Grau de l'Ós

• 

  Tram encaixonat a l'inici del barranc

• 

  Fàcils grimpades per superar petits ressalts

• 

  Grau de l'Ós, equipat amb una escala i una cadena

• 

  Pas atlètic al Grau de l'Ós

• 

  Sortida del Grau de l'Ós

• 

  Petita cabana enmig del torrent

• 

  Prats prop del Serrat de les Esposes

• 

  Mirant enrere el refugi i els prats del Moixeró

• 

  Poble abandonat de Canals

Al peu de la boca nord del túnel del Cadí hi desemboca un torrent estret i congost que es desprèn del vessant nord del Moixeró. Remuntarem el barranc, grimpant en alguns punts, i gaudint de les parets que tanquen i encaixonen aquest pas gairebé impossible. A mitja ruta trobarem un pas equipat molt enginyós, amb una escala metàl·lica i una cadena encastats dins d'una roca foradada i que permeten superar un ressalt vertical. Arribats als prats de Riumajor remuntem uns metres fins al refugi del Serrat de les Esposes on fem una pausa abans d'iniciar el descens, passant pel petit poble abandonat de Canals.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Àrea de Servei Túnel del Cadí Riu (Cerdanya)
• Distància: 9,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 380 metres
• Temps: 4:10 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Pas vertical equipat amb escala i cadena
• Cartografia: Moixeró - La Tosa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Avui farem una ruta un xic diferent en què les vistes panoràmiques no seran protagonistes, sinó que ens mourem encaixonats dins d'un congost torrent que serpenteja per la falda del vessant nord del Moixeró. La idea inicial era ben diferent, però el dia es lleva rúfol a la plana de la Cerdanya, amb els cims encapotats en tots els sectors, i un notable vent força empipador. Improvitzem doncs una ruta buscant refugi del vent en una zona arrecerada i gairebé closa.

El punt de sortida el situem a l'àrea de serveis de la boca nord del Túnel del Cadí. Aparquem al cap d'amunt, al cantó Girona, al peu de la carretera vella d'Urús. Caminem una cinquantena de metres per la carretera que marxa cap a Urús, i de seguida la deixem per prendre una pista a la dreta que fa un gir sobtat de més de 180º. Planegem per aquesta pista de servei de les instal·lacions del túnel, i al cap de poc anem baixant suaument paral·lels a la carretera i aproximant-nos al peatge. Passem per darrere les instal·lacions de servei, punt on s'acaba la pista. Aquest tram de gairebé un quilòmetre i mig es podria evitar venint amb cotxe fins aquest punt. Les vistes no són res de l'altre món: carretera, cotxes i peatge.

Darrere les instal·lacions marxa un caminet que segueix el curs d'un torrent fins a sota mateix de la carretera. Trobem un gran tub de desaigüe del torrent, i passem per dins. Diguem-ne que creuem el petit túnel del Cadí, a pocs metres de la boca del de veritat. Ja a l'altra banda marxem paral·lels a la carretera, seguint el torrent que circula uns metres per sota. No deixem el torrent en cap moment, tot i que veiem unes fites a la dreta que assenyalen un camí que comença a pujar. Per aquí tornarem més tard. Seguim ara el torrent, aquí encimentat i canalitzat ja que som just a sota de la carretera, i avancem fins a situar-nos al costat mateix de la boca del túnel. A partir d'aquí entrem ja en territori salvatge.

El torrent de seguida s'encaixona i mostra una bonica imatge engorjada, amb el llit ben sec i ple de còdols, i altes parets de roca calcària polida per la força hidràulica dels segles. No caldria recordar-ho però insistim en què en cap cas s'ha de venir aquí després de pluges recents o previsió de caure'n, ja que el torrent és molt tancat i podria ser perillós. Però fora dels dies de pluja és un torrent sec que ens oferirà una caminada fresca i ombrívola a redós de les seves elevades parets.

Després de creuar un bonic portal força estret i engorjat, el barranc sembla que es vulgui obrir, fins i tot amb vegetació als voltants. Però és només un miratge. Al cap de pocs metres les parets es tornen a tancar, i avancem per un passadís estret envoltat d'elevades parets calcàries, ben desgastades i arrodonides per l'ímpetu de l'aigua que desguassa per aquest embut natural. Creuem un tram molt bonic, ben engorjat, on amb prou feines hi entra una tènue llum zenital. En un punt ens fixem a la dreta en un petit túnel natural, com si fos una estreta cova vertical. Anem caminant per un llit ple de grans còdols. En alguns punts cal mig grimpar, però el pas és fàcil. No hi ha pèrdua. El barranc és tran estret que només es pot anar endavant o endarrere.

