Tuc des Armèros (2.534 m.)

• 

  Plan de Lana

• 

  Terreny obert, amb la Cabana de Moredo enmig

• 

  Tuc dera Pincèla, des del Plan de Moredo

• 

  Amplíssim desert de neu, amb el Tuc de Parros al fons

• 

  Enfilem les pales dels Malhs dera Tartèra

• 

  Foquejant en un paisatge de postal

• 

  Al davant la imponent silueta del Maubèrme

• 

  A punt d'iniciar l'atac al Tuc des Armèros

• 

  Descens pels suaus lloms

Amb els esquís als peus des de Bagergue, seguim el riu Unhòla fins a la Bòrda de Lana. Ens desviem cap al riu Moredo i pugem progressivament per lloms i amples comes fins al Còth de Varradòs. Comencem a pujar més fort pels Malhs dera Tartèra fins al seu cap, on veiem per primera vegada la bonica silueta del nostre cim. Resseguirem l'aresta summital en fort pendent fins a coronar el pic, amb grans vistes de l'entorn. Descens interessant el primer tram, i menys continuat la segona part, amb neu crosta.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya
• Lloc de sortida: Bagergue, Naut Aran (Val d'Aran)
• Distància: 21,0 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.160 metres
• Temps: 9:45 hores
• Dificultat: F / S2 / ME (S3 piràmide cimera)
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Itinerari llarg. Cal bona orientació. Piràmide del cim força dreta.
• Cartografia: Val d'Aran, Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Bagergue	00:00	00:00	0,0
Bòrda de Lana	01:07	01:07	2,7
Plan de Moredo	01:25	02:32	5,2
Còth de Varradòs	00:47	03:19	6,5
Cap des Malhs dera Tartèra	01:29	04:48	8,8
Tuc des Armèros	00:54	05:45	9,9
Base aresta cimera	00:27	06:09	10,2
Pausa	00:30	06:39
Bòrda de Lana	02:19	08:58	18,3
Bagergue	00:47	09:45	21,0

Crònica

Bagergue és el nucli de població situat a més altura de tota la Val d'Aran, concretament a 1.419 metres. És una entitat municipal descenetralitzada de Naut Aran, i es troba situat uns quilòmetres amunt de la vall de l'Arriu Unhòla. Des del centre de Salardú es pren una carretera que en dos quilòmetres ens acosta al poble. Ens apropem fins a les cases del cap de la vila i aparquem. La neu és abundant ja des del mateix poble, i sortirem amb els esquís als peus.

La darrera setmana ha nevat força, i ha deixat l'Aran amb un aspecte impecable. Una nevada abundant sobre una base ben consolidada. Això també fa que el risc d'allaus sigui considerable, més encara amb el fort augment de les temperatures. Per això escollim una ruta força segura, amb pendents molt progressius i sense punts crítics. Igualment tot pujant anem observant bé el terreny, i veiem que els pendents més forts d'aquest sector ja han purgat.

Un cop esmorzats amb la Sílvia ens posem a punt per emprendre la marxa. Només veure com ens equipem ja se'ns acosta un gos molt trempat, el Nemo, que és el gos del restaurant Casa Perú. Probablement aquest gos és un dels millors alpinistes de la vall, i ha pujat la majoria de pics de l'entorn. Potser sense ser conscient que passarem tot el dia a la muntanya decideix acompanyar-nos. I ho farà fidelment en tot el camí. Possiblement es coneix perfectament l'itinerari, i gairebé sempre va al davant com volent-nos marcar la ruta.

Sortim de la part alta de Bagergue i creuem un seguit de prats un bon tros per sobre de la pista. Anem a passar pel peu mateix de la petita ermita de Santa Margalida i tot seguit baixem uns pocs metres a buscar el gran prat de Lana. Passem al costat de la bonica cabana dera Ribèra i creuem el gran prat longitudinalment. Enfront nostre s'obre la vall del riu Unhòla, però no la seguirem, sinó que al final del prat creuarem el Pònt dera Ribèra i ens acostarem a la Bòrda de Lana.

