Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Pònt deth Ressèc Vall de Valarties, Arties (Val d'Aran)
• Distància: 17,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.350 metres
• Temps: 10:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Petites grimpades. Amb neu es complica notablement
• Cartografia: Val d'Aran Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Aquest estiu des del cim del Montardo em vaig fixar en una zona que coneixia per referències, però on no hi havíem estat mai. La visió del gran estany de Mar, amb la característica illa dera Unhòla enmig, la llarga vall del barranc de Rius, i el cim que hi ha entremig em van despertar el cuquet de fer una volta per la zona. Mirant el mapa em va semblar que seria una bona idea fer una circular pujant per l'estany de Mar i tornar per l'estany Tort de Rius, i entremig es pot complementar la volta ascendint al cim que queda entremig d'ambdós, el Tossau de Mar. Només la volta a la muntanya pels dos estanys més el barranc de rius ja és una activitat molt interessant per si mateixa, i el cim pot ser la cirereta. Vistes les condicions hauria estat més assenyat i entretingut fer només la volta sense provar el cim, ja que vam patir força i vam marxar amb certa frustració per abandonar tan a prop. Però va ser una decisió sensata.

Des d'Arties remuntem la pista primer asfaltada i després de terra que puja fins al gran aparcament del Pònt deth Ressèc, últim lloc on està permesa la circulació. Els taxis i vehicles autoritzats poden continuar dos quilòmetres més, fins al Pontet de Rius. Nosaltres ho farem a peu. Sortim amb la fresca matinal que gebra tota la vegetació de l'entorn. Pugem a bon ritme per la pista i aviat arribem a l'aparcament superior. Trobem una cruïlla de camins i girem a l'esquerra, ja que el camí d'enfront és el que farem de tornada. Comença tot seguit la pujada cap al refugi de la Restanca. El camí és ben fresat, i el pendent considerable i sostingut. Tot pujant contemplem les llums del matí que il·luminen les muntanyes del nord de l'Aran, i entre elles el gran Tuc de Mauberme que senyoreja el sector.

Arribem a la presa de la Restanca al mateix temps que els primers rajos de sol. Creuem per sobre la presa i arribem al peu del refugi, tancat aquesta època. Deixem el camí que puja en direcció al Montardo i seguim el que voreja per l'esquerre l'estany. A l'altra banda de les aigües el camí puja més decidit i traça una diagonal fins a sobre d'una bonica cascada. Creuem el torrent per un pontet des del Plan de Mar, un replà molt panoràmic que ens ofereix una bona postal del cim del Montardo a la nostra esquena. Pugem cada cop més fort per terreny més rocallós fins un collet que ja ens obre la vista cap al sector de l'Estanh de Mar.

Deixem la pujada una bona estona i ara ens tocarà planejar al peu de les aigües d'un dels estanys més importants de la vall d'Aran. És el més extens de la vall, ja que ocupa 34 hectàrees i té una longitud de gairebé 1.500 metres. És un dels estanys més profunds dels Pirineus, amb 110 metres de fondària. Però el que el fa realment especial és la característica illa que té al bell mig, coneguda com Era Unhòla. També la seva situació és molt especial, als peus de l'elegant paret septentrional del Besiberri Nord, que mostra aquí el seu vessant més abrupte i alpí.

Contornegem l'estany per l'esquerre trepitjant ja una petita capa de neu de 3 o 4 dits que no destorba gaire, i ens regala un aspecte pràcticament hivernal. Arribem a la cua de l'estany, on hi ha un camí que marxa a l'esquerra cap a la bretxa Peyta, prèvia al Besiberri Nord. Nosaltres acabem de donar la volta a la cua de l'estany i prenem un camí poc definit que s'enfila cap a un característic coll que tenim a l'oest, conegut com la Serrada de Mar. Cada cop hi ha més neu, i ens hem de fixar en les fites ja que el camí és menys fresat. Pugem fort en direcció al coll, i a partir de mitja pujada molt fort, amb algun pas que ens ajudem amb les mans. Ens girem enrere i contemplem l'esplèndida postal de l'Estanh de Mar en tota la seva magnitud i extensió, i al darrere la cresta del Montardo ben decorada amb les primeres neus de la temporada.

