Balaitús (3.144 m.) hivernal

El darrer dia de l'any enfilem un dels grans cims pirenaics que a l'hivern presenta un aspecte encara més sever. Sortim del còmode refugi de Respomuso i pugem fort per l'ampli torrent fins que gira a llevant per buscar la Bretxa de Latour. Aquest pas, ja força difícil en sec, es complica bastant en mixte. Un cop dalt remuntem forts pendents fins al cim.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Embassament de la Sarra, Sallent de Gállego, Osca, Espanya
• Distància: 7,7 + 5,9 + 7,7 quilòmetres
• Desnivell positiu: 745 + 1.050 + 65 metres
• Temps: 3:10 + 10:20 + 3:00
• Dificultat: BD
• Sensació de dificultat: Difícil. Tram amb neu de la bretxa de Latour en fort pendent (50º) i tram superior delicat (III) mixt.
• Cartografia: Panticosa, Editorial Alpina (1:25.000). També Valle de Tena, 1:40.000

Itinerari

Aproximació al refugi de Respomuso

Després d'uns dies a la serra de Guara anirem a acabar l'any amb un cim d'entitat, el Balaitús, un dels grans cims pirenaics més complicats. Quedem amb el Dani i la Lucía a Sallent de Gállego, bonica població turística a la capçalera de la vall de Tena, sota l'estètica Foratata. Prenem la pista asfaltada fins a l'embassament de la Sarra, on començarem l'aproximació al refugi.

Sortim havent dinat força carregats, ja que passarem 2 dies al refugi i portem tot el material necessari per emprendre aquesta ruta hivernal, bàsicament dos piolets i grampons, cordes i material d'assegurament, a més de la roba necessària per a una ruta hivernal, tot i que no fa un excessiu fred. Des del final de l'embassament comencem a caminar per el llarg camí que remunta el riu Aguas Limpias. Aquest és el camí d'estiu, poc recomanable a l'hivern després de nevades, ja que els forts pendents laterals acumulen allaus de consideració. Aquests dies però la neu és escassa i està molt assentada, després de molts dies sense precipitació, i per tant avancem sense risc.

El camí d'aproximació puja suaument, però és llarg. Gairebé el trobem tot cobert de neu, excepte algun tram curt. El camí està molt trepitjat, i el pendent és moderat, de manera que avancem només amb les botes, sense grampons. Un bon tros amunt el camí que inicialment s'orientava cap al nord gira a la dreta (est), i puja una mica més decidit cap a la presa de l'embassament de Respomuso, que veiem de lluny. Cal remuntar encara un bon tram de camí abans d'arribar-hi, amb els darrers rajos de sol del dia que coloregen l'estètica piràmide del pic Llena Cantal.

En arribar a la presa el paisatge és fantàstic, tot cobert de neu, amb tres grans piràmides que emrgeixen: el pic Gran Facha al fons del barranc de Campoplano, la petita agulla del pic de Campoplano i la més magnífica de totes les piràmides, el pic de Llena Cantal. Aquest cim em té fascinat, i la darrera vegada que vaig venir per aquí vaig dir-me a mi mateix que la propera seria per pujar-hi. No ha estat així, però continua pendent. És un d'aquells cims poc ascendits, sobretot pel fet que no arriba per poc als 3.000, a diferència d'alguns dels seus veïns. Tot i això guanya a la majoria en bellesa.

Des de la presa flanquegem per l'esquerra fins a trobar el refugi de Respomuso, gran, còmode i amb uns guardes d'hivern molt amables. Farem un sopar bo i abundant i anem a dormir d'hora per estar ben reposats pel dia següent.

Cim del Balaitús

Ens llevem tard, massa tard. Els guardes del refugi ens havien recomanat el dia anterior no anar gaire d'hora, ja que comença a clarejar al voltant de 2/4 de 8, i tornant a dormir al mateix refugi l'ascensió i el retorn no haurien de ser gaire llargs. Però les condicions hivernals són molt més dures, i amb la neu la progressió és molt més lenta. A més el tram de la bretxa de Latour l'acabem trobant força més complicada del que la recordàvem a l'estiu, de manera que anirem força més lents. Al final acabem arribant al refugi de nit, i encara sort de portar frontals.