A la Bòrda Lana, que a l'estiu funciona com a restaurant, fem un gir sobtat. Hem d'anar a buscar el curs del riu Moredo, però com que aquest primer tram és molt engorjat, cal flanquejar-lo per sobre, a la base de la Pala de Hèr. A l'estiu hi ha una pista que passa per aquí, i que ara tot just s'intueix en alguns punts. Així doncs fem una marcada essa per encarar un flanqueig per sota la Sèrra d'Arenho i per sobre el riu Moredo. Comencem a pujar fort per sobre la borda, i un cop girem ja més suaument. De seguida guanyem una bona vista sobre el gran pla que hem creuat i a l'altre banda, a llevant, la Sèrra de Pèdescauç amb el Cap dels Closos enfront.

Flanquegem en pujada moderada durant una bona estona. A la nostra esquerra els forts pendents de la Pala de Hèr ja han anat purgant, amb petites allaus que no acaben d'arribar al punt per on passem. El pendent és va suavitzant i entren en un terreny més obert, una gran coma amb petits lloms, que anirà sent la tònica general d'aquesta llarga travessa. El paisatge es va obrint, i aviat contemplem a l'horitzó el gran pic de Maubèrme, un dels cims més elegants de la Val d'Aran. Entremig un grandíssim panorama blanc, amb la petita cabana de Moredo enmig.

Ens encarem cap a la cabana de Moredo creuant lloms de poc pendent, fins i tot baixant pocs metres en algun punt. A la nostra esquerra deixem una marcada coma amb traces d'esquís que es dirigeixen cap al Tuc dera Pincèla. Uns metres més endavant, mirant enrere veiem un grupet que s'hi dirigeixen. Nosaltres seguim endavant, ja que la ruta és llarga. Passem vora la petita cabana, situada en un prat blanc immaculat, i continuem avançant per terreny molt obert. L'abundància de neu, les amplíssimes vistes i la solitud d'aquest racó remot de l'Aran ofereixen un espectacle de muntanya molt autèntic.

Com que la ruta és molt llarga, anem guanyant metres de desnivell mica en mica. El sol fueteja fort, i accentua la sensació de cansament després de diverses hores. El panorama però és sensacional, amb el pic de Maubèrme que ens fa de sentinella en tot moment. En canvi el pic d'Armèros, el nostre objectiu, no el veurem fins ser-hi pràcticament a sota, tot i ser un cim prou prominent.

Creuem el Plan de Moredo, una gran extensió pràcticament plana entremig de muntanyes. Tot seguit tornem a pujar, encara suaument tot i algun repetjó. Enmig d'un terreny tan obert i ampli, tot cobert de neu, anem contemplant els cims que despunten, com el Tuc de Parros, a llevant, o més endavant el Tuc Nere, a ponent. Creuem un terreny extens de suaus lloms, que semblen talment un desert blanc. Pugem suaument fins al Còth de Varradòs, on també hi ha una gran planície. Des d'aquí la pista d'estiu que hem anat seguint més o menys marxaria a l'esquerra i començaria a baixar cap a la vall de Varradòs. Nosaltres seguirem cap al nord.

Des del Còth de Varradòs ja veiem les ondulacions dels Malhs dera Tartèra, una muntanya arrodonida d'allò és esquiable. Haurem de buscar el traç més lògic per evitar el pendent més fort, esquivar alguna cornissa i alhora no perdre alçada en cap punt. Anem traçant una diagonal en direcció al cim, amb algun gran revolt per seguir el terreny més propici. El pendent s'incrementa, i suem encara més. Farem curt d'aigua.

Anem a buscar el cim per la dreta, pel punt on el desnivell és més assequible. Sense ser gens difícil, els darrers metres són més drets, i ja ens obliguen a traçar zetes i voltes maria per guanyar desnivell. La calor és intensa, i comencen a produir-se pans sota els esquís. Fem una pausa i posem les pells al sol uns minuts. En poca estona podem continuar sense problemes. El vent d'aquests dies ha transportat força la neu, i de lluny veiem la colada d'alguna allau important. Alhora el vent també ha esculpit bonics zastruguis en diversos punts.

