Cingles de la Bruixa

• 

  Grimpant cap al cap d'amunt del cingle

• 

  Resseguim la cresta

• 

  El cingle, mirant enrere

• 

  Vista cap a Ferrús i la Roca Gran

• 

En un dia rúfol fem una escapada ràpida per conèixer una cinglera estreta i allargada, situada al sud d'Ensija, ben a prop del poble abandonat de Peguera. Des del portell dels Terrers marxem per la pista de Ferrús fins situar-nos vora la cinglera. La voregem per sota per una pista, i ens hi dirigim bosc a través fins a la base de l'alta paret sud, on hi ha les restes d'una antiga construcció, possiblement Cal Pitarra. Voregem cap al vessant nord, on sense camí grimpem fins a l'aresta. Resseguim l'aèria aresta fins que trobem un punt en què podem baixar.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Portell dels Terrers, Fígols (Berguedà)
• Distància: 3,8 quilòmetres
• Desnivell positiu: 235 metres
• Temps: 2:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Sense camí. Petita grimpada.
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Portell dels Terrers	00:00	00:00	0,0
Cal Pitarra	00:52	00:52	1,6
Cim Cingles de la Bruixa	00:30	01:22	1,9
Inici	01:06	02:28	3,8

Crònica

Fem un cap de setmana de semi-repòs forçat o d'activitat suau pel Berguedà, i aprofitem per acostar-nos a alguns racons d'interès merament locals que teníem pendents de visitar. En aquesta ocasió es tracta d'una petita cinglera que sempre que anava cap a Ensija pel Portet em feia sed. M'havia fixat que al cap d'amunt hi havia un pal de senyera, i sempre havia pensat que algun dia hi havia de fer cap. I avui hi anirem. El dia no acompanya, és rúfol, humit i ennuvolat. Pot ploure en qualsevol moment, per tant no ens allunyarem gaire del cotxe.

Anirem motoritzats fins al Portell dels Terrers, just on s'agafa la pista que va cap a la casa de Ferrús, sota la gran paret sud-oest d'Ensija. S'hi arriba des de Sant Corneli, seguint la pista asfaltada que es dirigeix cap als Rasos de Peguera. Un cop passat el coll de la Creu de Fumanya, continuem la pista, superem el grau de l'Escala i baixem fins al final d'una petita recta on a la dreta marxa la pista de Ferrús. Aparquem i comencem a caminar.

Caminem per la pista que marxa a la dreta durant poc més de 300 metres. A l'esquerra marxa una pista secundària, i la prenem. Al davant ja veiem un evident gran roc que emergeix entremig de la pineda. És la punta est dels cingles de la Bruixa. Com que no sabem què trobarem, baixem uns metres per la pista que segueix la rasa de les Mosqueres. En un punt veiem que la pista s'allunya de la roca, i com que no hem trobat cap camí, deixem la pista i entrem bosc a través en direcció cap a la base de la cinglera. Esquivant boixos i pins arribem a la paret, força vertical i inaccessible sense equipament.

Sota la vertical del tram més dret, la base del cingle forma una petita balma, on veiem restes d'una antiga construcció, potser Cal Pitarra. Resten només algunes parets mig ensorrades. Sense camí anem resseguint la base de la paret cap a l'oest, fins que arribem un punt on la cinglera forma una gran escletxa d'una gran secció que s'ha separat. Aquesta escletxa es pot transitar per dins, una mena de túnel d'uns 30 metres, tot i que cal anar amb compte ja que hi ha alguns blocs en equilibri precari. A l'altra banda del túnel natural no hi veiem continuïtat, i la vegetació no ens deixa seguir.

Tornem enrere per la base de la paret, i la seguim fins a la punta est, on veiem restes d'antigues vies d'escalada, just al punt on el cingle forma un sostre molt evident, i que forma un difícil pas d'escalada. Les vies es veuen antigues, i veiem alguns burins rovellats al costat de parabolts més moderns, però per la vegetació és evident que no és una zona freqüentada.

Entrem al sector nord del cingle, menys vertical i amb vegetació. Tot i això la pujada és molt dreta, i cal buscar el millor pas. Veiem una gran lleixa de roca que forma un gran diedre inclinat. Mig grimpant, sense camí però seguint una línia evident, pugem fins al fil del cingle, que es desploma vertical cap al vessant sud. Un cop a dalt seguim el fil, molt aeri pel sud (esquerra), i força pel nord (dreta), i acabem d'arribar fins al punt més alt, on hi ha un pal suposem d'una antiga senyera. Des d'aquí contemplem el paisatge tot i el dia trist. Destaca la magnífica Roca Gran de Ferrús, sobre la casa ensorrada del mateix nom, el vessant més abrupte d'Ensija.

Un cop a dalt anem resseguint el fil de la cinglera, amb molt de compte, ja que és totalment vertical cap al sud, i també molt dret cap al nord, tot i que la vegetació atenua la sensació de verticalitat, i permet avançar sense problemes. La cinglera calcària va baixant, tot i que manté la verticalitat. Arribem un punt en què hi ha un salt que no es pot desgrimpar sense equipament, però veiem que per la dreta, grimpant entre la vegetació es pot baixar. Veiem un bon tros avall la pista de la Font del Pi, i l'anem a buscar, baixant molt fort entre la vegetació.

Un cop a la pista la seguim a la dreta, en pujada. Al cap de poc trobem el trencant de Ferrús, a l'esquerra, però nosaltres continuem la pista principal i en pocs minuts arribem al punt d'inici. De tornada fem una parada al petit nucli de Fumanya, sota les parets més occidentals dels cingles de Vallcebre. Aquest petit nucli havia estat un petit poble dedicat a l'agricultura i la mineria. Ara està pràcticament abandonat, tot i que s'estan recuperant algunes cases.

Hem fet una ruta curta i senzilla, sense camí i amb un tros de grimpada. La zona és bonica, prop dels plans de Peguera, envoltada de boscos frondosos de pi. La cinglera té un interès merament local, però tenia pendent anar-hi a treure el nas. Et pot justificar la sortida complementant-la amb la visita a Peguera i el seu entorn, o a la base de les parets d'Ensija.