Les Salines (1.451 m.)

Des del poble més petit i més alt de l'Empordà, la Vajol, comencem a pedalar seguint els camins de l'exili fins al coll de Lli, per on el president Companys i altres polítics van creuar cap a França. Avancem per una pista pedregosa i incòmoda que marxa cap a l'est amb alguns pujadors forts. Arribem al bonic indret de la Mare de Déu de les Salines, amb santuari, refugi i fonda. Seguim pujant per pendents molt durs fins al Moixer, on hi ha les antenes. Caminant uns minuts assolim el sostre de la serra, el Roc del Comptador. Grans vistes cap al Canigó, i les planes empordanesa (cap al sud) i rossellonesa (cap al nord). Baixada llarga per pista fins al Maçanet de Cabrenys, i últims quilòmetres de nou pujant fort fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: La Vajol (Alt Empordà)
• Distància: 31,70 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.245 metres
• Temps: 5:05 hores
• Dificultat: IBP=137
• Sensació de dificultat: Força fàcil Tot pistes. Alguns pujadors molt durs
• Cartografia: Alt Empordà Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Ens escapem cap a l'interior de l'Alt Empordà, al seu vessant més muntanyós, per fer una ruta amb interès paisatgístic, històric i també esportiu. A nivell paisatgístic ens enfilarem al vessant sud de l'espai d'interés natural del massís de les Salines, una serra de mitja muntanya amb terreny de granit i boscos de sureda, roure i castanyers. Un dels principals punt d'interès d'aquest massís que s'aixeca des de poca alçada fins als 1.500 metres són les vistes que assolirem sobre la plana de l'Empordà i del Rosselló, el massís del Canigó i els vessants marítims de la costa Brava i la costa Vermella. L'interès històric radica en què els camins per on avui transitarem van ser trepitjats fa anys per moltes persones que fugien del franquisme cap a França, com el president Companys, i uns anys més tard, aquests mateixos camins també van ser transitats en sentit contrari principalment per jueus que fugien de la França ocupada. Finalment l'interès esportiu quedarà assadollat amb una ruta rodadora de força desnivell i amb pujadors molt forts.

Començarem la ruta a la Vajol, el poble més petit de l'Alt Empordà, amb 85 veïns (cens del 2018), i també el més alt (546 m.) Està situat al vessant sud de la serra de les Salines, la carena de la qual fa frontera amb l'estat francès. També és un municipi petit en extensió, i bona part de la ruta d'avui transitarà sobre dominis de Maçanet de Cabrenys, el municipi veí per l'oest. Només arribar a la Vajol per la carretera que ve de la Jonquera ens fixarem en les nombroses referències als exiliats que van passar per aquí al final de la Guerra Civil. De fet el president Lluís Companys va creuar a través del coll de Lli (per on més tard passarem en bicicleta) en el seu camí a peu cap a l'exili. També van passar per aquí els presidents del govern i de la república espanyola Juan Negrín i Manuel Azaña. De fet el president del govern republicà espanyol Juan Negrín ja havia triat el poble de la Vajol per guardar-hi el tresor de la república i moltes obres d'art del museu del Prado. Va fer acondicionar una antiga mina de talc molt a prop del camí per on passarem, la mina Canta. Precisament Negrín i Azaña abans de creuar la frontera van passar els seus últims dies a la bonica masia de can Barris, per on també passarà la ruta.

Situats a la Vajol, abans de sortir fem cap fins al monument de l'exili, situat en i la punta sud del poble. Sobre una roca s'alça una figura de bronze d'una nena de 6 anys amb una sola cama, ja que va perdre l'altra en un bombardeig de les tropes franquistes, al costat del seu pare en el camí cap a l'exili. És una estàtua creada a partir d'una imatge real captada per un fotoperiodista estranger, una escena que fa esfereir. Comencem la ruta a l'aparcament que hi ha la part baixa del poble. Sortim pedalant la Sílvia i jo mateix acompanyats pel Fum, el nostre gos que s'ha acostumat molt bé a seguir-nos quan anem amb bicicleta. Omplim dipòsits en una de les fonts del poble, i comencem a pedalar cap a la part alta del petit llogarret.

Al final de la població prenem la pista asfaltada i molt poc transitada que puja cap al coll de Manrella, fronterer amb França i també punt de pas de molts exiiats. Avancem poc més d'un quilòmetre i mig per asfalt fins que passat un restaurant prenem una pista que marxa a l'esquerra. La pista comença a pujar per una bonica sureda, amb trams agradables a l'ombra i altres més soleis on suem de valent. És una pista secundària i força pedregosa que va pujant de forma continuada, amb algun pujador intens. Passem pel petit mas del Coll, i tot seguit arribem al coll de Lli, punt fronterer per on van passar, entre molts altres exiliats, el president Companys. En un costat hi ha un petit monument commemoratiu. Des d'aquí van saltar cap al veí poble de les Illes, ja dins de territori francès.

La nostra ruta segueix pujant, la pista empitjora i el pendent augmenta. El alguns trams cal esforçar-se per mantenir l'equilibri, ja que els pujadors són forts i la pista trencada i pedregosa. Amb esforç anem guanyant alçada i visió cap a la plana empordanesa. L'itinerari avança cap a l'oest i assoleix el coll de la Gàbia, des d'on podríem arribar-nos caminant al castell de Cabrera, situat en un turó a pocs minuts. Els pujadors cada cop són més forts, afortundament ara dins d'un bosc que ens ofereix la fresca de l'ombra dels arbres. Seguim pujant fins una bifurcació de pistes. Aquí, per no fixar-nos en el mapa i el GPS cometem un error important. Marxem cap a l'esquerra tot planejant, cosa que agraïm després d'un últim tirapit molt dur. Aviat arribem a la Forestal, una curiosa casa mig abandonada al bosc. A partir d'aquí la pista baixa fort cap al sud fent llaçades. Un bon tros avall m'adono que m'he equivocat, ja que pensava que el trencant per pujar cap al cim de les Salines era més endavant. Vist l'error, mirem com corregir-lo. La meva intenció és pujar cap al cim de les Salines, mentre que la Sílvia i el Fum s'esperaran a mitja alçada per no fer tants quilòmetres amb el gos. Així doncs, torno enrere i refaig el camí, ara en pujada contínua fins a la cruïlla.

Segueixo de dret la pista principal i en pocs metres hi ha una nova cruïlla amb indicadors. Si haguéssim vist aquests indicadors a la cruïlla primera, no ens hauríem equivocat. Prenc el ramal de la dreta que marxa cap al santuari de les Salines. Hi arribo en menys d'un quilòmetre de pujada suau. El recinte està format per una diversos edificis adosats. Per una part hi ha una petita ermita d'estil romànic pintada de blanc, al costat de la qual hi ha l'hostatgeria, i en un extrem un petit refugi lliure. Rodeja el recinte un pati tancat que recorda a un claustre. És un lloc molt bonic, envoltant per uns amplis prats d'herba que contrasten amb un terreny força dret i boscós. Torno enrere per la mateixa pista fins a la cruïlla.

Un senyal indica la direcció cap al Roc de Frausa per una pista estreta i encimentada que comença just en aquest punt. És cap on vull anar. De fet originàriament el títol d'aquesta entrada havia de ser precisament Roc de Frausa, però després em vaig adonar que hi ha certs dubtes en quant a la ubicació exacta d'aquest cim. En parlem més endavant. Ara toca pedalar cara amunt per aquesta pista estreta que avança per un bosc espès. Des de la cruïlla fins al cim hi ha només 3 quilòmetres, però són molt intensos. És tracta d'una pujada duríssima amb un pendent sostingut al voltant del 15%, amb alguns punts encara més forts. El terra està més o menys encimentat, tot i que fa anys. És un pujar sense treva ni descans que et fa anar sempre amb les pulsacions accelerades. Com que vaig sol pujo al ritme que em permeten cor i cames. La pista passa per una antiga mina i pel coll dels Pous. Segueix pujant fortíssim fins assolir el Moixer (1.444 m.) on hi ha unes antenes i el vèrtex geodèsic.

En arribar al Moixer el primer que faig és descansar uns minuts després de l'esforç. La pista arriba al peu d'unes antenes de comunicacions. Al peu hi ha una petita caseta de fusta que pot servir de refugi d'emergència. Cap al sud es pot contemplar una àmplia vista de la plana empordanesa, i just a sota el pantà de Boadella. Al costat de les antenes hi ha el vèrtex geodèsic en un punt en què hi ha molt bona vista cap a l'oest, amb els cims de la Garrotxa en primer terme, i el Bassegoda que destaca en particular. Cap al nord es pot contemplar la plana del Rosselló i el Vallespir, però sobretot l'imponent Canigó allà mateix. A l'est, difuminats per la boirina, s'endevina part de la costa Brava, i més amunt la costa Vermella.

Deixo la bicicleta al vèrtex geodèsic, i prenc un caminet que marxa cap a l'oest, fins al punt més alt, que jo creia que era el Roc de Frausa. Hi ha certa discrepància en els mapes sobre aquesta qüestió, així com en la grafia. Sembla que la nomenclatura més correcta seria Roc de Fraussa (amb dues esses). Al vessant francès l'anomenen roc de France (per una errònia transcripció fonètica). La qüestió és que camino uns 10 minuts fins al punt més alt, coronat per unes roques de granit i una creu al cap d'amunt. Una placa anomena l'indret com a Roc del Comptador, i aquest és el punt més alt de l'Alt Empordà i del massís de les Salines amb 1.451 metres. En realitat sembla que el Roc de Frausa és un altre turó una mica més a l'oest, i lleugerament més baix. Des d'aquest punt més alt, el roc del Comptador, hi ha una vista esplèndida del Canigó.

Torno enrere fins a recuperar la bicicleta, faig unes fotos i començo la baixada. Simplement cal deixar que la gravetat treballi, i l'únic preocupació és controlar els frens en un descens molt fort. En pocs minuts he desfet el tram encimentat, i segueixo per la pista de terra que passa per la casa de la Forestal. Amb aquesta ja serà la tercera vegada que hi passo a causa de l'error. Fins aquí anàvem seguint parcialment la ruta 23 del centre BTT Salines-Bassegoda, però a mitja baixada la ruta segueix per un tram poc ciclable. Parlo amb la Sílvia i em comenta que ja ha baixat per la pista cap a Maçanet de Cabrenys, i segueixo per la pista fins al poble on ens retrobem els tres. La pista de baixada és força llarga, una pista de sauló en bon estat que permet baixar a bona velocitat. Des de la cruïlla són més de 10 km. seguits de pista en baixada.

Ja només queda tornar a la Vajol. La Sílvia i el Fum es queden a Maçanet i després els passaré a recollir. Jo segueixo pedalant per la carretera que marxa del poble direcció Figueres. Al cap de menys d'un quilòmetre, al pont de Rinadal, marxa una pista asfaltada a l'esquerra direcció la Vajol. Prenc aquesta pista asfaltada i la seguiré fins al punt d'inici. Cal dir que no és una pista plana, sinó que cal remuntar uns 240 metres de desnivell, amb alguns pujadors forts. Són 5 km. gairebé tots de pujada. De fet puja fins als plans de can Barris, una gran masia on van viure els últims dies abans de creuar cap a França els presidents del govern i de la república espanyola. Molt a prop hi ha la cruïlla per accedir a la mina Canta, on es va guardar l'or de la república.

Acabo la ruta a la Vajol força cansat després de gairebé 32 km. i 1.250 metres de desnivell, que per mor de l'equivocació en realitat van ser 37,5 km. i més de 1.400 m. És un itinerari molt rodador i alhora dur que permet conèixer indrets interessants des d'un punt de vista cultural i històric, i també paisatgístic. Dalt del cim de les Salines es pot contemplar una extraodinària vista frontal del Canigó, i també les planes de banda i banda: Empordà i Rosselló. Però aquest bonic paisatge no ens ha de fer oblidar que centenars de persones van passar per aquests camins no per plaer com ho fem ara nosaltres, sinó per necessitat, fugint del terror del feixisme. Persones que van deixar enrere la seva antiga vida, família i propietats, i caminant a ple hivern van emprendre l'incert i obscur camí de l'exili.