Puig Lluent (1.640 m.) i Sant Julià de Cosp

Sortim a gaudir de l'ambient tardoral al vessant sud del Catllaràs amb la companyia de la boira que no ens desampara en cap moment. Des del Castell de l'Areny pugem fort per un camí preciós sota els rocs del Castell fins a les Pilones, punt d'inflexió de la carena. Ara planegem sobre un entapissat de fullaraca fins a Sant Romà de la Clusa, on tornem a canviar de direcció i encara dins d'una bonica fageda seguim pujant fins al Ras de Clarent. Visitem la balma de la Casa del Rei i les Calamites, i seguim pujant fins al punt més alt, un petit cim panoràmic a la carena del Catllaràs. Una fugaç ullada de sol ens acompanya per dinar, però de seguida tornem a la boira i baixem cap a la carena de Faig i Branca. Descendim cap al vessant sud per pista fins que trobem un camí pràcticament desaparegut que mitjançant un grau intrèpid baixa una cinglera fins a la bonica ermita de Sant Julià de Cosp, tristament en estat d'abandó, però digne i dempeus. Des d'aquí un preciós camí, gairebé un túnel natural de vegetació, planeja durant quilòmetres fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Castell de l'Areny (Berguedà)
• Distància: 16,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.005 metres
• Temps: 5:55 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Tram de camí poc definit arribant a Sant Juilà de Cosp
• Cartografia: Catllaràs - Picancel Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Després de diversos dies de sol es lleva un dia característic de tardor, fresc i amb boires. Teníem prevista una ruta ben diferent, però amb un dia gris i amb poca visibilitat com el d'avui no tenia gaire sentit. Així canviem d'opinió i decidim encaminar-nos cap al vessant sud del Catllaràs, sempre una bona opció en aquesta època de contrast de colors. La ruta d'avui transita principalment per zona boscosa, tot i que assoleix alguns miradors notables, com el cap de les Pilones, el Ras de Clarent o el propi cim del Puig Lluent. Teníem l'esperança que les boires i núvols matinals s'esvïssin, però el temps es va entossudir i vam fer tota la ruta pràcticament dins la boira. Una llàstima ja que perdem unes vistes ben interessants, però per altra banda ens mourem per un paisatge misteriós i enigmàtic, amb la boira, els arbres gairebé pelats i la fullaraca humida cruixint sota els nostres peus.

Amb la Imma i la Sílvia sortim del nucli principal del petit municipi del Castell de l'Areny, al costat de l'església i el restaurant. Marxem per un camí que neix al costat de la carretera que arriba al poble, i pugem suaument encarats cap als Rocs del Castell, que s'endevinen mirant cap al nord mig camuflats per les boires. El camí passa per la vora de la gran masia de les Cases i arriba al cap de poc al coll de Jovell. Precisament aquí girem a l'esquerra i sempre seguint el GR tombem cap a ponent. El camí planeja uns instants, però de seguida puja fort per un camí molt agradable que traça una diagonal ascendent per la base dels cingles. Un tros amunt contemplem el poble ben bé a sota, amb els seus diferents nuclis, just abans que ens engoleixi la boira i la visibilitat es restringeixi a pocs metres. La pujada és contínua, amb alguns zig-zags ben traçats per anar superant el fort pendent. El camí, que ja coneixem d'altres ocasions, té bones vistes cap al sud, però avui res de res.

Pugem de forma continuada fins a les Pilones, un punt d'inflexió en què el camí supera la cinglera i creua cap al vessant nord. En aquest punt hi ha les restes dels fonaments d'un antic telefèric que transportava fusta dels boscos superiors. Aquest és un bon mirador, però com dèiem, avui no en podem gaudir. Al peu de les Pilones el camí gira a la dreta i avança pràcticament de pla. Entrem en un ambient molt diferent, més boscós i humit. Una catifa de fullaraca vermellosa ens dóna la benvinguda a una fageda en plena transformació tardoral. Després de la forta pujada fins a les Pilones, ara s'agraeix avançar de pla per dins d'un bosc espès i acolorit. Avancem uns minuts per aquest plàcid camí fins arribar al nucli de la Clusa, també cobert per la boira. Amb prou feines podem veure la gran masia habilitada ara com a refugi. No s'arriba ni a veure l'església de Sant Romà, uns metres més enrere. El camí torna a canviar de direcció. No cal acabar d'arribar a les cases, sinó que sense creuar el rec, cal marxar a la dreta per un camí una mica difús.