Sortim al voltant de les 9 del matí. Sí, massa tard. Ho veig ara i em pregunto com vam cometre aquest error. Comencem a pujar per la ruta que remunta el barranc de Respomuso. És una ruta molt directa, i alhora amb molt pendent. Hi ha traça oberta. Els guardes del refugi ens comenten que l'últim mes ningú no ha arribat al cim, però sí fins a la bretxa. Una estona abans han sortit un grup de quatre que també van al Balaitús, de manera que trobarem la traça ben marcada.

Pugem fort amb la neu en força bones condicions, tot i que en alguns trams s'enfonsa. El dia és agradable, amb una lleu brisa que pujant no molesta. Anem pujant i es va dibuixant davant nostre la línia retallada de la cresta del Diablo. Més amunt, quan anem girant cap a l'esquerra també veiem la cresta de Costillerou. Pugem sense entretenir-nos, esbufegant pel fort pendent, i seguint sempre la traça. Aquesta ruta té l'inconvenient que no veus ni el cim ni la bretxa fins que no hi ets, i per tant avancem sense veure l'objectiu.

El paisatge cap a totes bandes és fascinant, i la severitat hivernal dóna un especial al·licient a l'ascensió. Fer muntanya a l'hivern és molt diferent, sense pràcticament ningú enlloc, amb uns colors i unes sensacions ben diferents. Al mateix temps és molt més exigent i cal extremar les precaucions. Ens anem aproximant a un gran esperó rocallós que amaga darrere seu la bretxa de Latour. El voregem per la dreta i finalment, després de més de 2 hores i mitja veiem davant nostre la famosa bretxa de Latour.

El grup que ens precedia ja estan escalant el tram mixt, i nosaltres ens els mirem a mesura que ens aproximem a la base. Tant la bretxa com el tram mixt es veuen molt drets, molt més del que recordava. Un cop vora la bretxa ens impressiona a tots la imatge, amb el seu fort pendent i sobretot, a tres quartes parts de la bretxa el tram de l'escalada lateral en terreny mixt. Amb el cor petit ens hi aproximem.

Ens situem sota la bretxa, i amb els dos piolets en mà comencem l'ascensió de la canal, d'uns 50º. Pugem fins superar un gran bloc de roca encastat molt característic. Una mica més amunt, a la dreta, sobresurten només dues de les clavijas, i ens hi acostem. El terreny és molt dret, i pugem amb molta precaució. Hem passat de caminar còmodament sobre neu força compacte a estar en una canal molt dreta a punt d'escalar un tram, també molt dret, exposat i sense assegurances. En alguns moments tenim la sensació que ens supera, però ens hi posem.

Surto de primer, amb els dos piolets en mà, disposat a encarar el tram més difícil. La Sílvia puja de segona en la mateixa cordada, i tot seguint el Dani i la Lucía fan una altra cordada. Els primers pasos són els més compromesos, en mixt, amb neu poc consistent que no té prou solidesa ni profunditat per clavar-hi el piolet, però que dificulta el trobar bones preses per enganxar-se amb la punta. No és un tram difícil, però sí considerablement exposat, i això ens fa actuar amb molta precaució. Avancem assegurats tot i que costa trobar res per assegurar. Després d'un parell de passos que trobo difícils (suposo que també és començar), un clau em dóna seguretat per continuar endavant amb almenys una assegurança. Provo de posar alguna cinta en algun merlet amb poc èxit. En algun punt potser hauria estat més útil alguna estaca, però no en portàvem cap. Continuo endavant fins que un gran merlet de roca em serveix per muntar la primera reunió.

