del recorregut original. Es tracta d'un nou tram més breu, de poca dificultat i amb un pont tibetà de 14 m. Al mateix temps s'ha obert una nova ferrada a la paret oposada de considerable dificultat, sobretot molt exigent físicament. El desplom pràcticament continuat i alguns passos acusadament extraplomats són les cartes de presentació d'aquest nou recorregut equipat.

Fitxa

! Dades aproximades

• Tipus de sortida: Via ferrada
• Lloc de sortida: Aparcament mirador de Vallcebre, Prop de Cal Borni, Vallcebre (Berguedà)
• Distància: 300 / 200 metres
• Desnivell positiu: 200 / 60 metres
• Temps: 4:00 hores (aproximat per les dues ferrades)
• Dificultat: D / MD
• Sensació de dificultat: Força fàcil / Difícil. La ferrada Cingle de Cal Curt és molt exigent físicament, amb diversos desplomats, algun molt acusat.
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Amb un grup d'amics de l'Ass. Esp. Mountain Runners del Berguedà ens dirigim cap a Vallcebre per provar l'ampliació de la ferrada de les Roques de l'Empalomar així com la nova ferrada del Cingle de Cal Curt. En dues ocasions anteriors (1 i 2) ja havíem fet la primera ferrada del Berguedà, un itinerari ferrat de dificultat mitjana, força vertical però amb un excel·lent equipament que facilita la progressió.

L'amplicació de la ferrada de les Roques de l'Empalomar s'ha realitzat per la banda oest dels cingles, mentre que l'original recorre la paret est. Així un cop feta la ferrada original podem continuar des del mateix cim dels cingles cap a l'altre vessant, i per tant començarem la ferrada en baixada. De fet l'ampliació té més desnivell negatiu que no pas positiu. Pràcticament sempre baixarem fins després de creuar el pont tibetà en què cal remuntar un mur de roca. Aquest nou tram segueix la mateixa filosofia que l'original: el recorregut sempre és molt vertical, però amb equipament continu d'esglaons. És a dir, hi ha altres ferrades que busquen la dificultat o l'originalitat dels passos utilitzant recursos del propi terreny (repises, preses naturals,...) Les ferrades de Vallcebre no segueixen aquesta filosofia, sinó que en tot moment hi ha equipament artificial per facilitar la progressió. Probablement no es pot fer d'altra manera ja que el recorregut és molt vertical.

La nova ferrada del Cingle de Cal Curt segueix la mateixa filosofia, però amb un canvi important: és molt més exigent. Està situada molt a prop de l'original, just en els cingles que queden davant (est). Com que aquest cingle té menys altura la ferrada serpenteja amunt i avall, i tant aviat puja com baixa. Trobarem 2 ponts tibetans curts, i sobretot desplomats accentuats que posen a prova la força i capacitat de resistència dels braços.

Ferrada Roques de l'Empalomar

Des de l'aparcament creuem el torrent del Coll de Fumanya i pugem pel camí marcat com a SL (sender local), amb senyals blancs i verds. Una forta i curta pujada entremig de l'espès bosc ens situa en un marcat collet, entremig de les dues parts dels cingles. Baixem cap al vessant oposat, seguint els senyals que ens marquen l'accés a la ferrada. Baixem fort fins a trobar una cadena que permet superar un pas més dret, i poc més endavant trobem a la nostra dreta l'inici de la ferrada de les Roques de l'Empalomar.

Ens equipem i ens disposem a començar. Som 8 de colla, i algunes persones del grup no han fet mai una ferrada. La ferrada comença amb un tram recte i ben vertical per la paret principal del cingle. A mitja paret tomba lleugerament a la dreta i continua vertical amunt fins un petit balcó. Tot seguit fal fer un flanqueig cap a la dreta amb algun pas incòmode i lleugerament extraplomat. Cal passar per sobre uns taulons de fusta que serveixen de passeres, i tot seguit continuar amb els peus sobre una repisa natural, on el cos queda inclinat, amb el tronc extraplomat sobre les extremitats inferiors. A continuació tornem a pujar i cal superar un dels passos més entretinguts, en trajectòria diagonal i lleugerament desplomat. Pugem una nova paret vertical però sense dificultats especials i arribem a un petit pont.