Amb la boira i la poca definició del tram inicial, cal parar atenció a localitzar el camí. Fa un gir sobtat de 180º i sembla que vulgui tornar enrere, però just per sobre d'on hem arribat. De seguida el camí es fa més evident, i entrem en una preciosa fageda que va seguint el rec de Clarent. Tornem a pujar una bona estona seguint aquest torrent, envoltats per alguns faigs de grans dimensions. Amb la coloració de les fulles, la boira i els arbres de llargues branques, el paratge no pot ser més bucòlic. Anem caminant ara direcció est per aquest bonic camí que primer pujar suau, i més endavant ho fa una mica més decidit. Mica en mica el bosc es va obrint i arribem als plans del Ras de Clarent. Aquest ras acaba en una cinglera que, en dies oberts, ofereix una excel·lent panoràmica del vessant sud del Catllaràs. Avui no veiem més enllà d'unes desenes de metres. Des de dalt del ras de Clarent baixem uns metres per una feixa suspesa al buit fins a trobar la Balma del Rei, unes antigues construccions troglodítiques que aprofiten el terreny abalmat. Fa un temps vam passar per aquí, però en sentit contrari, venint de la intrèpida Canal Curta.

Tornem a la part alta del ras de Clarent i avacem per la línia de carena fins a la part més alta. Just aquí trobem una vella pista que continua sentit nord, ara en lleugera baixada. Aquesta pista sembla que ha estat arranjada, i fins i tot hi ha una cadena. Uns metres més endavant entenem el perquè. Arribem a les balmes de les Calamites, on també hi havia hagut alguns habitatges troglodítics. Una d'aquestes antigues construccions ha estat més o menys arranjada com a refugi, de forma precària i amb un gust dubtós. La pista continua per sota d'aquesta cabana i segueix cap al nord fins un fons de torrent on hi ha la font de les Calamites, també arranjada. A partir d'aquí s'acaba la pista i continua un camí que gira a la dreta i s'encara cap a l'est. Avancem de pla i entrem en una pineda, on trobem alguns rovellons. Seguim encara el GR i arribem al Grau Pedrís, ja a la carena superior del Catllaràs. Avancem cap a l'est fins uns plans que són l'avantsala del cim.

Creuem un tram molt bonic de carena seguint un filat del bestiar. És un tram obert, entapissat de gespa generosament verda. Aquest prat inclinat va pujant seguint la línia de la carena fins al cap d'amunt, als 1.640 metres del Puig Lluent, un cim modest situat al sector més oriental del Catllaràs. Un cartell assenyala el punt més alt. Després de 3 hores caminant per dins de la boira tenim uns instants d'alegria ja que s'esvaeixen les boires i surt el sol. Aprofitem per descansar uns minuts i dinar. Però l'alegria dura poc, i encara no ens hem acabat l'entrepà i les boires tornen a cobrir la contrada, alhora que el fred es fa present. Un aire fred de nord ens fa posar tota la roba que portem. És una llàstima no poder gaudir de les vistes del cim, ja que tot i la seva modesta alçada i prominència, ofereix bones vistes cap al nord i cap al sud, tot i que els arbres limiten una mica la perspectiva completa.

Baixem del cim per un corriol molt dret pel vessant nord que evita tornar enrere. Val a dir que el GR no s'enfila al cim, sinó que el voreja per un camí planer a la base del con summital. Un cop retrobat el camí principal seguim avançant cap a llevant per la carena ampla, boscosa i desdibuixada. Més endavant el suau camí abandona la carena i baixa cap al sud fins a trobar el Pla Fondo, una gran extensió de prat alpí molt bonic, amb una herba verda que entapissa els grans planells entremig dels pins esclarissats. Creuem un filat del bestiar per un pas habilitat i trobem una pista precària que seguim fins a la part baixa del prat. Som a l'inici de la serra de Faig i Branca, que si seguíssim ens portaria fins a Sant Jaume de Frontanyà. Però no ho farem, sinó que a la part baixa dels prats trobem una pista que comença a baixar a la dreta. Seguim la pista principal en baixada durant un quilòmetre i mig. Enmig d'un revolt cal parar atenció ja que neix un camí a la dreta pràcticament perdut que ens evitarà una bona marrada.

