Sant Miquel, la Portella, la Quar i Campdeparets

De nou sobre la bicicleta i pedalant pels dominis de l'antiga baronia de la Portella, sobre un terreny humit, poc transformat per la mà de l'home i un cert aire misteriós. Des de Berga baixem ràpid cap a la Via Verda del Llobregat i passat el primer túnel enfilem amunt seguint el rec de Bosoms i en pujada continuada fins a Mascaró. La pujada s'accentua i amb forts tirapits arribem al balcó natural de Sant Miquel de les Canals. Tot seguit baixada per una antiga pista, gairebé camí, fins la masia abandonada de Corrubies i planejant al peu de la riera, fins al monestir de la Portella. Una breu pujada per asfalt ens situa sota la Quar, i ens enfilem al santuari per una pista encimentada en fort pendent. Queda encara una última pujada fins al coll de Sant Isidre, on marxem cap a l'oest seguint la serra de Campdeparets. Al límit occidental una pista baixa fort cap a la riera de la Portella, i la seguim fins a Cal Rosal. Ja només queda tornar a Berga passant per Graugés.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Berga (Berguedà)
• Distància: 48,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.500 metres
• Temps: 4:20 hores
• Dificultat: IBP=148
• Sensació de dificultat: Fàcil Principalment pistes. Algunes pujades fortes. Breu tram trial·ler
• Cartografia: Lluçanès Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Surto sol amb la bicicleta des de Berga encarat cap a les valls de la Portella. Amb aquest nom genèric s'engloba la vall principal de la riera de la Portella, i tot un seguit de torrents i recs secundàris que hi vessen les aigües. És una zona boscosa i poc accessible, on pràcticament no hi ha cap masia poblada. Per delimitar una mica la zona, ens mourem al vessant sud de la serra de Picancel, i al nord de la serra de Campdeparets; la capçalera de la vall és al santuari de la Quar, i desemboca al Llobregat prop de Cal Rosal. És principalment un terreny cobert per la vegetació, amb algunes masies, totes elles despoblades, i algunes fins i tot ensorrades. Antigament havia viscut una gran esplendor, i com a mostra més evident el magnífic monestir de la Portella que dóna nom a tota la contrada.

M'agrada especialment aquesta zona a la tardor, ja que el territori és humit, i podem gaudir del contrast de colors. Aquest any la tardor arriba una mica tard, però els torrents baixen plens i el bosc regalima pertot. No m'allargaré en el relat, ja que en diverses altres entrades hem explicat rutes similars. Així doncs surto de Berga i m'enfilo cap a la urbanització de Casampons, al cap d'amunt de la qual comença una pista de terra amb una tanca que impedeix el pas de vehicles. La pista puja suau fins un collet sota el turó de Pitarres, i tot seguit comença a baixar fort cap a la vall del Llobregat. Arribo a la Via Verda del Llobregat i vaig seguint avall fins a creuar el primer túnel. Uns metres més endavant un tanca metàl·lica impedeix el pas cap a una pista que neix a l'esquerra. Al costat de la tanca, hi ha un pas estret per vianants que també permet passar-hi amb la bicicleta. Comença aquí una pista pedregosa que puja fort seguint el torrent de Bosoms. Una mica més d'un quilòmetre de pujada continuada fins confluir amb una altra pista que ve de Santaugínia.

Aquesta primera pujada s'acaba on conflueixen les pistes. Ara toca girar a la dreta, baixar uns pocs metres fins al peu del rec de Bosoms, i tot seguir remuntar-lo direcció est. Aviat torna la dinàmica ascendent, amb pujades moderades per una pista plena de còdols on cal anar amb compte i no perdre la traçada ni el ritme, ja que si poses el peu a terra costa tornar a arrencar. La pista sempre va pujant, i passa pel peu de la font dels Rucs, i més endavant per la font de Bosoms, poc per sota de la masia del mateix nom, que ni es veu entre la vegetació. Passat el trencant de Bosoms la pista s'enfila més fort i traça diversos revolts marcats sempre cap a l'est. Algun pujador és molt fort i ple dels típics còdols d'aquest terreny boscós però envoltat de muntanyes de conglomerat. La pujada continua fins a la Collada Baixa i Mascaró, on hi ha un petit respir. Mascaró separa les aigües del rec de Bosoms a ponent i de la riera de la Portella a llevant, i també ofereix una panoràmica cap a les dues bandes. A llevant Berga, Rasos de Peguera i rodalies, i a ponent la vall de la Portella, la Quar i Campdeparets.

Una opció més fàcil que hem triat algunes vegades per anar cap al monestir de la Portella, és prendre la pista que marxa avall des de Mascaró. Avui però tinc ganes de pedalar, i em ve de gust d'enfilar-me fins a Sant Miquel de les Canals, un dels bons miradors d'aquest vessant sud de la serra de Picancel. Així doncs, des de Mascaró segueixo cap al nord per una pista que comença amb un fortíssim pujador ple també de còdols. Tot seguit es suavitza una mica, però torna a pujar fort i amb trams molt forts. Després doncs d'un esforç considerable, gairebé al límit de pulsacions, arribo al gran pla de Sant Miquel, al final del qual hi ha la casa i l'ermita de Sant Miquel de les Canals. Tant la masia com l'ermita estan situades al límit del pla, suspesos sobre la cinglera. És doncs un lloc molt bonic, amb vistes àmplies de les valls de la Portella. Faig una petita pausa i torno enrere poc més de mig quilòmetre. Al costat d'una pilona de la llum marxa una pista mig abandonada a l'esquerra.

