Riera de Merlès, curs alt en BTT

A cavall entre les comarques del Berguedà i el Ripollès, tracem un itinerari per una zona de mitja muntanya on la mà de l'home va modelar el paisatge antany, però actualment és un terreny salvatge on cèrvols i senglars campen al seu aire. Recorrerem la part alta de la riera de Merlès on conflueixen els diversos torrents que baixen dels Rasos de Tubau, i en seguirem dos dels principals, de pujada el Rec de la Riba, i de baixada la riera del Molí. Entremig coneixerem un paisatge de boscos i prats amb nombroses masies i petites ermites romàniques. Passarem pel nucli de la Riba, i més amunt l'abandonada casa de Llentes. Abans d'arribar-hi ens ficarem amb els frontals dins la cova de Llentes. Pujant per pistes secundàries fangoses seguirem cap a Corrubí, Tubau i finalment la catedral del romànic berguedà a Sant Jaume de Frontanyà. Baixarem pel peu de la riera del Molí tot seguint el GR fins al gorg de Cara de Boc, naixement de la Riera de Merlès, la qual seguim uns quilòmetres avall fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Cobert de Puigcercós Borredà (Berguedà)
• Distància: 36,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 965 metres
• Temps: 5:25 hores
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil Tot pistes. Habitualment hi ha molt fang
• Cartografia: Catllaràs - Picancel Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ens desplacem amb la Sílvia fins al Cobert de Puigcercós, on començarem la ruta. Aquest antic hostal situat en una cruïlla de camins, al peu de la riera de Merlès, actualment està tancat, però és un lloc ben conegut a mig camí entre el Berguedà i el Ripollès. Possiblement el fet d'estar situat al mig d'una carretera de mil-i-un revolts lluny de tot arreu no ha ajudat a mantenir viu el negoci. S'ubica a mig camí entre Borredà i Alpens. També s'hi pot accedir per la pista asfaltada que remunta la riera de Merlès des de Sant Cristòfol amunt. Qualsevol de les opcions implica una carretera dolenta i plena de revolts.

La ruta d'avui complementa i és la segona part d'una triologia dedicada a recórrer la riera de Merlès en bicicleta. En la primera ocasió vam recórrer la Riera de Merlès, curs mig en BTT, i avui farem el tram superior. Hi ha moltes opcions per recórrer la zona, ja que hi ha nombroses pistes i corriols. En aquest cas hem triat un recorregut pràcticament tot de pista que ens permet conèixer el tram superior de la riera. No hi ha un naixement exacte i concret de la riera de Merlès, ja que recull les aigües dels diferents torrents, recs i barrancs que baixen dels Rasos de Tubau. Sí que hi ha un cert consens en denominar Riera de Merlès al curs que s'origina al punt concret del Gorg de Cara de Boc, on conflueixen els dos cursos hídrics més importants, el rec de la Riba que baixa de llevant, i la riera del Molí que ve de ponent. Per tant ens mourem en aquest àmbit, i recorrerem els dos torrents, un de pujada i l'altre de baixada.

Sortim des del Cobert de Puigcercós en un matí anticiclònic d'hivern, amb boires a les fondalades, fred viu al matí, i suavitat a les hores centrals. De fet la ruta d'avui seria més adequada per l'estiu, quan ens podríem banyar en alguns dels nombrosos gorgs que trobarem pel camí. A l'hivern la zona és molt poc freqüentada, sobretot la part més al nord, on pràcticament només trobarem masies abandonades. En tot el recorregut amb prou feines vam trobar un ciclista solitari. També cal tenir en compte que tant a l'hivern com a la tardor, especialment si ha plogut força, la zona és molt propícia a les fangueres, que poden fer molt feixuc o fins i tot impossible el trànsit per les pistes.

Pedalem en direcció nord per la pista encimentada que neix al peu del Cobert de Puigcercós. Poc més amunt deixem a la riba dreta de la riera (nosaltres pugem per l'esquerra) la gran masia de Puigcercós, que dóna nom a la contrada. La pista va remuntant el curs de la riera de Merlès, però força alçada sobre l'aigua. Una mica més amunt deixem a la dreta el trencant de Danyans, i passem prop del Refugi de Puigcercós, que ens queda a l'altra banda del riu. El refugi havia estat una antiga farga. Podria ser un bon lloc d'inici per qui necessiti dormir o menjar a la zona, i també és una bona base d'operacions per conèixer aquest sector nord de la riera de Merlès.

Poc més enllà del refugi la pista es separa lleugerament de la riera i enfila cap a la dreta fins a les cases de l'Hostalet. Deixem per uns moments el GR-241, que marxa per un caminet a l'altra banda del riu, i anem seguint la pista, ara amb senyals del PR C-50, conegut com el Sender de Puigcercós, que vam recórrer a peu fa uns anys. A l'Hostalet trobem la carretera de les Llosses, i la seguim cap a l'esquerra poc més d'un quilòmetre. Saltem a la riba dreta de la riera creuant el pont de Tuïja, i al cap de poc deixem la carretera per prendre una altra pista asfaltada que marxa a la dreta i segueix remuntant la riera. Al cap de pocs minuts passem pel Camping Saiol.

Anem pujant suaument, pedalant sense dificultats per pista encimentada. Poc després del càmping tornem a creuar la riera ara pel pont del Solà. Just després del pont fem un revolt a l'esquerra i veiem una pista per on més tard tornarem, però ara la descartem i seguim amunt per la pista principal. Passem a sota el nucli de Viladonja, encimbellat dalt d'un turó d'on sobresurt el campanar de l'església de Santa Eulàlia. No pugem fins al petit nucli, però més tard me'n penedeixo, ja que només cal desviar-se uns metres del recorregut, i val la pena conèixer aquests llogarrets. Seguim pujant suaument per la pista i comencem a seguir el rec de la Riba, un dels cursos principals que alimenten la riera de Merlès.

Seguim pujant per una pista estreta, però asfaltada. El pendent va augmentant, i mica en mica anem guanyant metres. Sí que puja molt fort poc abans d'arribar al petit nucli de la Riba, també encimbellat en un turonet que dóna bona perspectiva de la contrada. Acabem de pujar a petit nucli format per dues o tres cases i l'església de Sant Esteve de la Riba, d'estil romànic. Fem una petita pausa i juguem uns instants amb uns gossos simpàtics que ens surten a rebre. A la Riba s'acaba la pista encimentada, i a partir d'aquí ja ens mourem per pistes secundàries de terra. Aquí tenim dues opcions. Si volguéssim escurçar, podríem seguir direcció nord i pujaríem cap a Caselles. D'aquesta manera escurçaríem uns quilòmetres la ruta. Però avui també ens interessa pujar fins a Llentes i visitar la cova del mateix nom. Així doncs prenem la pista que marxa a la dreta (llevant), i que comença amb un fort pujador però que de seguida s'aplana i continua més suau.

La pista que segueix més enllà de la Riba és molt agradable, ja de terra i en un entorn més muntanyós. És una zona solitària, de mitja muntanya, amb poques masies i encara moltes d'elles deshabitades. Ara anem seguint el rec de la Ferreria, tributari del de la Riba, i com que passem algun tram enclotat, trobem algunes fondalades ben gebrades. Els trams assolellats la temperatura pot pujar fins als 10 o 15 graus, i a les fondalades caure sota zero. La pista puja suaument direcció est fins assolir el coll de Can Carlos, gairebé a 1.100 metres d'alçada. A partir d'aquí prenem la pista que va girant cap al nord i que puja per un terreny obert de pastures fins a la masia del Pujol de Llentes, restaurada i ben visible per la seva situació al cap d'amunt d'unes grans feixes de camps esglaonats.

Fem una forta pujada per arribar al Pujol de Llentes, i tot seguit continuem pujant per una pista entretinguda, apta només per a tot terrenys, i evidentment per a caminants i ciclistes. En algunes zones trobem força fang, cosa que alenteix la marxa i la fa més dura i feixuga. Entretinguts amb la pista, que té alguns pujadors forts, ens distreiem del punt on hi ha l'accés a la cova de Llentes. Arribem pedalant fins a la masia de Llentes, i ens adonem que ens havíem saltat la cova. Així doncs reculem encara no un quilòmetre fins a fixar-nos en unes fites que ens assenyalen el punt on cal deixar la pista i baixar uns 80 o 100 metres cap al sud. Les fites les trobarem a l'esquerra tot pujant, o a la dreta tot baixant. No són molt evidents, i cal fixar-s'hi bé. Pujant les trobarem poc després del pla de la Llobera, on hi ha molt fang.

