Entorn miner i Roc de Peguera (1.704 m.)

Actualment inert però fa cent anys en ple bullici, el poble de Peguera i els seus voltants tresoren un munt de rocords de l'esplendor passada. Una ruta amb interès paisatgístic i també històric ens porta a recórrer l'itinerari de l'antic tren miner, passejar pel poble abandonat i fortament degradat de Peguera, fins i tot entrar en alguna mina, i finalment grimpar fins al característic Roc darrere mateix de les cases mig ensorrades.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Casanova de les Garrigues, Cercs (Berguedà)
• Distància: 16,0 quilòmetres
• Desnivell positiu: 650 metres
• Temps: 5:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Petita grimpada per pujar al Roc de Peguera.
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Casanova de les Garrigues	00:00	00:00	0
Mina de les Graus	01:25	01:25	4,6
Portal de Peguera	00:22	01:47	5,7
Sant Miquel de Peguera	00:49	02:36	7,3
Roc de Peguera	00:26	03:02	7,6
Mina del Griell	00:48	03:50	8,7
Casanova de les Garrigues	01:55	05:45	16,0

Crònica

Recentment s'ha presentat un projecte per crear un complext turístic a l'entorn del poble abandonat de Peguera per part d'una societat d'inversió propietat d'un xeic àrab. Immediatament un moviment social agrupat sota les sigles Salvem Peguera va presentar al·legacions al projecte amb la intenció de preservar el paratge. Segons sembla el projecte preveu la construcció d'un complex residencial de luxe, incomplint parcialment la normativa urbanística del municipi de Fígols, que només preveu la rehabilitació dels antics edificis, mentre que el projecte en qüestió planteja la construcció d'un hotel de nova planta i un seguit de vials i construccions complementàries.

Per altra part el poble de Peguera està absolutament abandonat i degradat. L'abandonament de l'activitat minera els anys 30 del segle passat va propiciar el progressiu abandonament del poble, agreujat per la dificultat de viure a tanta alçada, amb condicions climàtiques dures i amb unes comunicacions difícils. Així a mitjan de segle el poble es va abandonar definitivament. Amb el temps les cases es van anar malmetent pel despoblament, i es va accentuar pel desteulament de la majoria dels habitatges. Actualment queda només una casa dempeus, i el dia que hi vam anar amb la porta oberta. La resta estan mig ensorrades les millors, i totalment ensorrades la resta.

En tot cas esperem que el seny imperi, i la protecció d'un paratge natural de gran bellesa sigui el criteri principal per a la decisió del futur d'aquest entorn, el qual esperem puguem continuar gaudint tots plegats, sense convertir-ho en un jardí urbanitzat a l'abast d'uns pocs.

Sortim des de la Casanova de les Garrigues, al municipi de Cercs. S'hi pot arribar des de Cercs per una pista asfaltada que surt des de sobre del poble, al costat del pont que creua la carretera C-16. També s'hi pot anar des de sobre Berga, per la pista forestal que puja cap a la Figuerassa, abandonant-la cap a la dreta després d'una recta seguint els indicadors. La gran casa, per on passa també el Camí dels Bons Homes (GR-107) és actualment un allotjament rural i una casa de colònies. Aparquem vora la casa i comencem a caminar seguint el GR.

Pugem suaument per una pista secundària fins un planell, on els desviem per passar per l'àrea recreativa de la font de Santa Margarida. Reprenem la pista i pugem fins a la collada de les Bassetes. El camí voreja el serrat de la Casanova i aviat s'orienta cap a l'oest, endinsant-se a la baga de les Nou Comes. El camí és molt bonic, enmig d'una frondosa fageda, i és relativament planer. Cal recordar que per aquí hi passava l'antic trenet miner que portava, amb tracció animal, les vagonetes plenes de lignit des de les mines vora Peguera fins al tren de Cercs.