El pont té tot just un parell de metres, però permet superar un trencament en la uniformitat del cingle. Al pont representa un petit descans en la verticalitat de la via. A continuació ja només queda enfilar una llarga paret vertical en tendència cap a la dreta, fent diversos passos laterals sense dificultat. Sense contratemps arribem al cim dels Cingles de l'Empalomar, des d'on tenim una esplèndida vista. A poca distància, cap al nord, contemplem la forma semicircular de la Serra de Matarrodona (on també vam estar fa un temps). Cap a l'est el poble i els cingles de Vallcebre, i cap al sud la bonica cresta dels cingles de Conangle.

Esperem que tothom arribi i aprofitem per esmorzar tot contemplant el paisatge i comentant l'experiència, especialment per als que s'estrenen en aquesta activitat. A continuació comencem a buscar l'ampliació de la ferrada. L'ampliació està acabada, però està en període de proves i encara no està indicada. Des del cim, mirant cap al vessant oest es veuen trams equipats, però no queda clar el camí d'accés. Baixem pel camí de retorn buscant l'accés quan en realitat és molt més fàcil. Gràcies a la trucada al Toni que ja hi havia estat fa uns dies ens va indicar que des del mateix cim cal buscar l'inici del cable de vida darrere uns matolls, a escassos 10 metres de l'arribada de la ferrada original, en direcció oposada. Probablement no comptàvem en què l'ampliació comencés en baixada directament des del cim, però així és.

Un cop trobat el cable ens assegurem i comencem a baixar pels esglaons metàl·lics, i aviat tendim cap a la dreta en un llarg flanqueig sense cap dificultat. Flanquegem amb tendència a baixar, seguint la irregularitat del terreny. De cop i volta comencem a baixar directes fins a trobar un pont tibetà, la principal atracció d'aquesta ampliació. Els darrers passos de baixada fins al pont són una mica incòmodes, lleugerament desplomats. El pont té 14 metres, i comunica el cingle principal amb un esperó que se'n separa considerablement.

Es tracta del típic pont tibetà, amb un cable pels peus i dos per a mans i assegurança, a banda i banda. Està ben tensat, tot i que al mig flexa una mica a causa de la pròpia distància. Arribats a l'altra banda trobem l'únic tram en què pujarem. Enfilem una agulla del característic calcari gairebé blanc de la zona per una paret vertical sense cap complicació. Dalt de l'agulla tenim una visió zenital dels companys que creuen el pont. Seguim uns metres per la cresta, sempre en direcció sud, i sempre amb la seguretat del cable de vida. L'equipament és excel·lent, amb molts esglaons, cable de vida continu i de qualitat, i fins i tot "cues de porc" per si cal assegurar amb corda. Baixem pocs metres per la cresta en passos fàcils i arribem al final de la via. Una cadena ens ajuda a baixar els metres finals fins al camí de tornada, que és el mateix pel qual s'accedeix a la ferrada original, uns metres més avall. També és molt a prop de l'inici de la nova ferrada.

Ferrada Cingle de Cal Curt

Com hem comentat abans, en trobar-se en període de proves, el camí d'accés a la ferrada no està indicat. És fàcil però de trobar-lo resseguint visualment el recorregut dels esglaons i cables metàl·lics que es veuen en la paret oposada per on transita la ferrada original, és a dir, la que ens quedaria d'esquena si pugem la ferrada original. El recorregut de la nova ferrada és de dreta a esquerra, és a dir, de sud cap a nord (al revés que l'ampliació de l'original). Això fa que es puguin connectar fàcilment les dues, ja que quan acabes la totalitat de l'original més l'ampliació, pots accedir fàcilment a la nova ferrada. Cal buscar un esperó situat molt a la dreta de cingle i buscar un cartell que indica el començament de la via. El cartell indica que la instal·lació està en període de proves.

El cartell assenyala que el grau de dificultat de la via és MD (molt difícil), i no es queda pas curt. En realitat la dificultat de la via rau en els passos desplomats. De fet bona part de la via transcorre en lleuger desplom, però alguns passos són acusadament extraplomats. Amb força i resistència de braços la via no té cap altra dificultat, ja que sempre tenim esglaons metàl·lics per progressar. Cal avaluar la resistència especialment si hem fet abans l'altra via, com vam fer nosaltres, ja que les forces poden venir mermades. També cal avaluar la possibilitat de portar una corda per més seguretat, la qual ens permetria abandonar fent un ràpel si algú no pot continuar, assegurar algun membre del grup (hi ha parabolts), o ajudar a pujar algú. Nosaltres vam utilitzar la corda per ajudar algun dels membres del grup que tenia esgotament de braços. Sí que és convenient portar una tercera baga més curta per descansar ancorant-la en algun esglaó.