Com que primer hem arribat a Llentes i després hem reculat, les fotografies estan en aquest ordre. Llentes és una masia molt bonica i força ben conservada, tot i que està abandonada fa anys i les portes estan obertes. Està situada al vessant sud dels Rasos de Tubau, just a sota d'on comencen a pujar més fort. No gaire lluny d'aquí, més cap al nord, hi ha el collet de Faig-general, que ens permet saltar cap a l'altra cantó de la serra dels Rasos de Tubau i baixar cap a la zona de Gombrèn. Però això són figues d'un altre paner, i avui no hi anirem pas. Tornem doncs gairebé un quilòmetre enrere per visitar la Cova de Llentes. Arribats al punt on veiem les fites, deixem les bicicletes i baixem una vuitantena de metres fins una petita depressió on hi ha la boca de la cova.

La cova de Llentes, segons les dades d'Espeleoindex, té una profunditat de 145 metres, i un desnivell de 19. Té una boca semicircular per on cal entrar ajupit. Un cop a dins la cova s'eixampla, tot i que el primer tram manté un sostre prou baix per fer-nos moure acotats. Avancem per una galeria principal ample i de sostre baix, amb derrubis a causa dels processos clàstics. Hem vingut previnguts amb frontals, ja que la cova és prou gran per necessitar il·luminació. Contemplem algunes petites concrecions en zones laterals i una petita part del sostre. El recorregut de la cova sempre és ascendent, per una galeria ampla. Al final de la galeria principal, quan sembla que es va fent petita i vol acabar-se, marxa un conducte més estret, on cal passar molt ajupit o mig estirat. A l'altra banda trobem una nova sala de notables dimensions, on podem avançar drets. Al final hi trobem algunes concrecions més, bàsicament petites estalactites. Al sostre de la cova s'hi veuen algunes arrels, ja que hi ha poca distància fins a la superfície. També veiem alguns ratpenats hivernant i procurem no destorbar-los.

Tornem sobre els pedals i pugem amunt per la pista. Passem la masia de Llentes i anem tendint cap a ponent tot fent entrades i sortides als diferents torrents que cauen dels Rasos de Tubau, que tenim just al damunt. Uns pocs quilòmetres més endavant cal parar especial atenció en un punt, concretament al quilòmetre 19,3, ja que cal deixar la pista principal i prendre'n una encara més secundària que marxa 90º a la dreta i en forta pujada. La cruïlla està al final d'una petita pujada, on ja fa el tombant i comença a baixar. Just en aquest punt girem a la dreta, passem un bailet (que evidentment tornem a tancar) i remuntem un dur tirapit que s'enfila per una desdibuixada carena. La tendència és a seguir la pista principal, que ens portaria al collet de Cal Moles. Si hi arribem, ens hem equivocat. De fet aquesta pista és la que comentàvem que es pot agafar a la Riba per escurçar la ruta. Així doncs prenem el trencant a la dreta en forta pujada, gairebé al límit del que es pot pedalar, especialment si hi ha fang. Pedalem fort amunt durant uns minuts per una pista trencada i fangosa. Arribem al cap de poc a uns grans plans que envolten la masia abandonada de Corrubí.

Corrubí és un bonic nucli format principalment per una gran masia, algun edifici auxiliar, i una petita ermita a la part baixa dels camps esglaonats en feixes. Fem una pausa al costat d'una de les construccions, al peu de la pista. És hora de dinar i aquest és un bon lloc per aturar-se. Hi ha uns amplis planells que imaginem havien estat cultivats antigament. La masia està pràcticament coberta per la vegetació, tot i que es manté dempeus. Baixem caminant uns metres fins a la petita ermita de Sant Llorenç de Corrubí, o el que en queda, ja que no té teulada. Sí que s'aguanten les parets laterals i un petit campanar d'espadanya.