El camí va pujant suaument, i és ampli i còmode. Seguim sempre el GR descartant altres camins secundaris que neixen a banda i banda. Després d'una bona estona de pujar suau trobem que el camí comença a pujar fort tot fent giragonses. Evidentment el tren no podia ni remuntar un pendent tan fort ni fer giragonses. Per salvar el desnivell es van construir un seguit de plans inclinats, o sigui que el tren feia un llarg tram de pla, i de sobte un pla inclinat baixava (o pujada) fort fins un altre tram pla. Per conectar els diferents trams plans, en els forts pendents es bifurcava la via, de manera que hi ha via de pujada i una altra de baixada, i la mateixa força de la gravetat que feia baixar les vagonetes carregades s'aprofitava per fer pujar les buides. En els trams plans el trenet funcionava amb tracció animal. Recorrent aquest camí rememorem les dures condicions de treball en aquest entorn, gairebé fa un segle.

Superem doncs un dels plans inclinats (coneguts com a planos), i continuem caminant, gairebé de pla, un bon tram més. Arribem a la mina dels Graus, un túnel que es va excavar a la roca en un punt en què el torrent es fa congost. Creuem el túnel i poc després arribem als Carregadors de Peguera. Es pot observar encara una construcció de considerables dimensions, uns grans dipòsits on es guardava el carbó, i amb unes tremuges (com uns embuts) per on el lignit baixava directament a les vagonetes per iniciar el seu periple cap a Cercs. Al costat del carregador també es pot observar les restes d'un petit pont, ara desaparegut.

Passat el carregador creuem el torrent i continuem per la banda soleia. Poc després, a la Planella, trobem una pista i anem seguint cap a l'esquerra. En pocs minuts arribem al Portal, les restes de la portalada que donaven accés al nucli disseminat de Peguera. Deixem la pista i el GR i passem pel portal. Avancem pels plans i aviat trobem les primeres construccions pràcticament ensorrades. Primer els antics pisos del Moreta, i de seguida veiem l'entrada d'una mina. L'interior està coberta d'aigua, i no hi entrem. A la vora es veuen algunes galeries imaginem que auxiliars.

Continuem avançant per aquest entorn obert, on les cases estaven disseminades pels diferents plans. És una zona freda i obaga, al nord dels Rasos de Peguera. De lluny veiem un edifici més gran, la Cantina. Una mica per sota l'entrada evident d'una altra mina, probablement la mina Pepita, gairebé tapada per la vegetació i pel cobriment que es va fer de l'entrada per evitar accidents. Passem vora la mina i pugem fins a vorejar la Cantina. Sembla que aquest edifici es va utilitzar com a refugi o casa de colònies fins a mitjan segle passat, però des de llavors el deteriorament va avançar ràpidament, i ara ja no té teulada ni moltes de les parets. L'estat és lamentable. Recordar que al poble de Peguera va néixer Josep Vila Capdevila, l'últim maqui, més conegut com a Caracremada.

Continuem caminant i pujant pels plans herbats en direcció cap Sant Miquel, l'ermita i el petit nucli a redós del Roc de Peguera. En pocs minuts som al peu de la petita capelleta, ben conservada, advocada a Sant Miquel. Al costat el vell cementiri, amb una placa commemorativa, i tot seguit alguns edificis més mig enrunats. Estem sota mateix del bonic Roc de Peguera. Al seu vessant sud hi havia diversos edificis, un dels quals encara es conserva en peu. La resta en estat de ruïna total. Fem una volta pel peu dels edificis, observant com era l'estructura d'aquest nucli. També observem la bonica paret que s'aixeca just per sobre, i on es poden observar algunes vies d'escalada. Tot seguit anem a voltejar el Roc per l'esquerra (oest), passant pel peu dels edificis de més amunt. Situats ja al peu de l'aresta comencem a grimpar pel lloc que ens sembla més fàcil, tot i que potser per darrere encara ho hauria estat més.

Una grimpada fàcil amb algun passet aeri ens situa en pocs minuts dalt del petit cim, el Roc de Peguera (1.704 m.) Des d'aquí observem els extensos plans situats a l'oest del nucli, i algunes boniques formacions rocoses com el Roc de Salamó o el Cingle del Griell, una petita cresta equipada i que vam escalar ja fa un temps. Tanca la vista pel nord la Serra d'Ensija i pel sud la baga de Peguera. Per baixar, en comptes de tornar enrere, resseguim cap a l'est la petita cresta que forma el roc, per terreny fàcil. Al punt més alt ens fixem que queden restes d'una antiga construcció, el Castell de Peguera, una antiga torre de vigilància que segons sembla data del segle XI.

Baixem fins a trobar una àmplia bretxa, des de la qual marxa una canal cap a la dreta que en fort pendent torna a les cases ensorrades de sota del Roc de Peguera. També podríem continuar aquesta petita cresta i baixar més avall, però ho fem així per passar per la vora de la resta de construccions mig ensorrades que encara es conserven, per exemple Cal Sec, Cal Gordo, Cal Coix o les Clotes. Baixem per la pista que contorneja el roc per sota fins arribar a la font de Cal Coix, on ens refresquem amb l'aigua que brolla abundant. Passat el torrent marxa cap a la dreta la pista per on haurem de tornar, però abans de fer-ho ens desviem uns instants cap a l'esquerra.

Pugem uns metres per la pista que arriba a la Creu de Fumanya, però només fins que trobem un edifici, el carregador de la mina Realidad o del Griell. Pocs metres més amunt, al costat d'un revolt de la pista, podem veure a la dreta l'entrada mig tapada de la mina. Mig arrossegant-nos hi entrem uns metres i ens fixem en les parets, on encara es poden observar les vetes de lignit. Al cap de 50 metres aproximadament la mina està obstruïda per enderrocs, imaginem que per evitar accidents. A pocs metres de la boca de la mina, gairebé amagat en un petit enfonsament, veiem que hi ha una altra entrada. Es tracta d'un túnel estret d'uns 60 o 70 metres que creua per sota la pista fins a la vora del torrent. Desconeixem la seva finalitat, però està en bon estat de conservació, i es pot creuar sense cap dificultat, simplement recomanable portar alguna llum.

Prop de la boca mina neixia la via del tren miner que permetia baixar el carbó fins a la vall del Llobregat, a través de l'itinerari dels plans, i un cop a Cercs es distribuïa. Imatges i plànols antics també ens indiquen que a part del tren miner també hi havia a la zona un telefèric que venia de la zona de Moripol i que servia per transportar el producte de l'explotació forestal. Així doncs en aquella època, bàsicament el primer quart del segle passat, Peguera i el seu entorn era un bullici d'activitat industrial, activitat que aniria minvant i s'abandonaria al voltant dels anys 30.

Tornem a la pista i reculem fins al punt en què l'havíem pres, i la seguim sempre en baixada (GR-107) fins a tornar a passar al peu del Portal (per on ha havíem passat d'anada). A partir d'aquí desfem el camí ja conegut. Tornem a creuar la mina dels Graus i prenem el camí de l'antic tren miner, baixant un dels nivells dels plans inclinats. Anem seguint sempre el GR per tornar al punt d'inici, després de 16 quilòmetres d'una ruta amb un considerable interès paisatgístic però també cultural i històric.

Aquesta ressenya no pretén ser cap recull històric, i possiblement conté dades incorrectes o poc contrastades. Simplement es tracta de gaudir d'una matinal en un terreny fàcil i bonic que ha viscut uns canvis importants a través de la transformació humana. El Berguedà, com a comarca minera que va ser, conserva encara molt vestigis d'un passat econòmicament esplendorós que probablement no tornarà. Sapiguem conservar el record i sobretot l'entorn natural, que és en si mateix una font de riquesa.

Recursos interessants

• Peguera, un poble desconegut. Víctor Sallent Batlló, L'Erol, 1984
• Les primeres explotacions carboníferes al Berguedà. Josep Noguera, L'Erol, 1997
• Ruta Minera. Història de la mineria al Berguedà
• Museu de les mines de Cercs. Informació didàctica del funcionament de les mines i els sistemes de transport.
• Antic mapa de Peguera. Cartoteca digital de Catalunya.