Aquest és potser el punt més complicat de la ruta, ja que costa trobar el camí, pràcticament abandonat. Una fita enmig de la pista assenyala el punt, tot i que portar el GPS ajuda força. El camí gira a la dreta enmig del revolt, mentre que la pista continua cap a l'esquerra. També podríem arribar al mateix lloc seguint la pista, però fent una bona volta per una pista més avorrida. Un cop trobat el camí cal anar seguint els pocs rastres que queden. En tot cas baixa en direcció estrictament sud per un bosc obert i fàcil. Arriba a un mirador natural gairebé penjat al buit, des del qual es pot veure la petita ermita de Sant Julià just a sota, però amb un pendent gairebé vertical. Costa d'endevinar per on baixar, i més sense un camí clar. Ho provem per la dreta i es veu molt dret. Per l'esquerra s'endevina un vell rastre que baixa fort uns metres per dins del bosc, ara més espès, i un cop superat el tram més dret gira sobtadament a la dreta per portar-nos just a sobre de l'ermita. Tot aquest tram és força confús, amb el camí pràcticament perdut. Cal guiar-se per la intuïció i buscar el millor pas, però si trobem el rastre de camí anirem molt millor. El trobem i ens porta a un vell grau que permet salvar un pas gairebé vertical. És un pas curt però molt bonic, amb un tram de camí pràcticament perdut, però del qual encara es conserven alguns esglaons que enginyosament permeten creuar un pas de roca vertical.

De cop i volta arribem a un petit replà al mig d'un bosc espès. Just al davant hi ha un turonet de roca a sobre del qual es va bastir l'església. Al límit del petit replà hi ha les restes d'una antiga casa, i un cobert més petit però que es manté dempeus. Al peu de la roca de la cinglera per on hem baixat hi ha les restes d'una font. Avui no rajava, i no sé si està definitivament perduda o és per efecte de la sequera. Mirem les restes de les construccions i creuem el petit replà fins al peu de l'església. És una ermita singular, però molt bonica, encimbellada dalt d'un cap de roc, amb la paret nord molt alta que ve a descansar a la base del prat. Al peu de l'absis puja una escala circular que volta l'església i esdevé l'únic pas per arribar a la porta, amb arc de dovella encarada a migdia

L'ermita de Sant Jilà de Cosp es conserva en relatives bones condicions, ja que té totes les seves parets i el sostre dempeus. No té porta, i mostra un lamentable abandó. Un altre element molt curiós de la construcció és el campanar, desproporcionadament gran per les mides de l'ermita. Però com que la part davantera està gairebé enfonsada, el campanar neix pràcticament del nivell de terra, de manera que qui la va dissenyar es va veure valent de fer un campanar força gran i notori que ocupa pràcticament tot l'ample de la volta. El petit turonet on hi ha l'ermita és un boni mirador de la ribera de Vilada, que baixa cap al sud fins als peus de la serra de Picancel. És un indret sorprenent, molt poc conegut, però que mereix fer-li una visita. És una de les ermites més curioses i interessants del Berguedà.

El que ve a partir d'ara també és molt interessant, ja que al peu del prat on descansa l'ermita comença un camí molt bonic que planeja durant quilòmetres direcció oest. És un camí molt antic que va resseguint la base dels Rocs del Castell, pràcticament de pla, amb petites pujades i baixades. El primer tram avancem per un túnel natural de vegetació, amb arbres de tots colors. Més endavant el camí entra fins al fons d'una rasa, al clot del Mort, i segueix per l'altre cantó fins a trobar una zona més oberta al collet de la Canal. Al cap de poc passem per sobre de la casa de la Canal, abandonada però dempeus, i amb uns camps que l'envolten molt bonics amb la seva forma semicircular. Seguim encara una estona més avançant per aquest plàcid camí fins un nucli de quatre cases, on trobem una pista que ens acosta de nou al coll de Jovell. Baixem en pocs minuts més per camí ja conegut.

Així tanquem una ruta molt bonica, avui amb poques panoràmiques per culpa de la boira, però gaudint d'un esplèndid ambient de tardor. Hem enfilat pel camí de les Pilones i hem arribat planejant al nucli de Sant Romà de la Clusa. Després hem pujat per dins d'una bonica fageda fins al Ras de Clarent i hem acabat de pujar al Puig Lluent, cim discret però bonic, del qual hem baixat pel vessant sud fins a la preciosa ermita de Sant Julià de Cosp. Aquí un camí planeja fins al punt d'inici. Una ruta fàcil i agradable molt recomanable a la tardor.