Cap a l'oest la immensitat blanca és esfereïdora, amb els Tucs Nere i Tuc de Somont que formen un bonic pastís. De sobte trenca l'absoluta tranquil·litat un helicòpter que porta un grup d'esquiadors dalt d'un cimet proper, i fa dos viatges. Nosaltres seguim pujant els lloms del Cap des Malhs dera Tartèra fins assolir el seu arrodonit cim (2.434 m.) Des d'aquí tenim la primera visió del Tuc des Armèros, un cim que es presenta molt estètic i desafiant, més dret del que pensàvem, amb una bonica aresta sud.

Hem de baixar una cinquantena de metres fins al petit collet que separa el Cap des Malhs dera Tartèra de l'aresta sud del Tuc des Armèros. Des del collet veiem com de nou l'helicòpter torna a trencar la pau que aquí es respira, i ara fa dos viatges més fins al cim. Hauríem estat els primers en gaudir de la pala summital si no ens l'haguessin robada aquells que poc la mereixien. Al cap i a la fi hi ha espai per a tothom, tot i que és una pràctica que no aprovo. En el fons crec que es perden una part molt important del gaudi, el coneixement de la muntanya, la contemplació, la recompensa de l'esforç.

Ens dirigim cap a la base de l'aresta summital, que es veu molt dreta. La Sílvia deixa els esquís i es calça els grampons. La neu és una mica més dura a l'aresta per efecte del vent. Jo ho provo amb els esquís, convençut que a la part més dreta me'ls hauré de treure. Mica en mica anem pujant amb un pendent cada cop més fort. Amb les ganivetes posades els esquís aguanten bé, i amb alguns dubtes forço el tram més pendent i finalment puc arribar al cim amb els esquís als peus.

Des del cim del Tuc des Armèros (2.534 m.) tenim una vista excepcional de l'entorn. Aquest cim, tot i la modesta alçada, es troba en una posició isolada, descentrat de la cadena axial, i separat també de les altres serres transversals. Així la panoràmica és pràcticament infinita, i més en un dia clar i serè com avui. El massís de la Maladeta es pot observar en la seva totalitat, mirant cap a l'oest. En canvi cap a l'est despunta fortament el Maubèrme, elegant i amb caràcter alpí.

La Sílvia comença a baixar amb els grampons mentre faig el canvi d'esquí en posició de descens. El pendent del tram superior és molt fort, però la neu és fàcil, transformada sobre una capa dura. És una neu agraïda que permet encadenar els girs fàcilment. Baixo a prop de l'aresta, evitant la part més oberta de la pala, que podria ser més susceptible per a les allaus. Un parell de girs una mica forçats i de seguida retorno a la zona de confort. Un cop a la base de l'aresta descansem uns minuts i ens cruspim el dinar, compartint-lo amb el Nemo.

Continuem baixant, ara ja per terreny més suau. El principal problema per al descens és que no és del tot continuat, i en alguns punts cal remar una mica. També cal evitar una gran cornissa prop dels Malhs dera Tartèra. Tot seguit, i per evitar un tram planer, fem un flanqueig per una zona força pendent i un descens per amplíssimes pales sobre el Còth de Varradòs.

Més avall la neu empitjora molt, i passem d'una agradable cremeta a una maleïda crosta que costa molt de negociar. Baixem com podem, perdent molt temps i emprant tècniques menys elegants. Pensàvem que amb la calor trobaríem una neu molt transformada, però només ha estat així a la part superior. Possiblement la part baixa és més ombrívola i l'efecte del sol no ha arribat a amorosir la neu. A empentes i rodolons acabem de baixar sense gaudi fins a la Bòrda Lana. Allà posem de nou pells per avançar més ràpid en el llarg pla, i després d'una bona estona més arribem de nou a Bagergue, al costat del nostre amic Nemo que no ens ha deixat ni un moment.

Ha estat una ruta llarga, sobretot pel quilometratge. També ha allargat els descens la qualitat de la neu a la segona meitat, combinada amb la nostra poca traça sobre les taules. És un itinerari llarg per gaudir de la muntanya en un ambient de sol·litud, avui pertorbada momentàniament pels helicòpters. No és una de les grans clàssiques d'esquí, no pas per falta de bellesa en el recorregut, sinó per la llarga distància i la suavitat dels pendents. Ara bé, l'entorn és senzillament captivador, muntanya en estat pur, salvatge i sense concesions.