Al coll s'obre la mirada cap a l'oest de la riba dels estanys dera Colhada, Tort de Rius i de Rius. Trobem un parell de corredors que ens han atrapat i que tot seguit baixen per aquest sector per fer la volta circular que també nosaltres volem fer, però abans volem afegir-hi el cim. Ens saludem i ens diuen que anem amb compte amb la neu. Efectivament hi ha molta neu, en alguns trams més d'un pam. Estem a 2.500 metres i el cim està a 2.740, no sembla gaire. Però de seguida veiem que la progressió serà molt lenta. Cal avançar per una cresta indefinida, ampla i plena de blocs. Les fites estàn pràcticament tapades per la neu, i cal encertar bé la traçada. Anem grimpant, intentant veure algunes fites i guiant-nos per la intuïció en la recerca del camí més fàcil. La neu tapa alguns forats entre els blocs, i l'avenç s'ha de fer amb extrema prudència. En diversos punts hem de tornar enrere per encertar el pas factible.

Avancem molt lents, i una grimpada que a l'estiu faríem amb 45 minuts o 1 hora es fa eterna. En diversos moments comentem de girar, però la febre del cim ens fa seguir endavant tot i no passar-ho bé. Arribem a la cota 2.680, aproximadament a 80 metres de desnivell del cim, i ens trobem amb una canal molt dreta amb trams de rocs i trams d'herba a sota. Cada passa és una odissea, i tenim una gran sensació d'inseguretat. Mirem el rellotge i portem 6 hores de ruta, 2 des del coll quan en condicions estivals (o hivernals amb equipament) s'hauria d'haver fet en menys de la meitat. Optem per la prudència i girem cua, també pensant en les hores de llum que en aquesta època ja es redueixen notablement. Va ser una decisió prudent i encertada, ja que vam arribar quan ja es feia llustre.

El descens també és molt lent, ja que cal anar desfent el camí entre els grans blocs amb compte de no caure als forats ni relliscar. Baixem aproximadament la meitat de la cresta que havíem recorregut, sense tornar a arribar al coll. Quan veiem una mena de canal cap al vessant de Rius, baixem pel dret fins una línia evident més plana sota les lloses de roca més pendents que es desprenen del cim. No acabem de baixar fins al peu de l'estany Tort de Rius, que per cert té un aspecte força trist, i sembla més aviat una bassa dessecada i no pas un gran estany pirinenc. En comptes de seguir el camí al peu de l'estany, que possiblement hauria estat més fàcil avancem uns metres per sobre per terreny incòmode, encara ple de blocs de mal passar. Trobem alguna fita molt escadussera, però la trajectòria és evident. Arribem fins uns petits estanyols, on girem a la dreta i adrecem en direcció al barranc de Rius.

Així doncs en comptes de vorejar el llarguíssim estany Tort de Rius fins als peus de l'estany de Rius, el que fem és traçar una drecera per unes pales molt dretes que cauen cap la gran vall del barranc de Rius. Baixem un primer tram molt dret sense camí. Un tros avall veiem unes velles construccions de quan van per les perforacions per canalitzar aigua de l'estany. Arribats a aquest punt el pendent es suavitza i fins i tot seguim el vell camí de les edificacions, en desús i mig ensorrades, excepte una petita barraca que es manté dempeus. El camí baixa en zig-zag fins a la pleta de Calders, una zona ampla i plana al fons del barranc de Rius, sota les altives parets dels Malhs de Rius, el Tuc de Bargadèra i el Cap dera Aubeta.

Finalment trobem un camí com Déu mana, concretament el GR-11, que seguim fins al Plan de Rius, però l'abandonem, ja que no volem tornar a la Restanca sinó baixar directament. Prenem un camí a l'esquerra que creua el Plan de Rius per sota de la cabana de la Pleta Barrada, que veiem a certa distància. El camí va baixant seguint les aigües del torrent fent giragonses per anar amorosint el fort pendent del terreny. Arribem a l'aparcament superior i desfem la pista amb les últimes llums del dia fins al punt d'inici.

Tot i no haver fet cim hem trigat gairebé 11 hores. La ruta és llarga, més de 17 km. i amb un desnivell considerable, però el que ha alentit molt la marxa ha estat la neu que cobria la part superior. La zona de la cresta amb aquesta quantitat de neu ha esdevingut lenta, incòmoda i perillosa, i hem hagut de renunciar al cim per prudència. En condicions estivals o fins i tot amb més neu i amb l'equipament adequat, hauríem fet cim, ja que hem girat cua ben a prop, però ha estat una decisió assenyada. En qualsevol cas és una zona magnífica, i només la volta circular cap als estanys de Mar i Tort de Rius és magnífica, fàcil i molt recomanable. Les neus recents ens han regalat postals hivernals magnífiques d'una zona alpina i escarpada, amb pics retallats i amplis estanys glacials.