Aquesta vella pista, ara gairebé convertida en camí, baixa fort fins a la masia ensorrada de Corrubies. La masia, tot i estar en força mal estat, sense teulada i parcialment ensorrada, encara mostra senyals de la seva esplendor, amb una mida notable i detalls com una gran portalada d'accés o algunes finestres amb llindes decorades amb escuts. La pista baixa uns metres més fins a la riera de la Portella, que cal creuar a gual. Avui porta força aigua. A l'altre cantó trobo la pista principal que recorre la vall, i la segueixo cap a llevant. La pista va avançant paral·lela a la riera, pujant suaument. Passo per sota de la masia de Campdou, aquesta ben arreglada. No sé si està permanentment habitada, però habitualment hi ha cavalls pasturant i sovint s'hi veu gent. És de les poques masies de les valls de la Portella ben arreglades, i on s'hi veu activitat humana. La pista segueix cap a l'est pujant suaument fins un revolt que gira 180º a la dreta. Passat el revolt m'aturo uns moments a agafar aigua a la font de l'Abad, un racó preciós fresc i humit sota una gran roca.

Passada la font de l'Abat, una breu pujada i arribo al pla de la Portella, i just davant la bonica visió posterior del monestir de Sant Pere. És un lloc per on he passat moltíssimes vegades, però sempre quedo embadalit davant aquesta obra magna, d'extrema simplicitat, austera i elegant, de notables dimensions, i perduda enmig d'aquesta vall inhòspita. La magnífica església de Sant Pere és la part més visible de l'antic monestir benedictí documentat ja abans de l'any 1.000. El claustre i la resta de dependències, adosades a l'església, estan en estat de semiabandó, tot i que s'han fet diverses obres de consolidació que no han acabat mai, i no es pot visitar. Especialment bonic és l'absis posterior, de grans dimensions i amb arcuacions llombardes.

A la Portella hi arriba una pista asfaltada des de Sant Maurici. Començo doncs a pedalar sobre asfalt i en pujada contínua fins al coll de Jovell. Són dos quilòmetres de pujada moderada fins al coll, on hi ha una cruïlla de pistes. Prenc un ramal encimentat que marxa a l'esquerra i en forta pujada cap al Santuari de la Quar. És només 1 km. però el pendent és molt fort, sobretot el tram superior. El santuari de Santa Maria de la Quar està bastit sobre un petit altiplà envoltat de cingleres. Té una gran vista cap a totes bandes, i el propi edifici, de color blanc, també es veu des de quilòmetres a la rodona. Faig una petita pausa per contemplar i el paisatge i reposar després de l'esforç de l'última pujada. Tot seguit torno a baixar fins al coll de Jovell, on ara agafo la pista que marxa a l'esquerra (sud). La pista comença planejant i més endavant puja una bona estona cap a la carena de la serra de Campdeparets. Des del coll de Jovell cal pujar 3 km. fins al collet sota Sant Isidre.

Sóc ja a la serra de Campdeparets, i aquí s'acaba l'última pujada forta. Ara prenc la pista que marxa a la dreta i avanço cap a ponent per una pista que planeja pel vessant nord de la serra de Campdeparets, poc per sota de la carena. Per un bosc obac que tot just deixa veure cap a la dreta la vall de la Portella i la serra de Picancel al darrere, avanço gairebé 2,5 km. més fins a la casa de Campdeparets, que dóna nom a la petita serra. Darrere la casa continuo per la pista de la dreta que voreja el serrat del Sastre. Començo a baixar per una pista secundària que utiltizen només talladors i ramaders fins al petit pla de la Trapa. Aquí comença un caminet poc evident tot i que marcat amb senyals grocs que baixa cap al sud. Comença aquí un bonic sender que és l'únic tram una mica difícil de la ruta, ja que té un tram força dret i trial·ler. El caminet arriba a la petita masia del Boix, a partir de la qual segueixo baixant per pista fins a la propera cruïlla, on giro a la dreta, i enfilo un pujador molt curt però infernalment dret.

Canvio de vessant i començo una llarga baixada per pista creuant la baga del Boix fins a la mateixa riera de la Portella, concretament al punt on hi ha el gorg de l'Olla, una piscineta natural excavada a la roca. Aquesta pista baixa fort durant 2,5 km per terreny força pedregós, però fàcil sobre la bicicleta (en baixada, pujant seria una altra cosa). Un cop creuada la riera de la Portella ja només cal anar seguint la pista principal avall, amb alguna petita pujadeta entremig. La pista guanya alçada sobre la riera i passa força per damunt del pantà de Fuïves. Poc més endavant arribo a una zona agrícola, i a la dreta queda la masia de Fuïves. Avanço uns metres més i giro a la dreta direcció a la masia. Al peu de la casa de la Pubilla giro a l'esquerra i vaig baixant per una bona pista que passa pel costat d'unes granges i acaba desembocant a l'enllaç de Cal Rosal a la carretera C-16.

Per asfalt arribo a Cal Rosal, creuo el Llobregat i pujo cap a la bonica església de Sant Vicenç d'Obiols. Vaig seguint el GR-1 que passa per la masia de Cal Gris i arriba al nucli de Graugés. Ja només falta acabar d'arribar a Berga seguint el camí més curt vorejant la serra de Noet. Així tanco una ruta que ha sortit més llarga i dura del que pensava, amb 48 km, i 1.500 metres de desnivell. És una ruta principalment pistera, però que avança per una zona bonica, solitària i força remota, amb aires medievals que es desprenen de moltes de les masies i esglésies per on va transitant. En moure'ns per una vall força tancada, les masies i esglésies abandonades, les boires que provoca la humitat i l'espessa vegetació l'hi confereixen un aire ben misteriós. Molt de tardor.