Comença la ferrada amb una primera paret no gaire llarga i en lleuger desplom, mostrant ja de bon principi el caràcter del recorregut. Al cap d'uns metres de pujar comença un flanqueig cap a l'esquerra, revoltant un esperó, i avançant molts passos amb cames i peus més entrats que la resta del cos, o sigui en situació d'extraplom. Això força en tot moment a tibar de braços, fins i tot en els trams planers. Voltegem un esperó i tornem a pujar una nova paret, fàcil però amb un desplom més marcat. De nou un tram lateral, ara en sentit oposat a l'anterior. Fem un zig-zag i baixem directes fins un pont tibetà de 9 metres que creua fins un tram de cingle separat de la paret per on veníem. Aquest tram tot i ser de baixada també és esforçat, ja que els darrers passos són extraplomats i incòmodes.

Creuem el pont tibetà i voltegem un esperó per terreny molt aeri i en lleuger desplom i continuem pel vessant oposat. Fem uns passos incòmodes en lleugera baixada, i tot seguit enfilem per una lleixa diagonal amb el suport d'una cadena que ens ajuda a remuntar. Avancem un tram sense cable de vida, ja que és un tram de camí planer i sense risc. De seguida recuperem el cable de vida i baixem uns metres entremig de la roca i uns boixos. Anem vorejant la paret cap a l'esquerra, baixant lleugerament fins a situar-nos sota una gran paret, al cap d'amunt de la qual hi ha el desplom més acusat de la ferrada.

Cal agafar forces per afrontar aquesta paret, ja que és llarga i acaba en un fort desplom que tensarà al màxim la musculatura dels nostres braços. La paret ja comença amb una panxa considerable, que després s'aplana i ens permet recuperar unes minvades forces per finalment afrontar uns últims metres molt desplomats. Afortunadament aquest darrer tram és molt curt, però l'últim canvi de mosquetons és especialment incòmode i esforçat. Amb esgotament manifest superem aquest pas que ens situa sobre una repisa natural, on podem descansar. Cal afrontar aquests trams amb decisió i rapidesa, ja que cada segon compta per conservar la força dels braços.

Continuem uns metres de costat, i remuntem una nova paret curta, i per variar, també desplomada. Avancem un tram lateral incòmode fins a situar-nos sota de la segona gran paret, que també té un marcat extraplom, tot i que no tan exagerat com la primera. Amb un nou esforç remuntem aquesta paret i ens situem sobre una altra lleixa planera, on de nou podem reposar. Fem un tram de transició sense massa complicació fins arribar al segon pont tibetà de la ferrada, d'uns 8 o 10 metres. A l'altra banda del pont comença la tercera i última gran paret de la ferrada. Abans però se'ns posa a ploure, o més aviat a diluviar. Caldrà acabar la ferrada amb un xàfec de mil dimonis, afegint encara més dificultat o si més no incomoditat al recorregut.

Des de l'altra banda del pont comencem a remuntar directament la paret, considerablement llarga, vertical al principi, lleugerament extraplomada al mig, i més acusada al darrer tram, com a repicó final. Enmig d'un fort ruixat d'estiu arribem al cap d'amunt de la cresta del sector oriental dels cingles, i la resseguim cap a l'esquerra pel mateix fil durant uns metres fins que s'acaba la ferrada, prop del collet pel qual havíem fet l'aproximació.

Ha estat realment una experiència intensa. Ja ens havien avisat que la ferrada era dura, però potser no comptàvem amb què fos tan exigent físicament. Satisfets d'haver-ho aconseguit i molls com ànecs tornem al punt d'inici en poc més de 10 minuts, on ens esperaven alguns dels companys que només han fet la primera ferrada.

És una ferrada difícil sobretot per l'exigència física, i no pas per passos tècnicament complicats, que no en té. Sí que cal comptar amb forts desplomats, i per tant valorar la nostra capacitat física per afrontar-los o anar equipats amb mecanismes de contingència o suport, sobretot una tercera baga per descansar (molt recomanable) i una corda i assegurador/rapel·lador per si cal ajudar algú. El recorregut és distret, serpentejant, de manera que tan aviat puja com baixa, a diferència de l'original que era una llarga pujada.

Una nova atracció turística per a aquest sector del Berguedà que aposta per aquest model com a dinamització del turisme d'aventura. Caldrà veure l'ús d'aquestes instal·lacions, el rendiment que aporten a la zona i la prudència en la decisió de fomentar aquest tipus d'equipaments que tenen un cert impacte sobre el medi.