Havent dinat seguim pedalant i encara pugem una mica més. Pujar amb la panxa plena costa, però no deixem que comenci la digestió i així no es fa tan feixuc. Darrera mateix de la masia la pista continua amunt, i fa un gran gir per terreny molt fangós fins arribar al collet de Tubau, on ja veiem a l'altra banda del rec la gran masia del mateix nom. Planegem uns minuts, baixem fins al rec i remuntem uns metres fins al peu de la masia de Tubau, una gran construcció que dóna nom a tota la serra de Tubau. Sota la masia, aquesta habitada, enmig dels prats, hi ha una petita però preciosa església romànica: Sant Esteve de Montner.

Seguim endavant, i passat Tubau la pista és més bona. Bàsicament anem planejant entremig de boscos i pastures. Passem a la bora de diverses cases, i finalment fem un últim pujador intens que ens deixa a la carretera asfaltada de Sant Jaume de Frontanyà a la Pobla de Lillet. La seguim a l'esquerra en baixada i en aproximadament dos quilòmetres arribem al poble més petit de Catalunya. Poques coses cal dir de Sant Jaume de Frontanyà, un petit i preciós poblet arrecerat al voltant de l'anomenada catedral del romànic Berguedà. Es tracta d'una magnífica església romànica de notables dimensions que és només una petita part de l'antic convent agustinià. L'església actual té una sola nau i tres absis bellament decorats. Al creuer s'aixeca una esbelta cúpula ortogonal de grans dimensions. Tot el conjunt és auster i harmònic.

Creuem Sant Jaume de Frontanyà i anem a buscar una pista que marxa cap a l'est i que de seguida baixa fort. Tot marxant contemplem el petit nucli presidit per la gran església, i darrere el Cingle de les Forques. Anirem seguint sempre el GR que primer baixa molt fort cap a una zona de torrents, i després segueix baixant però de forma més continguda fins al peu del rec de Vila-rasa. La pista fa seguint el rec, i sempre va baixant per dins de la fondalada. És una zona molt humida i plena de fang. Alguns trams són tan enclotats que encara estan glaçats, i fan més fàcil la progressió. Allà on hi ha més fang costa més avançar tot i baixar fort. En aquest tram del recorregut al peu del rec hi ha alguns gorgs molt bonics, però ja és tard i fa fresca, de manera que els deixem per una altra ocasió. Són destacables els gorgs del Matxo, Blau i de Cara de Boc, aquest últim on neix la Riera de Merlès. Passem molt a la vora d'aquests gorgs, però els deixem per una altra ocasió en què tinguem més llum i no faci tan fred.

La pista ens porta al peu de la riera, i l'hem de creuar a gual. Afortunadament baixa amb poca aigua. A l'altra banda la pista continua i aviat retrobem la pista encimentada per on havíem començat la ruta. Encara ens queden uns quants quilòmetres de baixada, gairebé tots sobre ciment. Només fem una petita variant, ja que un cop arribem a la carretera, la creuem i seguim GR avall fins a tornar a trobar la riera, que de nou hem de creuar a gual. Amb aquesta maniobra ens evitem la marrada de la carretera. Ja només queda deixar-nos portar per la gravetat avall. Passem de nou al peu del refugi de Puigcercós, i al cap d'un parell de quilòmetres el Cobert de Puigcercós, on havíem iniciat la ruta.

Hem fet avui una ruta ben distreta en bicicleta per una zona poc coneguda a mig camí entre el Berguedà i el Ripollès. És una zona de mitja muntanya, des del nostre punt de vista més interessant per la pràctica de la bicicleta de muntanya que no pas del senderisme. La bicicleta permet recórrer una bona extensió de territori i connectar diversos punts d'interès com masies, esglésies romàniques o en aquest cas la cova de Llentes, una curiosa cavitat de conglomerat enmig d'una zona oberta de pastures. La ruta ens permet visitar diverses masies abandonades, esglésies romàniques poc conegudes i fins i tot pràcticar l'espeleologia en aquest racó remot. També ens permet conèixer l'origen de les aigües que alimenten la riera de Merlès, i com no, visitar la mostra més important d'art romànic al Berguedà: Sant Jaume de Frontanyà. Una opció ben recomanable de biciexcursionisme!