Tot pujant cal fixar-se en les anelles dels ràpels per no fallar en la baixada i enllaçar els 5 ràpels. Suposo que alguna de les anelles havia quedat coberta de neu, i no la veiem, de manera que ni ens serveix per posar cap assegurança intermitja tot pujant, ni la localitzarem de baixada, de manera que haurem d'improvitzar els ràpels. El primer llarg és el més difícil, ja que és un mixt molt incòmode, i també és més exposat. Al segon llarg trobem l'altre grup que ja baixa. Aquest segon llarg és més fàcil, encara força dret, però ja amb més neu, i només algun passet distret. De nou reunió en un merlet per aprofitar la màxima distància de les cordes. Finalment el tercer llarg és el més fàcil, també molt aeri, però ja pràcticament sobre neu, seguint el darrer tram de l'aresta fins a una reunió amb filferros i dues anelles, on després muntarem el primer ràpel.

Un cop tots hem pujat al cap d'amunt de l'aresta ens relaxem una mica. Ha estat més difícil del que crèiem, i hi hem estat molta estona, sobretot per la poca pràctica en aquest entorn. Hem passat força fred, ja que aquest recorregut és a l'ombra. A partir d'aquí ja veiem el cim, i ens hi dirigim. Primer cal baixar una petita aresta força dreta i aèria. Tot seguit remuntar encara un fort pendent de neu, ara amb la molèstia afegida del vent, que bufa cada cop més fort. Anem pujant mica en mica, notant el cansament. Remuntem un tram força dret (40º) fins assolir la carena, i llavors cap a l'esquerra, amb vent fort i continu, fins al trípode característic que emmarca el vèrtex geodèsic d'aquest gran cim.

Fa tant vent que no fem ni foto de grup. Uns instants assaborint l'èxit i contemplant el paisatge, però de seguida emprenem el camí de tornada, primer perquè el vent és molt molest, i segon perquè anem molt tard. Desfem el tram de carena i baixem pel fort pendent. Arribem a la petita aresta que remuntem fins al cap d'amunt, on trobem la instal·lació del ràpel. Del primer ràpel baixem fins al segon, amb dues anelles evidents a la roca. El problema serà trobar el tercer, ja que no ens havíem mirat prou detingudament la ressenya. En tot cas les anelles havien de ser en el camí de pujada, i com que no les hem vist busquem alternatives. Finalment una instal·lació precària amb cordinos ens serveix per fer un tercer ràpel fins a la canal, on una altra instal·lació també amb cordinos des d'un parabolt ens servirà per fer el quart ràpel i baixar fins a la base de la canal. Aquí fem el cinquè, menys vertical, ja sobre el pendent de neu fins on ens donen les cordes. Els ràpels "oficials" són d'uns 20 metres cadascun, i nosaltre hem enllaçat dues cordes de 30 que ens ha permès més flexibilitat tenint en compte que no hem trobar la línia correcta.

Un cop hem acabat el tram dels ràpels i la bretxa ja només queda desfer el camí ja conegut per la neu. El dia es va enfosquint, i al cap de poca estona ja haurem d'engegar els frontals. Afortunadament tenir traça marcada ajuda molt a localitzar la ruta de nit. Baixem pel mateix itinerari fins arribar al refugi passades les 7 de la tarda.

Ha estat un èxit relatiu, ja que hem assolit l'objectiu, tot i que hem anat molt lents i hem acabat arribant de nit. Estem contents, i després d'una bona dutxa ens reunim al menjador amb un grup de catalans que també passaren el cap d'any al refugi. Amb ells i els dos guardes del refugi compartirem l'últim àpat de l'any i l'entrada del 2013.

Tornada

Durant la primera nit de l'any ha nevat, aproximadament uns 4 centímetres que han esborrat les traces al camí de baixada. Després d'esmorzar preparem els estris, ens acomiadem dels guardes del refugi que ens han tractat molt bé i emprenem la baixada. Serà més lenta del compte, ja que no hi ha traça i ens enfonsem força. En alguns punts els 4 centímetres de neu nova es converteixen en força més per efecte del vent. Desfem mica en mica el camí ja conegut fins arribar als volts del migdia a l'embassament de la Sarra.

Sens dubte ha estat una gran experiència ascendir una gran muntanya com el Balaitús l'últim dia del 2012 i en companyia de bons amics. Una forma diferent d'acomiadar l'any i donar la benvinguda al nou, en un entorn d'alta muntanya hivernal envoltats de cims estètics ben coberts de neu.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta