Gúbies de Vall Figuera

No gaire lluny del Caro, punt culminant del Massís del Port, la força hidràulica del barranc de la Vall Figuera durant milenis ha esculpit un congost i profund engorjat. Una fàcil excursió des de la carretera que puja cap al sector del Caro ens permet entaforar-nos en aquest racó de gran bellesa. Tornem per un altre camí, anant a buscar el GR i fent una bona pujada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Revolt carretera del Caro, Alfara de Carles (Baix Ebre)
• Distància: 11,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 775 metres
• Temps: 04:15 hores
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: El Port (nord), Editorial Piolet (1:30.000)

Itinerari

Crònica

El dia es lleva fred i ventós. La idea inicial de recórrer alguna de les crestes de vora el cim del Caro esdevé inviable a causa del fort vent, i decidim buscar una alternativa. Si els llocs alts estan més exposats al vent, les fondalades tancades en queden arrecerades, i l'engorjat de les Gúbies de Vall Figuera és tan estret que ni tan sols el vent no hi circula a penes. En diversos punts del recorregut podrem tocar les dues bandes de la paret simplement allargant les mans.

Com que anem amb dos vehicles en deixem un al punt d'arribada, i així evitem tornar pel mateix camí o caminar una bona estona per la carretera del Caro. Al final el punt d'arribada no va ser ben bé l'esperat, ja que no vam localitzar el camí inicialment traçat, i vam acabar tornant pel GR fent més volta i sobretot més pujada. A part del tram adicional, també una altra circumstància imprevisible va allargar la durada aquesta ruta, fàcil i molt bonica.

Per trobar l'inici de la ruta cal prendre la pista asfaltada que puja cap al Caro. La trobem a l'esquerra poc després de Roquetes direcció Alfara de Carles. Després d'un tram pla la pista puja molt fort fins als revolts del Cargol. Aproximadament després d'11 quilòmetres de pista, en un revolt molt tancat cap a l'esquerra (de pujada), es troba l'inici del camí, que identificarem amb una evident fita. Per més senyes aquest revolt es troba un parell de revolts més avall del monument a la Cabra Salvatge.

El camí comença de baixada. Perdem alçada ràpidament fins a creuar un torrent sec. Passat el torrent pugem uns metres fins a situar-nos sota una gran paret de roca des d'on tenim una bona panoràmica de les Rases del Maraco, una serra amb relleus arrodonits que contemplem força enllà. Passat aquest bonic mirador tornem a baixar per passar sota les grans parets de la Tossa de la Reina. Aquest camí és bonic i panoràmic, i afortunadament arrecreat del vent. Un bon tros enllà trobem un discret indicador de camins que ens assenyala quer hem de baixar cap a la dreta per baixar a les Gúbies. De tornada passarem de nou per aquest punt i continuarem el camí enllà.

Baixem doncs cap a la dreta en fort pendent i endisant-nos en un terreny més tancat i boscós. De lluny sentim uns lladrucs de gossos, que persisteixen al cap d'una estona. Mirant entre el boscam ens sembla veure dos gossos enfilats en una lleixa en una cinglera de difícil accés. Suposem que els gossos han pujat perseguint alguna cabra (o sovatge, segons la nomenclatura de la gent del Port), i que no han sabut baixar. S'inicia l'operatiu de rescat.

Amb el Pep comencem a enfilar-nos pel cingle, buscant els millors passos entre les petites lleixes, grimpant sobre la roca i amb l'ajuda dels boixos. La Pilar i la Sílvia ens indiquen des de baix. Els gossos són força amunt, i la paret és força dreta. Cal anar amb compte i assegurar els passos. Al cap d'una bona estona i d'anar endevinant el millor pas amb la tècnica de la prova i error, finalment aconseguim arribar a la petita faixa on trobem dos esporuguits gossos caçadors. Pel seu aspecte sembla que fa dies que estan penjats a la cinglera. Al cap de pocs instants ja ens tenen confiança, s'acosten i es deixen tocar. Si difícil ha estat arribar fins aquest punt, més difícil serà fer-los baixar, ja que el terreny és molt dret i els animals tenen molta por. Entre els dos els agafem en els punts més drets i mica en mica aconseguim que els gossos vagin baixant. Finalment arribem a baix contents, nosaltres i els gossos. L'operació de rescat ha durat gairebé una hora i mitja. Els donem aigua i menjar que veuen i mengen amb desfici. Porten collar i truquem l'amo, que content de saber que estan vius, ens informa que fa quatre dies que estaven perduts. Acordem amb ell de tornar-los-els al final de l'excursió, i per tant ens acompanyaran durant la resta de l'itinerari.

Després de l'aventura del rescat caní, continuem endavant amb la nostra ruta. El camí baixa molt fort, i en algun punt cal mig desgrimpar. Arribem al fons del barranc i trobem un nou indicador. Remuntem el barranc cap a l'esquerra, i després de superar un tram amb grans blocs mig grimpant i desgrimpant arribem a l'entrada del congost.

L'entrada ja és estreta, igual que tot el recorregut de les Gúbies. Durant 200 o 300 metres el barranc és gairebé pla, estret i amb unes parets molt altes. L'amplada en alguns punts no arriba al metre i mig, i les parets a banda i banda fàcilment superen els 50 o 60 metres. És un lloc molt bonic, enclaustrat, on la llum hi arriba escassament. Aquest lloc em recorda fortament el Siq de l'entrada a la ciutat de Petra, a Jordània. Ens sorprèn trobar un lloc tan especial i bonic, i força desconegut, tot i que alguns llibres d'itineraris del Port en parlin. Tot i ser un dia festiu de primavera no trobem ningú en tota la ruta. Gaudim d'aquest meravellós espectacle natural en sol·litud. Recorrem tota la part planera fins arribar a un punt en què hi ha aigua, i una corda que permet flanquejar-la. Però un gran bloc de roca impedeix continuar endavant. Arribats a aquest punt haurem de girar cua i tornar pel mateix camí fins a l'entrada del tram estret. També hi ha gent que baixa tot el barranc des de dalt amb ràpels fins a la part fonda.

Tornem enrere per dins de les gúbies fins on el barranc es torna a obrir. Les gúbies, en nomenclatura del Port, són els engorjats que sovint formen alguns barrancs en terreny calcari. El nom prové de l'eina que serveix per rebaixar i treballar la fusta, ja que aquests engorjats semblen talment esculpits. Al Massís del Port hi ha diverses Gúbies, com les més conegudes Gúbies del Parrissal, prop de Beseit, on vam estar ja fa un temps, o com les de Regatxol.

A la sortida de la part estreta aprofitem un petit replà amb sol per dinar, i en acabat reprenem la marxa. Tornem a pujar pel camí molt dret per on havíem baixat, i continuem fins arribar a la cruïlla indicada. Seguim el camí cap a la dreta, que indica la direcció del Caro. Planegem una bona estona, bàsicament fins al Racó del Salt de Ximenot, una cascada força alta en un racó obac. A partir d'aquí el camí puja fort, per terreny boscós obert. Els gossos han recuperat l'energia després de menjar i beure, i quan ensumen alguna cabra embogeixen. Després de força estona de pujar passem per la font dels Bassiets. El camí es suavitza i veiem davant nostre les antenes del cim del Caro. Poc després arribem a la zona dels xalets del Caro, i seguidament a la pista asfaltada. Caminem una bona estona per pista ja que havíem calculat arribar més avall. Allà ens espera l'amo dels nostres companys de ruta el dia d'avui.

Ha estat una ruta fàcil i agraïda, ja que amb poc esforç hem accedit a un dels racons més bonics del Port. Un engorjat estret i congost enmig d'un entorn feréstec. Molt recomanable com a excursió matinal, o com hem fet nosaltres, com a excursió fàcil després d'un dia més dur. Les Gúbies de Vall Figuera és un racó especial, bonic i misteriós.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta