Gallina Pelada (2.317 m.)

Ens decidim a pujar a Ensija per gaudir d'una de les últimes nevades que ha cobert de blanc les muntanyes del Pirineu. Fem una de les rutes clàssiques que ens permet contemplar els diversos vessants de la serra d'Ensija. Sortim des de la Creu de Fumanya i voregem el vessant sud per sota la Roca Gran de Ferrús. Ens enfilem per les Llosanques, on cal fer una petita grimpada una mica més delicada amb neu i gel, i seguim cap a les Roques Blanques, on una bonica i fàcil cresteta connecta amb el sostre de la serra, el cap de la Gallina Pelada. Tot seguit baixem fins al refugi Delgado Úbeda, amb un terreny força glaçat, i creuem tot l'altiplà fins a trobar el collet que dóna accés a la canal del Caçador, on iniciem una ràpida i contundent baixada fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Creu de Fumanya Fígols (Berguedà)
• Distància: 13,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 925 metres
• Temps: 7:20 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil A la zona de les Llosanques cal anar amb compte en cas de neu o gel. La baixada per la canal del Caçador canalitza importants allaus després de nevades fortes
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Quedem amb l'amic Enric aquest dissabte d'hivern després d'una tongada de nevades que han emblanquinat el Pirineu més proper. En realitat la nevada va ser prou intensa, però encara ho va ser més el vent, que va transportar i fins i tot evaporar la neu en molts llocs. Així carenes i colls estan força pelats, i algunes fondalades acumulen bons gruixos. La idea d'avui és trepitjar neu a Ensija, i improvitzem la ruta sobre la marxa, en funció d'on puguem arribar amb el cotxe. Pugem per la carretera de Sant Corneli cap a Fumanya, i arribem fins a l'alçada de la casa de la Creu de Fumanya, un parell de quilòmetres abans del coll. Fins aquí la carretera estava neta, però més enllà ja caldrien equipaments especials. Així doncs aparquem al costat d'un pas canadenc i comencem a caminar.

Som l'Enric, la Sílvia, el Fum i jo mateix, i decidim fer una volta circular pujant per la casa de Ferrús i el Portet fins a Roques Blanques, i tot seguit creuar el pla d'Ensija i baixar per la canal del Caçador. És una volta clàssica que m'agrada especialment, ja que caminar per sota les parets de les roques de Ferrús és fantàstic per la salvatgia de l'entorn, les grans parets verticals i la sol·litud de la contrada. Així caminem per la carretera fins al coll de la Creu de Fumanya, on hi ha una bifurcació de pistes. Prenem la pista de la dreta que puja primer i tot seguit baixa fins a la font de la Bruixa. Arribats a la font de la Bruixa trobem una nova cruïlla de pistes. Seguim de nou la pista de la dreta que coincideix amb el GR 107, el Camí dels Bons Homes. Marxem planejant i comencem a guaitar la gran roca de Ferrús davant nostre.

Avancem per una pista amb un bon gruix de neu per on encara no hi ha passat ningú. Anem obrint traça sense grans problemes fins arribar a la casa de Ferrús. L'antiga masia, bastida sota les parets de les roques de Ferrús, està ensorrada. Està situada en un lloc magnífic i assolellat, protegida dels vents del nord, i amb vistes cap al sud. Havia de ser un lloc solitari i inhòspit, amb poc contacte amb l'exterior, ja que és lluny fins i tot actualment de qualsevol nucli de població. A la casa de Ferrús s'acaba la pista i comença un bonic camí que avança per la base de les parets. Passem primer per sota del Roc, una mola rocosa i vertical separada de la paret principal, a sobre mateix de la casa. Hi ha diverses vies d'escalada. El camí va pujant prop de la paret i entra a la Canal Gran, una canal ampla sota precisament de la Roca Gran de Ferrús.

Aquí hi toca més el sol, i la neu s'ha anat fonent, de manera que tan aviat trepitgem neu com roca. Avancem sota la immensa paret de Ferrús, en un entorn sever, salvatge i preciós. Ara a l'hivern especialment solitari. Anem pujant buscant el millor pas entre la neu fins arribar al coll de l'Estret. El coll ens obre la visió cap al vessant nord, amb els plans del Portet uns metres més avall. Aquí deixem el GR i girem a la dreta per començar a pujar més fort cap a les Llosanques. Pugem un primer tram de camí força dret, i arribem a una zona de roca, amb unes lloses on cal mig grimpar. A l'estiu és una grimpada fàcil sense cap mena de complicació, però ara amb neu i gel cal anar amb compte ja que algun pas és una mica exposat. Anem pujant poc a poc buscant els millors passos, utilitzant les mans en diversos punts, i en pocs minuts superem el tram de la grimpada.

Passat el tram de les Llosanques el camí continua pujant fort fent un zig-zag fins arribar a la Roca Blanca, el cim més septentrional del massís d'Ensija. Des d'aquesta punta nord tenim una àmplia visió cap al la Serra del Verd, el Cadí i el Pedraforca. També cap al sud podem contemplar tota la vall de l'aigua de Valls amb els seus engorjats. Superat aquest punt s'acaba la pujada forta. Ens queden encara uns minuts carenejant per les Roques Blanques fins assolir el cim. És un dels trams més bonics i estètics, ja que avancem sempre per una línia estreta, coberta de neu, que ens porta directament al cim de la Gallina Pelada (2.317 m.)

Arribem al cim passat migdia, i contemplem el paisatge des del punt més alt de la serra d'Ensija, un cim arrodonit i amable amb bones vistes cap al vessant sud del Pedraforca i el Cadí. Cap al sud tenim també l'ample altiplà que forma la serra d'Ensija, i que més tard creuarem. Fem una pausa i dinem, alhora que van arribant diversos grups que han pujat pel camí habitual de la Font Freda. En acabat comencem a baixar cap al refugi. El camí el trobem molt més glaçat del que comptàvem. Vam ser molt optimistes, i pensant que amb la nevada recent estaria la neu molt tova, no portàvem grampons. En realitat el vent va escombrar la neu nova, i quedava la capa antiga, molt regelada. Així anem baixant amb compte de no relliscar, buscant els trams d'herba i els de neu nova. Poc a poc anem fent via cap al refugi Delgado Úbeda, que està tancat ja que veiem els guardes fent portejos.

Seguim endavant direcció sud-est creuant el llarg altiplà, una coma ampla en lleugera pujada fins arribar al llavi est de l'altipà, al collet que separa la Creu de Ferro del Pla de les Tores, les dues puntes meridionals. Baixarem per la canal del Caçador, una via ràpida i expeditiva que perd alçada ràpidament. És un lloc on cal parar atenció després de grans nevades, especialment si el vent del nord ha transportat la neu fins aquí. Hi hem vist moltes vegades allaus de notable magnitud, amb molts pins arrencats de soca-rel. Avui no hi ha gens de neu acumulada, i el màxim perill és baixar el primer tram amb la neu més regelada. Fem un petit zig-zag per evitar el tram més dret, i de seguida entrem a la canal, on anirem trobant neu nova transportada pel vent, però amb una quantitat que no ho fa perillós. Tot baixant veiem els efectes de les allaus d'altres anys, amb molts pins arrencats. En aquests trams, entre els pins arrencats i la neu nova, és fàcil enfonsar-se fins a mitja cama, i la baixada es fa més lenta.

Anem perdent alçada per la canal, on no ha passat ningú, i de nou obrim traça. La baixada és feixuga sobretot per l'acumulació de neu en alguns punts, i es fa més lenta del que seria habitual en sec. Com més baixem la neu és més humida, i n'hi ha menys quantitat. Aviat arribem als plans del coll de la Creu de Fumanya, i ja només ens queda desfer un parell de quilòmetres per la carretera fins al punt on havíem aparcat el cotxe. Tanquem així una ruta ben coneguda però que sempre és un plaer repetir. Hem pujat a Ensija pel camí de la roca de Ferrús, el coll de l'Estret, les Llosanques i Roques Blanques. Després hem creuat tot l'altiplà i hem baixat per la canal del Caçador. Una bona ruta que permet conèixer les diferents cares de la serra d'Ensija, i contemplar un extraordinari paisatge de les muntanyes berguedanes.