Anem contemplant la bellesa de l'entorn, un passadís salvatge, congost i frescal, on l'erosió hidràulica ha anat modelant i arrodonint la roca. Creuem alguns trams molt estrets i bonics, i superem petits ressalts amb fàcils grimpades. Precisament en un d'aquests trams més estrets trobem un pas barrat per una gran roca encastada, però a la dreta, per un túnel estret entre la gran roca encastada i la paret, hi ha un pas equipat amb un tram d'escala, i més amunt una cadena. És un pas enginyós, atlètic i divertit que ens permetrà superar el ressalt vertical. El pas és encaixonat, una mica incòmode si es porta motxilla. Passat el tram d'escala, cal tibar fort de braços per la cadena i buscar un forat per l'altre cantó on tornem a sortir a la superfície.

Passat pròpiament el Grau de l'Ós, aquest pas equipat i curiós enmig del barranc, continuem avançant pel llit, encara força encaixonats i amb alguna petita grimpada sense cap complicació. Uns metres més endavant, i aprofitant una balma natural, veiem una construcció que tanca una petita estança a la paret. És un petit refugi fet de pedres, obra i una porta alçada. Sobta trobar aquesta construcció en aquest punt remot. Entrem a dins la petita cova i només veiem una petita saleta de sostre alt i de reduïdes dimensions, i una altra porta interior que dóna a una altra sala encara més minúscula. Segons ens explica en Manel Figuera, aquest petit habitacle era un magatzem de material d'unes antigues mines de manganès properes a l'indret.

El torrent es va obrint sota les cingleres del Serrat de les Esposes, s'eixampla i la vegetació va fent acte de presència. Uns metres més endavant trobem un caminet que neix a la nostra esquerra (riba hidrològica dreta), i el seguim iniciant una pujada suau per terreny herbat. El camí gira cap a l'esquerra i entrem als prats de Riumajor. Uns metres més amunt es veu entre la vegetació la teulada de la barraca de Riumajor, on no cal acabar d'arribar. Com a curiositat ens fixarem que els petits torrents que conflueixen al clot de Riumajor porten aigua, i en canvi el torrent del Grau de l'Ós per on hem pujat, i on desemboquen tots aquests altres, baixava ben sec. En realitat en aquest punt és un col·lector on les aigües s'escolen pel subsol càrstic. El barranc del Grau de l'Ós només porta aigua després de les pluges, i actua com a sobreixidor en èpoques de fort desguàs.

Voregem els prats de Riumajor per l'esquerra fins a confluir amb els senyals de la ruta Cavalls del Vent. Els seguim cap a la dreta, fent un gir i encarant-nos a nord-est. Una suau pujadeta agradable entre un entapissat de verd intenssísim ens porta als prats on s'ubica el refugi del Serrat de les Esposes. Fem una parada just davant del refugi, prenem uns ganyips i fem petar la xerrada amb la Yamina, la guarda d'aquest refugi des de fa molts anys. Al cap d'una bona estona, abans la mandra no ens ho faci encara més difícil, ens aixequem de la còmoda gespa i reprenem la marxa.

Caminem uns metres per la pista de Riu, i al cap de poc la deixem per prendre una pista secundària que baixa cap als prats i el petit nucli abandonat de Canals, que veiem a sota. Baixem per un caminet ample i còmode, al voltant de les pastures on campen lliurement les vaques. Passem per la font de la Mollera, amb una abeurador envoltat per les vaques, que ni s'immuten al nostre pas. Pocs metres més avall veiem a la nostra esquerra les poques restes de l'antic poble de Canals, un petit nucli que fa anys va ser abandonat, i actualment es troba en situació de ruïna, sense cap casa dempeus. Només es poden observar les parets d'alguna de les antigues cases i les feixes dels bancals que aplanaven el terreny.

Deixem enrere Canals, abandonat fa anys, i ara només poblat pel bestiar durant els mesos d'estiu, quan aprofita les bones pastures dels voltants. El caminet ample i fàcil de seguir va baixant pels vessants de les Costes Roges. Passat un tram més planer el camí es torna més estret i baixa més decidit per un pedregar. Més avall dos zig-zags successius ens deixen al fons del torrent, on ja havíem passat de pujada. Arribem de nou fins al pas subterrani sota la carretera del túnel. Tornem a passar pel tub i desfem el tram de pista fins a l'àrea de servei on havíem aparcat.

Abans d'arribar, cal no perdre's la vista alçada sobre el poblet de Riu i bona part de la plana ceretana del cantó de Lleida. Tanquem així una ruta fàcil i divertida en què hem remuntat el barranc del Grau de l'Ós, un terreny congost i salvatge amb un pas equipat entremig que l'hi dóna una píndola d'emoció. Un cop al Serrat de les Esposes, amb ganes de caminar es podria emprendre alguna de les rutes cap al cim del Moixeró, o bé com hem fet nosaltres, tornar a baixar fent una breu parada al poblet abandonat de Canals, vestigis d'una Cerdanya rude i difícil, extingida ja fa molt.

Imatges